Una tarda de setembre, després d’assistir a la fira del Llibre en Català, em vaig
arribar fins a la passarel·la del Maremàgnum. A aquest pont flotant de Barcelona
li diuen La Rambla de Mar. És bonic el nom. Em vaig asseure en un banc, al
costat d’una turista que teclejava el mòbil i d’un manter que pelava una taronja.
Em vaig quedar contemplant les aigües tranquil·les del port, i les gavines i els
vaixells… Aleshores el vaig veure. El Miraestel. Una escultura tota blanca que
sura a l’aigua; un noi que contempla el cel blau amb les mans agafades al darrere
i, que amb la brisa del mar, es balanceja. I t’hipnotitza.
De sobte em va semblar que les gavines que el sobrevolaven parlaven amb ell.
I que el pescador que sortia a la mar li deia fins després! Aquella tarda, just en el
moment que la brisa començava a eriçar-me la pell encara calenta pel sol, em
vaig adonar que l’enigmàtic Miraestel, amb el seu moviment, ens havia atrapat a
tots. Les tres persones del banc el contemplàvem. I semblava que a les tres ens
acabessin de regalar un moment de pau, bellesa i bondat.
No sé què van fer ells, però jo em vaig dir faré un conte. I de sobte vaig veure a
lo lluny el vaixell de l’Open Arms. I se’m va ocórrer això: un Miraestel que no vol
veure més gent ofegada al Mediterrani. Un Miraestel que demana ajuda a una
gavina, a un pescador… i que finalment decideix deixar el port i anar-se’n a alta
mar a salvar persones.
Vaig escriure el conte i vaig decidir enviar-lo a la Fundació Robert Llimós. En
Llimós és el creador del Miraestel. El vaig enviar sense cap objectiu, només volia
dir-li que aquella escultura no només m’havia agradat sinó que m’havia inspirat
un conte. Ho vaig fer així, amb tot l’atreviment, perquè així m’ho van fer a mi una
vegada i em va semblar meravellós. Un dia vaig rebre l’e-mail d’un cantautor en
què m’explicava que havia llegit un petit conte meu publicat a la revista Núvol i
que, d’aquest conte, havia fet una cançó. I em va enviar la cançó, que porta el
mateix títol del conte. Jo aquella tarda estava encallada intentant escriure una
història i, després de llegir el seu missatge, ja no vaig poder deixar d’escriure.
Aquell e-mail va ser també la meva inspiració. Com si tot fos una cadena.
El cas és que gràcies a l’amic músic, vaig decidir enviar el conte a la Fundació. I
la meva sorpresa va ser que no només em van contestar sinó que em van
convidar a conèixer l’artista.
Al barri de la Ribera m’esperava una casa d’aquelles antigues que només entrar
al portal ja veus que no estàs entrant en una portal qualsevol. L’olor a pintura,
els quadres penjats allà on potser hi anirien les bústies, l’escultura a la cantonada
on potser hi aniria la paperera on llençar la brossa de les bústies… i una llum en
penombra que a mida que vas pujant els esglaons es va fent cada vegada més
clara.
Primer vam estar xerrant una estona amb en Llimós, després em va ensenyar la
sala d’exposicions i també em va dir que m’ensenyaria l’estudi, on pinta i
esculpeix. Això sí que em feia il·lusió! L’estudi era a tocar de la sala
d’exposicions, separat per una cortina enorme de color crema.
Abans de descórrer-la, però, en Llimós em va parar i em va preguntar com se
m’havia ocorregut el conte del Miraestel. Li vaig explicar si fa no fa el mateix que
he explicat aquí. I em va dir, “ara t’ensenyaré un quadre. Porto uns mesos
treballant-hi. Encara no està acabat”.
Estava intrigada. Als artistes no els agrada ensenyar un quadre a mitges i ell
semblava que fos el que més il·lusió li feia. Quan va descórrer les cortines, de
seguida el vaig veure. Era un Miraestel enmig del mar, no al port, enmig del mar
i envoltat d’uns immigrants que s’estan ofegant i demanen auxili. I després de
contemplar el quadre, em vaig girar cap a ell i em va dir: “i el Miraestel els salva”.
Com en el conte. Em vaig quedar uns segons sense poder dir res, però encara
em va sorprendre més veure que ell estava més sorprès que jo. Fins i tot, em va
dir, havia dubtat de si jo podia haver vist d’alguna manera el quadre. Però com?
No està acabat, no està exposat, i encara no tinc per costum colar-me als estudis
dels artistes.
Tot això ho explico perquè quan vaig escriure el conte vaig pensar quina podria
ser la il·lustració que l’acompanyés en cas que algun dia es publiqués. Ara penso
que si algun dia es publica i aquesta pintura d’en Llimós el pogués acompanyar,
sempre podríem explicar que no es va fer primer el conte i després la il·lustració,
o al revés, com també passa de vegades, sinó que les dues parts, text i imatge,
es van fer al mateix temps, sense conèixer una l’existència de l’altra. I que un
bon dia, simplement, es van trobar.
Connexió amb l’artista Robert Llimós? Jo més aviat penso que hi ha escultures
-amb ubicacions molt encertades- que sembla que t’expliquin una història perquè
transmeten sensacions i, de les sensacions, neixen històries. Jo aquella tarda de
setembre asseguda al banc davant del port vaig sentir bondat i esperança.
Mentre el Miraestel es balanceja, mentre es gronxa surant a l’aigua, sembla que
t’estigui taral·lejant la seva pròpia història, i potser en té vàries per explicar,
segons el dia. I, el més sorprenent de tot, és que tant li pot explicar a algú que
s’asseu en un banc com al seu propi creador.
núria naval bonet 