Coses boniques que passen de tant en tant quan escrius un conte

Una tarda de setembre, després d’assistir a la fira del Llibre en Català, em vaig
arribar fins a la passarel·la del Maremàgnum. A aquest pont flotant de Barcelona
li diuen La Rambla de Mar. És bonic el nom. Em vaig asseure en un banc, al
costat d’una turista que teclejava el mòbil i d’un manter que pelava una taronja.
Em vaig quedar contemplant les aigües tranquil·les del port, i les gavines i els
vaixells… Aleshores el vaig veure. El Miraestel. Una escultura tota blanca que
sura a l’aigua; un noi que contempla el cel blau amb les mans agafades al darrere
i, que amb la brisa del mar, es balanceja. I t’hipnotitza.

De sobte em va semblar que les gavines que el sobrevolaven parlaven amb ell.
I que el pescador que sortia a la mar li deia fins després! Aquella tarda, just en el
moment que la brisa començava a eriçar-me la pell encara calenta pel sol, em
vaig adonar que l’enigmàtic Miraestel, amb el seu moviment, ens havia atrapat a
tots. Les tres persones del banc el contemplàvem. I semblava que a les tres ens
acabessin de regalar un moment de pau, bellesa i bondat.

No sé què van fer ells, però jo em vaig dir faré un conte. I de sobte vaig veure a
lo lluny el vaixell de l’Open Arms. I se’m va ocórrer això: un Miraestel que no vol
veure més gent ofegada al Mediterrani. Un Miraestel que demana ajuda a una
gavina, a un pescador… i que finalment decideix deixar el port i anar-se’n a alta
mar a salvar persones.

Vaig escriure el conte i vaig decidir enviar-lo a la Fundació Robert Llimós. En
Llimós és el creador del Miraestel. El vaig enviar sense cap objectiu, només volia
dir-li que aquella escultura no només m’havia agradat sinó que m’havia inspirat
un conte. Ho vaig fer així, amb tot l’atreviment, perquè així m’ho van fer a mi una
vegada i em va semblar meravellós. Un dia vaig rebre l’e-mail d’un cantautor en
què m’explicava que havia llegit un petit conte meu publicat a la revista Núvol i
que, d’aquest conte, havia fet una cançó. I em va enviar la cançó, que porta el
mateix títol del conte. Jo aquella tarda estava encallada intentant escriure una
història i, després de llegir el seu missatge, ja no vaig poder deixar d’escriure.
Aquell e-mail va ser també la meva inspiració. Com si tot fos una cadena.
El cas és que gràcies a l’amic músic, vaig decidir enviar el conte a la Fundació. I
la meva sorpresa va ser que no només em van contestar sinó que em van
convidar a conèixer l’artista.

Al barri de la Ribera m’esperava una casa d’aquelles antigues que només entrar
al portal ja veus que no estàs entrant en una portal qualsevol. L’olor a pintura,
els quadres penjats allà on potser hi anirien les bústies, l’escultura a la cantonada
on potser hi aniria la paperera on llençar la brossa de les bústies… i una llum en
penombra que a mida que vas pujant els esglaons es va fent cada vegada més
clara.

Primer vam estar xerrant una estona amb en Llimós, després em va ensenyar la
sala d’exposicions i també em va dir que m’ensenyaria l’estudi, on pinta i
esculpeix. Això sí que em feia il·lusió! L’estudi era a tocar de la sala
d’exposicions, separat per una cortina enorme de color crema.
Abans de descórrer-la, però, en Llimós em va parar i em va preguntar com se
m’havia ocorregut el conte del Miraestel. Li vaig explicar si fa no fa el mateix que
he explicat aquí. I em va dir, “ara t’ensenyaré un quadre. Porto uns mesos
treballant-hi. Encara no està acabat”.

Estava intrigada. Als artistes no els agrada ensenyar un quadre a mitges i ell
semblava que fos el que més il·lusió li feia. Quan va descórrer les cortines, de
seguida el vaig veure. Era un Miraestel enmig del mar, no al port, enmig del mar
i envoltat d’uns immigrants que s’estan ofegant i demanen auxili. I després de
contemplar el quadre, em vaig girar cap a ell i em va dir: “i el Miraestel els salva”.
Com en el conte. Em vaig quedar uns segons sense poder dir res, però encara
em va sorprendre més veure que ell estava més sorprès que jo. Fins i tot, em va
dir, havia dubtat de si jo podia haver vist d’alguna manera el quadre. Però com?
No està acabat, no està exposat, i encara no tinc per costum colar-me als estudis
dels artistes.

Tot això ho explico perquè quan vaig escriure el conte vaig pensar quina podria
ser la il·lustració que l’acompanyés en cas que algun dia es publiqués. Ara penso
que si algun dia es publica i aquesta pintura d’en Llimós el pogués acompanyar,
sempre podríem explicar que no es va fer primer el conte i després la il·lustració,
o al revés, com també passa de vegades, sinó que les dues parts, text i imatge,
es van fer al mateix temps, sense conèixer una l’existència de l’altra. I que un
bon dia, simplement, es van trobar.

Connexió amb l’artista Robert Llimós? Jo més aviat penso que hi ha escultures
-amb ubicacions molt encertades- que sembla que t’expliquin una història perquè
transmeten sensacions i, de les sensacions, neixen històries. Jo aquella tarda de
setembre asseguda al banc davant del port vaig sentir bondat i esperança.
Mentre el Miraestel es balanceja, mentre es gronxa surant a l’aigua, sembla que
t’estigui taral·lejant la seva pròpia història, i potser en té vàries per explicar,
segons el dia. I, el més sorprenent de tot, és que tant li pot explicar a algú que
s’asseu en un banc com al seu propi creador.

El Miraestel feliç

Surant a les aigües tranquil·les del port de Barcelona hi ha un Miraestel. Damunt una peanya amb forma de semi-cercle i amb les mans agafades al darrere, contempla el cel de la ciutat. 

Un dia de finals de setembre, un peix petit i negre va treure el cap de l’aigua. Volia preguntar al Miraestel per què ja no els explicava cap conte, als peixos del port. Tot d’una, però, va veure arribar una cigonya i, espantat, es va capbussar.

La cigonya es va aturar als peus del Miraestel. “Oh, que bé que s’hi està aquí, descansaré una mica abans de continuar el viatge”, va pensar. I en aquell moment, li va caure una gota d’aigua. Va mirar cap al cel i no va veure cap núvol. Aleshores es va adonar que l’estàtua estava plorant.

─Per què plores Miraestel?

─Ploro perquè veig coses que no m’agraden. Veig gent desesperada que fuig dels seus països, de la fam i de la guerra, i necessiten la nostra ajuda. Ploro perquè en aquests moments hi ha una barca a la deriva, a alta mar, amb una família que moriran ofegats si ningú no els rescata.

Aleshores el Miraestel es va fixar en les ales de la cigonya, grans i fortes, i li va dir:

─Tu em podries ajudar?

─Jo, com?

─Fa dies que aquesta família no menja ni beu. Estan desorientats, no saben cap a on han d’anar. Tu podries volar fins on són ells i guiar-los  cap al port.

─Oh, em sap greu, però jo no em puc desviar de la ruta. Haig de portar la meva família cap a l’Àfrica abans que arribi l’hivern, si no, es moriran de fred.

I dit això, la cigonya va començar a batre les ales per emprendre el seu vol. Abans, però, va veure un peix amb el cap fora de l’aigua, petit i negre, i el va agafar amb el bec. Quan ja estava a punt d’engolir-lo, el peix va cridar:

─No em mengis, cigonya!

─I per què no t’hauria de menjar?

─Perquè jo sí que puc ajudar el Miraestel.

─Tu?? Però si ets un peix molt petit…

I al dir “petit”, el peix va aprofitar per escapolir-se i tornar al mar.

Aquella mateixa nit, el peix petit va tornar a treure el cap de l’aigua i envoltar el Miraestel. Ara ja sabia per què no explicava cap conte, perquè estava trist. Però per què necessitava algú que l’ajudés? En aquell moment, però, va veure apropar-se una barca de pescador i, espantat, es va tornar a capbussar.

El pescador, que cada vespre passava per davant del Miraestel, en veure’l li va preguntar:

─Per què plores Miraestel?

─Ploro perquè voldria ajudar una família que va a la deriva i no puc, les cadenes que em subjecten fins el fons del mar no em deixen moure.

Aleshores va mirar la barca del pescador i va dir:

─Tu em podries ajudar?

─Jo, com?

─Podries anar a recollir-los i portar-los al port.

─Em sap greu però no puc, haig d’anar sens falta aquesta nit a vendre el peix, si no, no tindré diners per alimentar la meva família.

I dit això, el pescador va començar a arreplegar la xarxa i posar-la damunt el vaixell. Aleshores el peix petit i negre, que s’hi havia quedat atrapat i es movia a batzegades, va dir:

─Torna’m a l’aigua, pescador!

─I per què ho hauria de fer?

─Perquè jo sí que puc ajudar el Miraestel.

Aleshores el pescador el va agafar amb la mà i mirant-lo d’a prop va dir:

─Tu? Si ets molt petit…

I en aquell moment, el peix va aprofitar per lliscar de la mà del pescador i, d’un salt, va tornar a l’aigua.

Aleshores el peix va anar nedant fins el Miraestel i li va dir:

─Jo t’ajudaré!

─Tu?

─Sí, ja ho sé, soc molt petit, però tinc una idea.

I dit això es va capbussar. Aquella mateixa nit va reunir tots els peixos petits que rondaven les aigües del port i els va explicar el problema.  

─Però com vols que nosaltres rescatem aquesta gent? –van preguntar desconcertats.

─No ho farem nosaltres, ho farà el Miraestel.

─I com ho farà, si el lliguen unes cadenes de ferro fins al fons del mar? Tu mateix ho has dit!

─El deslligarem!

─T’has tornat boig? Nosaltres no tenim prou força!

─Nosaltres no, però la nostra amiga tintorera, sí.

─La tintorera viu a alta mar, com l’anirem a buscar sense que ens mengin els altres peixos grans?

─Tinc una idea. Recordeu quan el Miraestel ens explicava contes? Us en recordeu del conte “Neda-que-neda”?

─La unió fa la força…

─Exacte. Ja veureu, feu-me cas!

I de seguida va dir als peixos petits com s’havien de col·locar per semblar entre tots un peix enorme. Els va dir que havien de nedar molt junts, cadascú al seu lloc, i aleshores el peix petit i negre es va posar com si fos l’ull d’aquell gran peix. I així, tots junts i nedant al mateix temps i ritme, van anar nedant esquivant els peixos grans que miraven desconfiats aquell peix tan estrany. I quan per fi van arribar on vivia la tintorera, el peix petit i negre li va explicar el problema.

Aquella nit l’amiga tintorera va anar nedant sigil·losament fins el port i, d’una estrebada, va arrencar les cadenes que subjectaven l’estàtua.  

Quan el Miraestel es va adonar que podia moure’s, que estava alliberat de les cadenes, va pensar que els seus desitjos per fi s’havien acomplert. I sense perdre temps se’n va anar mar endins.

La barca que anava a la deriva era negra, de goma i tenia un petit motor que no funcionava. Dins de la barca ja només hi quedava un home. “Puja!”, li va dir el Miraestel. Però l’home no s’hi atrevia, el mirava com si fos una al·lucinació, fins que una onada el va fer caure a l’aigua i aleshores sí que s’hi va aferrar als seus peus amb totes les forces que li quedaven.

I així van estar navegant durant hores, superant les onades que feien vinclar el Miraestel d’un costat a l’altre però que, amb l’ajuda d’aquella peanya amb forma de mitja rodona, sempre tornava a posar-se dempeus.

A primera hora del matí, quan ja estaven a punt d’arribar a port, el Miraestel va veure una llanxa amb uns homes uniformats. “Veus, ja venen a ajudar-nos, només has d’aguantar una mica més” va dir en veu alta. Però quan els va tenir a tocar, va veure que li posaven una corda per remolcar-lo.  “Què feu? No és a mi a qui heu d’ajudar!” Aleshores va acotxar el cap per mirar l’home que havia navegat amb ell i va veure que no hi era. Havia caigut? S’havia deixat anar? Per què? 

Un cop al port, el Miraestel va tornar a ser lligat, aquesta vegada amb cadenes i grillons nous de trinca. I de seguida va arribar un restaurador d’art a comprovar que l’escultura estigués en perfecte estat. I també va arribar la premsa, la tele i, finalment, l’alcaldessa. El Miraestel no entenia res. I l’home?, s’anava preguntant.

Al cap d’uns dies el Miraestel continuava ben confús. Potser tot plegat havia estat un somni. I cada dia mirava les aigües del port a veure si veia el peix petit i negre. Un dia, per fi, el va trobar.  

─No va ser cap somni, Miraestel. Vas salvar un home.

─Jo, com?

─Et vam taller les cadenes.

─Vosaltres, però si no teniu prou força!

─Nosaltres no, però l’amiga tintorera, sí.

─I com vau poder anar a alta mar sense que us mengessin els peixos grans?

─Vam tenir una idea.

─I d’on vau treure la idea?

─Ens la vas donar tu, amb un dels contes que ens explicaves.

Aquell dia, una estrella taronja, del mateix color d’un salvavides, va aparèixer a les mans del Miraestel. L’estrella de l’esperança.

I, des d’aleshores, el Miraestel no ha deixat d’explicar contes del mar a tots els peixos petits, convençut de la força de les històries a les quals mai ningú podrà encadenar.

.

El “Miraestel” és una escultura de Robert Llimós ubicada al port de Barcelona

Cinc petits “fracassos” d’una contacontes (convertits ara en cinc grans aprenentatges)

Ara que ja estem a punt de publicar “El cargol i el gira-sol” i que començo a pensar com l’explicaré, recordo totes les sessions de contacontes que vaig fer l’any passat amb “Els amics”.  N’hi ha cinc, de sessions,  que m’han fet somriure al recordar-les, les mateixes cinc que em van fer patir i  tremolar en aquell moment. I he pensat que això devia ser un senyal de que alguna cosa he aprés.

El primer contacontes el vaig fer en una petita llibreria de Tortosa. Uns minuts abans de començar, va entrar una nena acompanyada de la seva àvia. La nena estava enfadada. No sé si no li venia de gust estar allà o què, el cas és que no va seure on l’àvia li va dir i se’n va anar cap al fons de la botiga. Després de saludar alguns nens, la vaig tornar a veure. Havia agafat un llibre molt gran, d’aquests de tapes dures, i s’havia assegut a primera fila. Amb el llibre obert, quedava pràcticament amagada; només li veia, per sota, les cames, i per dalt, el serrell.

La llibretera em va presentar i jo, nerviosa, vaig començar. Explicava el conte i mirava el públic, però sobretot la nena de la primera fila, que continuava amagada rere el llibre obert. L’àvia, en canvi, em mirava i m’anava fent que sí amb el cap, com si li agradés el que jo estava dient. Llàstima que no endevinés el que jo estava pensant, que era  per què no li dones un cop de colze i que deixi el llibre?

Em va sobtar molt adonar-me com una part del cervell pot anar fent una cosa, explicar un conte, mentre l’altra va pensant maneres per captar l’atenció d’algú. Perquè, sí, m’ho vaig prendre com un repte. Vaig començar a gesticular més, a fer soroll amb les sabates, a cridar més… Però res. Què deu estar llegint?, em preguntava. Sí que deu ser interessant! Al final vaig pensar, apropa’t. I així ho vaig fer. Vaig esperar el moment oportú de la història per apropar-me al públic i tenir-la a mig metre. I això… va ser el pitjor que podia haver fet, perquè, jo que soc miop, l’únic que vaig aconseguir  va ser llegir el títol del llibre. “Història de l’Edat Mitjana”. Com? Com podia preferir un llibre de l’Edat Mitjana a mi? Amb altres paraules, què té l’Edat Mitjana que no tingui jo!! I cada cop m’anava enfonsant més; la meva veu començava a tornar-se fina, feble… fins que en un moment del conte, vaig sentir una rialla. Un nen havia rigut. I de sobte, vaig mirar el públic. Bé, de fet, ja els havia estat mirant tota l’estona, però ara els veia. I em miraven amb ganes de seguir escoltant i amb ganes de passar-s’ho bé. I a poc a poc vaig començar a deixar de preocupar-me per aquella nena de la primera fila.

No vaig aconseguir que deixés el llibre. No vaig aconseguir captar la seva atenció.

L’àvia, curiosament, a l’acabar el contacontes, va comprar el llibre. El meu! I encara més curiós: em va demanar que li dediqués a la nena. De veritat?

Aquella nit no vaig poder evitar llegir coses sobre “Edat Mitjana”… tenia curiositat. I amb històries de cavallers, espases i brúixoles em vaig adormir.

Ara que estic preparant el següent contacontes, m’escric en un post it, per recordar, una frase que he llegit en un llibre d’aquests d’autoajuda i que ve al cas:  

Post it 1 : sempre hi haurà algú que no et voldrà escoltar o a qui no li interessarà el que estàs explicant. No passa res. Deixa de fer soroll amb les sabates i estigues per tots els que sí volen escoltar-te.

Però mentre l’escric, penso en el nou conte,  “El cargol i el gira-sol”, que va sobre un cargol que veu com la roca on escriu contes s’ha trencat per la meitat.  I penso que potser, quan vagi a Tortosa, portaré la roca que estic construint de porexpan i la tallaré amb una espassa davant de tots els nens, com si fos un cavaller tallant el cap d’un drac. I aleshores miraré la nena de la primera fila a veure si s’ha complert la dedicatòria que li vaig escriure.

Ai, que poc m’ajuden els libres d’autoajuda!

Un altre dia vaig anar a Lleida. Era la primera vegada que en aquest ateneu programaven un contacontes el divendres a la tarda. I els feia molta gràcia fer una cosa nova. A mi també, que comptessin amb mi. Bé, doncs no va venir cap nen. (Encara no sé per què he titulat aquest post amb només petits fracassos, però bé) No va venir cap nen. I vaig estar esperar minuts i minuts…

Adults, sí, a les primeres files seien socis de l’entitat, gent que estava acostumada a escoltar conferències i actes literaris. No sé ben bé què va passar; si l’entitat va fer poca publicitat, si la gent no va llegir la paraula contacontes o, simplement, coses de la rutina.  

El cas es que quan ja estava apunt d’arreplegar els barrets, el faristol… i anar-me’n cap a casa, em van demanar que expliqués el conte. Com? Si no hi ha cap nen! Em van insistir. I jo veia tota aquella gent tan seriosa que… em feia vergonya començar a jugar amb barrets, però ho vaig fer. I de seguida vaig veure com es relaxaven (i jo també) i com em miraven amb uns ulls molt semblants als dels nens. Em vaig adonar que és veritat allò que diuen que a tots, grans i petits,  ens agrada que ens expliquin històries.

Post it 2: No oblidar-me de mirar els pares i mares que acompanyen els infants als contacontes, ells també s’ho passen bé!  A més, no siguis tonta, són els que acaben comprant el llibre!

Aquestes sessions de contacontes les vaig fer durant aquells mesos en què sortíem de la pandèmia però encara hi havia algunes mesures sanitàries com haver de portar mascareta; mesures, per altra banda, que anaven canviant sobre la marxa  i, que cadascú aplicava com li semblava.  

A totes les biblioteques i llibreries on havia estat, els nens havien portat mascareta. Per això em va sorprendre molt quan em vaig trobar a Reus amb tot de nens que no la portaven. Perquè són menors de sis anys, em va dir la llibretera. Ah, perfecte. Però un minut abans de començar la mateixa llibretera em va dir que jo sí que me l’havia de posar. Com? En cap lloc me l’havien fet posar. “No pot ser. No em veuran bé les expressions, ni sentiran els xiuxiuejos, ni les petites…” No la vaig convèncer i me la vaig haver de posar. Em va costar moltíssim començar, sentia que hi havia una barrera entre ells i jo, però a poc a poc, veient-los les cares, em vaig anar ficant més i més dins la història… era el primer cop que veia si somreien o no, si badallaven o no, o si treien la llengua quan explico que el gripau caça un mosquit traient la llengua, així… Em vaig adonar que, per explicar un conte, és molt més important poder-los veure bé tu a ells que no pas al revés. 

Post it 3: Recordar que fa un temps va haver una pandèmia, i que pot tornar a venir. Per tant, aprofita, i no deixis mai de mirar les cares dels nens. Són la teva guia.

Per fi explicava el conte a Barcelona. Dic per fi perquè sabia que la primera fila s’ompliria de nebots, nebodes i cosins dels nebots. I efectivament,  tot de cares conegudes van omplir la primera fila. Fins i tot una d’aquestes cares, una nena, portava el conte de casa. El tenia a la falda i l’agafava amb les dues mans. Mentre esperàvem uns minuts a que la gent acabés d’entrar, vaig preguntar-li si havia llegit el conte. “Sí -em va dir, i mirant-me fixament-, i me’l sé de memòria”. No sé per què, em va venir un calfred. I vaig recordar els meus fills quan eren petits i sempre em demanaven que els expliqués el mateix conte, i pobre de mi si canviava alguna cosa! Aleshores em vaig adonar que el conte l’explico de forma diferent a com està escrit. Hi ha un personatge que no el faig aparèixer, i canvio ubicacions i diàlegs. I de sobte em vaig començar a imaginar l’escena: jo explicant “Els amics” i ella aixecant-se de la primera fila, “noo, això no es així!”

Post it 4: Abans de començar un contacontes parlar amb els nens; preguntar-los si coneixen el conte, si l’han llegit, si coneixen l’anterior… (un conte és la continuació de l’altre) i, ja està: una història es pot explicar de moltes maneres. A veure quina us agradarà més!

L’últim contacontes el vaig fer al poble de Botarell, en una masia, a l’aire lliure. Era un lloc molt bonic, enmig de la natura. Aquí no hi havia primeres files; tot eren tauletes rodones amb cadires i la gent anava prenent alguna cosa mentre escoltava. A Botarell havia anat amb una amiga que, abans de baixar del cotxe, em va dir: “Avui, a gaudir! No vulguis tenir-ho tot controlat, no vulguis que tot surti tal i com ho tens al cap. Deixa’t endur”.

I mentre em preparava, vaig començar a sentir les primeres abelles… zzz… però res, lluny d’atabalar-me, em vaig dir dues vegades: estàs enmig de la natura i has vingut a gaudir. Es va girar vent i els cabells em van començar a anar a la cara… ni cas. I vaig començar a explicar el conte, i a posar-me i a treure’m barrets (cada barret representa un amic del cargol). Notava com el vent en qualsevol moment me’ls podia fer volar. Doncs que volin! I, efectivament, un va sortir volant. Jo vaig continuar com si fos una gran “professional”, sense immutar-me, però al cap d’uns segons, vaig veure, entre les taules, que el barret tornava. El duia un gos a la boca. I el gos va pujar fins a la petita tarima on jo estava i em va deixar el barret per allà. Quan el vent em va fer volar el següent barret, el gos va tornar a buscar-lo i me’l va tornar a portar. Però aquest cop, el gos es va quedar allà amb mi, a l’escenari. Vaig esperar uns segons a que aparegués el propietari, o algú que el fes fora  d’allà, però aleshores vaig mirar la meva amiga, que reia, i vaig entendre que ningú el faria fora, era el gos de la masia, estava a casa seva. I també vaig entendre que el millor que podia fer era adaptar-me a la situació i, sobretot, mirar de passar-m’ho bé. Així que res, al final, els “Els amics” van fer un nou amic.

Post it 5: No lluitar contra la natura (ni contra els imprevistos). Alia’t amb ells!     

I com vaig sentir dir l’altre dia a un entrenador de futbol, de vegades es guanya, i d’altres, s’aprèn. A la resta de contacontes tot va sortir “bé” o tal i com ho tenia previst.  Podria dir que vaig guanyar. En aquestes cinc, en canvi, vaig aprendre. I són les que més recordo, les que m’han fet somriure i, com no, les que m’han dut a escriure.

Amb la il·lustradora Núria Bonet (la mama)

A Botarell

Amb el nou amic

A Riudecanyes

A Riudecanyes

Entrevista “Els Amics” (Canal Reus TV)

Diada de Sant Jordi, plaça Mercadal de Reus.

Contacontes “ELS AMICS”

Sessió de contacontes a Riudecanyes.

Sobre com va sorgir la idea del conte “Els amics” i altres històries

(Fragment de la Presentació del conte al Centre de Lectura de Reus del dia 11 de desembre de 2021)

Tenint en compte que “Els amics” parla de l’amistat però també de la imaginació i la creativitat, m’agradaria parlar-vos de com neixen les idees pels contes i fer-ho, simplement, des de la meva experiència.

Tots els contes per a infants que he escrit abans de “Els amics” han sorgit tots de la mateixa manera: a partir d’una imatge. Una imatge que he vist al carrer o a casa i que, pel que sigui, m’ha sorprès i m’ha fet plantejar-me una sèrie de preguntes fins a inspirar-me una història. 

Fa bastants anys, quan només havia publicat un conte, o potser era el segon, un periodista em va convidar a un programa de ràdio i enmig del programa em va fer la següent pregunta: Què té una imatge que t’inspira i que et fa crear una història en relació a una altra imatge que potser t’agrada, com pot ser una posta de sol, però que no et genera cap història? Què té aquesta imatge que no tingui l’altra? Quina diferència hi ha?     I em vaig quedar a quadres. No vaig saber què dir (i jo què sé! això m’inspira i allò altre, no. Però què em pregunta?) I ho vaig passar molt malament perquè em vaig quedar en silenci molta estona i, això, a la ràdio, es veu que és molt greu.

Ara, passat els anys, ja sé la resposta, i la sé senzillament perquè ara ja n’he escrit uns quants, de contes infantils, i he pogut pensar en totes les imatges que m’han inspirat i he trobat un denominador comú. I la resposta és que totes aquestes imatges tenien una petita contradicció, alguna cosa que sortia de la lògica. I crec que és just en aquest punt de contradicció on neix, en mi, l’espurna de la imaginació. Per exemple, un dia que el meu marit i jo havíem de marxar de viatge,  jo estava preparant la maleta (una d’aquestes grans, amb tapes dures i rodetes) i la tenia estesa al terra per anar posant la roba. En un moment que vaig sortir de l’habitació, un dels meus fills, que en aquell moment tenia 4 anys, es veu que no li devia fer gaire gràcia que marxéssim i el deixéssim,  se li va ocórrer ficar-se dins la maleta. Va apartar una mica els jerseis, es va recargolar i es va llençar una camisa pel damunt a veure si no el vèiem i ens l’endúiem. Quan jo vaig entrar a l’habitació, el que em vaig trobar va ser un nen dormint dins una maleta. S’havia quedat fregit. I plàcidament! Bé, la qüestió és que no me’l vaig endur de viatge però sí em vaig endur la idea per un conte, i és que no em vaig poder treure del cap aquella imatge. Em vaig començar a preguntar com seria la vida d’un nen o d’una nena que dorm cada dia dins una maleta i que malgrat les incomoditats aparents se sent protegit. Potser és que no té res més? Potser és que no té família? I si no té res, no simbolitzarà aquesta maleta alguna cosa més? I seguint aquest joc de pregunta-resposta, al cap d’uns mesos va sortir el conte de “La maleta de la Xià”, que va sobre una nena orfe que l’únic que té en aquest món és una maleta que algú ha robat. Hi dorm a dins, protegida del vent i dels llamps, juga amb ella perquè té rodetes i enfilada al damunt seu pot patinar, i finalment, en una inundació, la maleta li salva la vida perquè ella no sap nedar però la maleta sura.

Un cop vaig saber què tenien les imatges que m’inspiraven contes, vaig descobrir un llibre: “Gramàtica de la fantasia” on el seu autor, Gianni Rodari, explica les diferents maneres d’inventar contes per a infants (i també maneres que tenen els infants d’inventar-se tot sols les seves pròpies històries). I en un d’aquests capítols parla del “binomi fantàstic”. Diu que la majoria de contes es creen a partir de dues paraules i en com es relacionen entre elles. Diu que és com llençar dues pedres en un llac. Quan en tirem només una, la pedra provoca unes onades concèntriques que fan que tot el que hi ha a la superfície es mogui al mateix ritme; però si en llancem dues al mateix temps, una amb cada mà, arribarà un moment en què les onades d’una pedra xocaran amb les de l’altra. En Rodari diu que en aquest punt de xoc és on més fàcilment naixerà una història. I diu binomi fantàstic! perquè la relació d’aquestes dues paraules ha de ser com més insòlita, estranya, millor. Per exemple, si ens proposséssim fer una conte amb un nen i una maleta, en Rodari ens proposaria que féssim el següent exercici (que juga amb les preposicions per relacionar paraules):  

• el NEN de la MALETA o el NEN amb MALETA : associacions massa “normals”, no ens ajuden a despertar la imaginació.
• El NEN dalt de la MALETA : això ja comença a ser més interessant…
• El NEN dins de la MALETA : segons en Rodari aquest tipu d’associació, precisament per la seva estranyesa, ens ajuda més a activar els mecanismes de la creativitat.

Quan vaig descobrir aquest concepte del “binomi fantàstic” em vaig alegrar perquè vaig trobar que se semblava molt a les meves “imatges amb contradicció”, i que aquesta manera de fer o d’inspirar-se estigués recollida en un manual em va donar la sensació que jo era més normal del que de vegades em sembla. Però per altra banda, vaig pensar que sempre començar els contes de la mateixa manera, a partir d’aquest tipus d’imatges, és un problema. I si no en trobes cap? I em vaig proposar que el següent conte que fes no partiria d’una imatge sinó de… un personatge, per exemple.

Aleshores va venir la pandèmia, els tres mesos de confinament del 2020. I a casa meva, com moltes famílies, ens vam buscar coses a fer, per passar l’estona i no avorrir-nos. I les primeres setmanes ens vam dedicar a cuinar; cada tarda fèiem cocs, creps, magdalenes… va arribar un punt que vam veure que allò no podia continuar, perquè quan per fi ens deixessin sortir de casa no passaríem per la porta. Ens havíem de buscar un altre entreteniment. Aleshores, no sé com, vaig trobar uns pots de pintura, de quan fèiem manualitats, i vaig començar a pintar les torretes de les plantes; vaig pintar totes les torretes que vaig trobar per casa. I vaig descobrir que pintar (no sé si per la olor de la pintura que et deixa grogui) em feia relaxar-me molt, i feia no pensés en res (i amb tot el que estava passant, no pensar en res, era una cosa bona).  I aleshores em va agafar un atac i em vaig dedicar a pintar-ho tot: tamborets, miralls… tot el que trobava per casa; feia sanefes, mandales…  i quan se’m va acabar el mobiliari, vaig atacar les parets. Vaig començar a pintar un arbre aquí, unes flors allà…. i com que no en tinc ni idea, de dibuixar, el que feia era imprimir dibuixos d’Internet i, fent una quadrícula a la paret i al paper, els anava copiant.

Total, que a la cuina de casa meva vaig estampar un gripau, una sargantana i  una tortuga. I clar, el confinament va acabar però els animals allà van quedar… I a la cuina cada dia esmorzava, dinava i sopava… amb un gripau al davant, una sargantana a l’esquerra, i una tortuga a la dreta… I de tant mirar-los, un dia vaig dir:  i ara què? Com a mínim fes un conte amb aquests tres personatges! I vaig recuperar aquella proposta de fer un conte a partir d’uns personatges.

Me’ls vaig començar a mirar cada dia, fixament, a veure si m’inspiraven… i me’ls tornava a mirar… i no hi havia manera. No em sortia res. Vaig intentar pensar en tots els mètodes del Rodari, m’imaginava que llençava els tres personatges a l’aigua com si fossin pedretes, a veure si les onades concèntriques xocaven i… Res, l’únic que passava és que els pobres s’ofegaven. Una nit, ja desesperada, menjant-me un iogurt davant del gripau, em vaig adonar que per fora del vidre que dona al balcó hi havia un cargol, un cargol de veritat, que s’havia quedat atrapat entre el vidre i la persiana. Tan atrapat com jo, en el meu intent de fer un conte. Aleshores vaig mirar els tres amics de la paret, vaig tornar a mirar el cargol i vaig dir, va, tu també seràs un personatge, i a més, seràs el protagonista! De què? em va preguntar el cargol. No ho sé encara, li vaig dir.

Aleshores vaig pensar, ja ho tinc, faré que al cargol li passi el mateix que m’està passant a mi, que vull escriure i no sé què escriure. Perfecte, un cargol que vol ser escriptor i li falta inspiració!

Acabava de crear el meu alter ego. Aquí ja em vaig emocionar i vaig deixar el iogurt, vaig agafar paper i boli i em vaig dir: a veure, si el cargol ets tu, pensa en què fas tu quan t’inspires. Perquè tot allò que he explicat abans de les imatges amb contradicció em funiona quan em plantejo escriure contes per a infants però quan escric relats per a adults… la meva manera de fer és diferent. No m’inspiro en imatges sinó en coses que m’han passat, en anècdotes, sentiments… i últimament escric bastant sobre la meva família, sobre els meus pares i els meus avis. Crec que amb els anys i la distància m’he adonat que moltes d’aquelles vivències van ser molt importants per a mi i em ve de gust deixar-les escrites.

Ja ho tenia! Si jo m’inspiro en la família, el cargol també! I quina és la seva família? Els tres amics. I com s’adonarà de lo important que són els amics?  Quan no els tingui, quan hi hagi distància. I per això al personatge del cargol el faig viatjar de forma accidentada, perquè estigui un temps sol i pugui pensar en els amics.

I així és com va anar el procés creatiu del conte de “Els amics”. I suposo que he volgut explicar tot això per arribar a la següent conclusió: crec que els mètodes creatius i la imaginació poden ajudar-nos molt a l’hora d’inventar-nos històries però que també es pot escriure qualsevol gènere a partir d’una cosa tan senzilla com és escriure sobre el que ens passa a nosaltres. La qüestió és escriure.

I ara sí que per acabar haig de dir que m’he lluït amb el meu alter ego, que ja podria haver triat un personatge més glamurós i no un cargol lent, poruc i a qui li falta imaginació, però com diuen al final d’aquella peli: ningú és perfecte!

*

Al Centre de Lectura de Reus “Els amics” també va comptar amb la presentació de la Fina Masdéu, un contacontes molt especial, i les paraules encoratjadores del professor d’il·lustració Ignasi Blanch.

Preparats per començar el contacontes

Amb la il·lustradora del conte Núria Bonet

Viatge a les arrels

Retrat del meu avi des de Fet

Fet és el poble del meu avi, un poble deshabitat ja fa més de seixanta anys. Com molts altres pobles d’aquesta part d’Osca, on el riu Noguera Ribagorçana fa de frontera natural amb Lleida, es va anar despoblant arran de la construcció del pantà de Canelles. Situat dalt d’un promontori, Fet va veure com el pantà inundava les terres de cultiu i feia desaparèixer les vies de comunicació amb els  veïns de Catalunya. D’altres pobles, però, van tenir pitjor destí i van quedar sepultats sota les aigües del pantà. Així que, poder visitar Fet no deixa de ser una sort.  

Mentre preparava la motxilla ja sabia que aquest no seria un viatge per descansar, desconnectar i tots els verbs prefixats amb aquest des que tant s’associa al viatjar i que podrien resumir-se tots amb un desfer. Anar a Fet era un viatge per conèixer el poble de l’avi, els orígens de la família, per posar imatges a tantes històries, per connectar amb les arrels. Un viatge, doncs, per reconèixer i reconnectar, per refer.

Però, a Fet, no hi anava sola. Crec que el meu germà i la meva mare buscaven el mateix que jo. I el que va convertir aquest viatge en especial i singular va ser veure que, entre mig d’aquelles cases sense sostre i devorades per l’heura, cadascú va reconnectar a la seva manera, perquè cadascú té la seva memòria i el seu record.  

La meva mare, no cal dir-ho, coneixia molt millor l’avi, i també el poble de Fet, on de petita havia passat llargues temporades. Per a ella, contemplar aquestes cases en runes té un punt de tristesa. I també de sorpresa, perquè cap de les fotos que havíem vist a Internet reflectien l’estat actual. Però no és una tristor que la deixi abatuda, la veig caminar lleugera d’aquí cap allà. És una tristor que s’empelta de cert enuig -per l’esdevenir de la història-, i això l’empeny a fer alguna cosa contra l’oblit. No ens ho ha dit, però mentre contempla aquestes pedres que fan equilibris per aguantar-se un any més, està buscant el millor enquadrament, perspectiva i llum per gravar-ho tot a la retina i plasmar-ho, quan arribi a casa, en un quadre.  Un quadre que penjarà al menjador de casa i que farà que Fet no desaparegui mai del tot.

Església

El meu germà, quatre anys més gran que jo, hi parlava molt amb l’avi,  l’escoltava i sabia fer-li aquelles preguntes que el feien passar la tarda explicant històries, no només de Fet, sinó també dels pobles del voltant -ara tots deshabitats- com  Finestres, Montfalcó, Blancafort… aquest últim, sota l’aigua. Amb un barret i un plànol*  a les mans el meu germà sembla tot un Indiana Jones. Fet tenia un carrer principal amb cases a banda i banda, i al cap de munt, l’església. Un Indiana Jones a la recerca d’un tresor: trobar la casa familiar, Casa Jordà. Ell busca posar imatges als relats que li explicava l’avi, encara que aquestes imatges no tinguin portes ni finestres. Quan ha passat per davant de l’escola segurament ha recordat quan l’avi explicava que els nens havien de portar cada dia un tronc sota el braç, no  llibres ni motxilles, un tronc per tirar-lo al foc i poder-se escalfar.  

Les històries de l’avi jo les he sentit sense escoltar. Mentre ell les explicava a la taula jo encara jugava per terra o anava i venia cantant des de la cuina. Jo no semblo un Indiana, no puc posar un peu sense saber què trepitjo, em fan por les serps. Jo, només arribar, m’he enfilat a una pedra, dalt de l’església, i m’he quedat contemplant una vista meravellosa. Des d’aquí dalt, el pantà de Canelles sembla una enorme taca de pintura blava que amb els seus esquitxos es va endinsant entre la verdor. Reconec Corçà, l’ermita de la Pertusa, i més enllà la Serra del Montsec.

El sol comença a escalfar fort, escalfa la pell i també aquest silenci tan present. Només el zumzeig d’alguna abella et fa desviar la mirada. És aleshores que em fixo en les creus del cementiri, aquest sí que és un bon lloc per descansar eternament, penso mentre salto de la pedra. M’apropo a una creu blanca, de ferro, i, tot enretirant les herbes que s’entesten a fer encara més invisibles els que ja no hi són, llegeixo la inscripció. I més enllà, veig una altra creu, negra, amb la inscripció a l’altra banda, d’esquena al pantà. Qui voldria donar-li l’esquena a aquest paisatge? Em fixo en la data de la mort, 1957, el mateix any que van començar a construir la presa. Aleshores me’n vaig a la punta del mirador, m’assec en una pedra i torno a contemplar aquesta bellesa que a mi tant m’embadaleix i que és la mateixa que va provocar la mort d’aquest territori.

El meu avi va marxar del poble als disset anys i suposo que viure el despoblament des de la distància, des de Barcelona, és molt diferent. No sé què en pensava ell sobre la construcció d’aquestes infraestructures, del control de les sequeres o l’energia hidroelèctrica perquè, ja ho he dit, mentre ell parlava jo jugava i cantava. Però, curiosament, mentre observo com l’aigua va canviant de color, cap a un blau més clar, el record que em ve al cap és el de l’avi banyant-se a la piscina. Li encantava l’aigua! Banyar-se en aigües tranquil·les i, sobretot, fer el mort.  Amb més de vuitanta anys, es llençava a la piscina de cap, feia quatre braçades i es passava l’estona quiet, surant. Només li sobresortien els peus, la  panxa i el nas. Quan feia el mort la seva cara era la d’un home tranquil i satisfet, agraït. En què devia pensar? En res, segurament, o en tot. Jo volia saber com ho feia, com podia aguantar-se així tanta estona, i em posava les ulleres i feia tombs sota l’aigua encerclant-lo com un tauró fins que em convencia que no hi havia truc. Allà sota només hi havia silenci i quietud; moure’s, només es movien els pèls de les seves cames i ho feien amb aquell moviment sinuós com el que segurament fan les herbes de sota el pantà entre les runes d’aquell poble submergit.      

El conductor em crida, la família m’està buscant! M’aixeco ràpid i m’entrebanco amb una pedra. Ell riu al mateix temps que treu el fum del cigarret. Té gràcia que sigui un romanès qui ens hagi dut fins aquí i qui, mentre demostra una gran habilitat conduint la furgo-taxi per aquests camins de terra, ens expliqui un munt de coses sobre els animals salvatges de la zona, algunes millores d’accés que ha fet l’Ajuntament de Viacamp, de qui depèn el despoblat de Fet, etc. Al cap d’una estona nosaltres li hem explicat qui érem i què veníem a fer: complir el desig de la mare de tornar a Fet abans de morir. Aleshores s’ha fet un llarg silenci, realment el camí  està ple d’escòrrecs, i només al cap d’una estona ens ha parlat del seu país. Mentre ell anava compartint la seva nostàlgia jo m’anava preguntant si l’avi devia tenir totes les monedes de Romania. L’avi col·leccionava  monedes d’Europa i de tot el món. Si el volies fer content, havies de viatjar, i tornar sense haver gastat les monedes en cap botiga d’aeroport o benzinera. Que l’avi es passés hores mirant amb lupa les monedes que la família li portava, o que canviava ell al Mercat de Sant Antoni, era divertit perquè feia que només el sentissis parlar o de Fet o de tots els països que tenia a l’àlbum. De Fet ens anàvem a Singapur, i de la República del Congo a Fet. Sí, segur que devia tenir totes les monedes de Romania, i també amb la lupa devia contemplar la cara de la cruel repressió que va fer que el nostre conductor marxés del seu país fa tants anys. Amb un somriure al retrovisor, ens diu que ja se sent mig aragonès. Ves per on, penso, com l’avi, que també se sentia mig aragonès i, sobretot, mig català, per molts dictadors que hi haguessin a les monedes.  

El meu germà em crida. Ha trobat Casa Jordà. Contemplem junts l’arc de la porta, el forat de la finestra i algun detall curiós com un plat de ceràmica blanc i blau enganxat a l’arrebossat de la façana. Em diu que li aguanti el pal mentre fa fotos. En farà moltes. Unes per documentar l’estat de les runes, i d’altres, més espectaculars, per imprimir i emmarcar en un altre menjador.  

Encara amb el pal a les mans, dono uns copets a l’arc de la porta, no sé si com demanant permís per entrar o per assegurar-me que cap pedra ens caigui al cap. I escoltant aquest so, penso en l’avi i en el seu inseparable bastó. Era com una extensió del seu braç; amb el bastó l’avi donava cops i picava qualsevol cosa  per comprovar la seva consistència, o agafava papers del terra −no sé com s’ho feia però, amb un cop sec, el paper es quedava enganxat com si a la punta del bastó hi tingués una punxa−, o bé, també el feia servir per amenaçar els conductors de la  Diagonal. Quan travessàvem la gran avinguda aixecava el seu bastó i els apuntava com dient si no freneu, garrotada! I amb aquest bastó, que a estones també el feia servir per caminar,  em va venir a buscar els dos primers anys d’escola. M’agradava sentir la campana de les cinc de la tarda, sortir corrents −o el que em permetien les monges− i veure’l sempre allà. Al pedrís de la porta d’entrada, dret i pelant-me la poma que em portava cada dia per berenar. No era gaire alt, l’avi. Més aviat, rabassut, i sempre vestia amb colors foscos, grisos i marrons; i al cap, sempre la boina. Afable, pacient, sofert i tossut. Molt tossut. I de vegades, quan baixàvem el carrer Numància em feia passar vergonya. Li agradava parar a cada contenidor que tingués trastos vells al costat. Deia que la gent ho llençava tot i que les coses sempre podien aprofitar-se. Jo no volia que cap nena de l’escola ens veiés allà parats, així que quan jo veia algun contenidor amb trastos intentava distreure’l desviant la seva atenció,  però tot i les cataractes que li entelaven la vista i que no volia operar-se perquè què han de saber els metges, sempre els veia. Aleshores jo no hi queia: ell, que vivia a Sants i cada tarda pujava caminant fins a Sarrià a buscar-me, ja estava fent el camí de tornada. Tot pot fer servei algun dia, repetia i, començava a mirar si podia arreplegar algun cargol, claus, filferros o qualsevol peça amb què, després, a l’estiu, ens arreglaria el timbre de la bici.

Ara soc dins del menjador de Casa Jordà. Veig els pisos superiors, tot destrossat, ple de bardisses i pals de fusta caiguts. En un d’aquests pisos, trobo una pedra grisa, llisa, arrodonida… com de riu. Però de quin riu, del d’abans que construïssin el pantà? L’agafo i em sorprèn la seva fredor. Per què vull aquesta pedra, no ho sé, però me la guardo a la motxilla.   

Al tornar del viatge a Fet vaig deixar la pedra a l’estudi, a la prestatgeria on tenim les guies i els llibres de viatge. Casualment, davant de “El viatjar infinit” de Claudio Magris. I aquest matí he mirat la pedra i m’ha recordat a Fet, potser a totes les pedres a les que em vaig enfilar, seure, ensopegar, fotografiar… diuen que “les pedres guarden dins seu un secret per nosaltres indesxifrable: el secret de la presència. Tenen una vida que no podem comprendre de tan callada que és”(**). I Claudio Magris, en el llibre que ara custodia la pedra, també diu:  “Els llocs de vegades parlen, de vegades callen, tenen les seves epifanies i els seus tancaments”. M’han vingut ganes de dir-li que jo he tingut la sort de conèixer un poble que té les quatre coses alhora. Fet m’ha parlat, i molt, també ha callat; m’ha revelat històries familiars que desconeixia i haver-hi anat ha estat un gran  tancament de la memòria familiar, si més no, del capítol de l’avi Vicenç Bonet.

I quanta raó tenia, tot pot fer servei algun dia, fins i tot una pedra, que m’ha fet seure a l’ordinador i escriure el que potser hagués callat.  

Vicenç Bonet

* El plànol de Fet amb el nom de totes les cases ha estat elaborat per Josep Miquel Bonet Santacreu, autor del bloc:  https://blogdehistoriadefet.wordpress.com/ . Moltes gràcies per compartir-ho!

En aquest bloc, hi ha una entrada que parla sobre l’avi i la seva família:  https://blogdehistoriadefet.wordpress.com/2019/08/16/casa-jor  da-una-familia-amb-quatre-fills-a-la-guerra-civil/

** Laia Montserrat: https://dialogal.org/les-pedres-del-cami/

Claudio Magris: El viatjar infinit. Edicions de 1984

El perquè d’Arrels i pinzells

Als vint-i-cinc anys em vaig apuntar a un curs d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès. Hi anava cada dijous. El pare m’hi acompanyava i mentre jo feia classe ell es quedava a la biblioteca o al jardí, llegint i escrivint poesia. Quan la classe acabava, sortíem junts i ens en anàvem a les Rambles. Allà, al costat de la Font de Canaletes, esperàvem la mare, que havia anat a Sant Lluch a dibuixar. I mentre l’esperàvem, ens distrèiem mirant les estàtues humanes. Aleshores no hi havia tants turistes (com abans de la pandèmia), i les Rambles i les estàtues encara eren una mica nostres. Al pare li feien molta gràcia, suposo que aquells personatges tan maquillats i vestits d’època li recordaven el món del teatre, que tant li agradava. Cada dijous ens trobàvem amb la mateixa ballarina vestida de blanc, i el pare sempre li tirava una moneda. Quan la ballarina li feia la salutació, ell somreia, i quan tornava al meu costat es posava més seriós i fluixet em deia: a aquesta gent se’ls ha de donar una empenteta.  I si la mare trigava més del compte ens assèiem al banc del costat i parlàvem de les classes, els contes i la poesia. 

Quan ella arribava, obria la carpeta de dibuix i ens ensenyava el que havia fet aquella tarda.  El pare sempre tenia paraules d’admiració. La frase “aquest dibuix és el millor de tots els que has fet”, li vaig sentir dir moltes vegades. I satisfets cadascú amb lo seu, ens ficàvem al metro i tornàvem cap a casa. 

En aquella època els pares tenien un projecte en comú molt bonic: fer un recull de poemes amb il·lustracions. Un projecte que, malauradament, es va quedar a mitges.

Fa un any, la mare i jo vam decidir fer un recull de contes, dels que havia escrit jo durant els últims anys, il·lustrats per ella. Fer un llibre sempre fa il·lusió. Fer-lo amb la teva mare, és ser una afortunada. Mai m’hagués imaginat que les nostres fotos sortirien juntes a la solapa d’un llibre!

Avui, vigília de Sant Jordi, m’ha passat una cosa curiosa. He agafat el nostre llibre (de tant en tant el fullejo), l’he obert per on tenia ficada la solapa (tinc la mania de fer-la servir com a punt de llibre) i ens he vist, a la mare i a mi, enmig d’un conte que passa a les Rambles de Barcelona, on la protagonista és una ballarina que fa d’estàtua humana. El conte no té res a veure amb el pare ni amb les nostres converses, però avui també és dijous. I m’ha fet gràcia veure’ns davant de la ballarina dibuixada amb un barret al terra. De sobte he sentit el so d’una moneda, he vist el somriure del pare, i he escoltat com deia, fluixet, allò de donar una empenteta.

Crec que el llibre “Arrels i pinzells”, a banda dels 14 contes i les seves il·lustracions, està fet d’aquestes empentetes del pare, d’aquest encoratjar tothom que volia dedicar-se al teatre, la pintura, l’arquitectura, l’escriptura… i a l’art en general. I potser també té l’ànima d’aquell projecte de poemes inacabat per culpa d’un alzheimer que l’únic consol que deixa és adonar-te que mentre a un li pren la memòria, a tu te la potencia (a l’igual que a tots els que se l’estimen) fent que recordis moments quotidians que no sabies que recordaves i que són els que més diuen.  

I el perquè del títol? Un dia vaig veure una fotografia on apareixia un pinzell, amb mànec i virolla però sense pèls; en comptes de pèls, tenia arrels. Unes arrels petites i finíssimes amb les quals, vaig pensar, podríem pintar i escriure la nostra història.

Bona diada de Sant Jordi!   

Amb les ulleres posades

Feia dies que buscava alguna idea per escriure un conte. Normalment no les buscava, les idees, li venien soles, fins i tot quan no les volia perquè no tenia temps d’escriure o s’havia proposat dedicar-se a altres coses. Però aquell mes de desembre es va adonar que feia molt de temps que no li venia cap argument al cap, ni personatges interessants, res. I, capficada, es va posar a buscar.

-Què et passa mama, què busques?

-Alguna idea per un conte.

-Ah.

-Crec que he perdut la inspiració…

-I aleshores, per què no busques la inspiració, i no una idea?  

Va entrar a l’estudi, va engegar l’ordinador i va veure que tenia nous missatges al correu. Dos de la biblioteca reclamant préstecs, un de l’escola del nen i, l’últim, d’un desconegut. Es presentava. Era músic. Li deia que havia compost una cançó inspirat en un conte seu. Que l’havia llegit a la revista Núvol. I li donava les gràcies, i també l’enllaç per si la volia escoltar. Va clicar de seguida. Mai ningú havia posat música a les seves paraules, a les seves imatges… i aquella història d’El banc de la Suzanne feta cançó li va semblar un regal meravellós.

La porta de l’estudi es va obrir i, encara amb la música de fons, li va explicar al nen el que havia passat.    

-Per això no la trobaves.

-El què?

-La inspiració.

-Com?

-T’ha passat com a la iaia, quan busca les ulleres i les porta posades.

I, de seguida que la porta es va tancar, va començar a escriure un conte titulat Tu ets la inspiració.

-Fi-

Aquí deixo l’enllaç de la cançó de Vicenç Cusí Cussó i l’enllaç de la revista Núvol amb el conte d’El Banc de la Suzanne. Gràcies Vicenç per escriure’m aquell email al desembre.

https://youtu.be/IdePVwzaBz4

https://www.youtubers.cat/el-banc-de-la-suzanne/

https://www.nuvol.com/premi-de-contes/el-banc-de-la-suzanne-62109

Confessions

A l’escola, les monges van proposar als meus pares que fes la Comunió un any abans del que tocava. No perquè fos una nena avançada en temes de catecisme sinó perquè era una nena molt alta, massa. “Con lo desarrollada que está, ¡el año que viene parecerá una novia!”.  Sé que costa de creure però va ser per aquesta única raó. No tindria pas tanta imaginació per escriure una bestiesa així.

Als set anys, doncs, em vaig preparar per combregar per primer cop i també per a la primera mentida, que va tenir lloc a l’església, mentre em confessava. Potser si la mentida hagués estat per negar algun pecat l’hagués oblidat de seguida, però jo, el que m’inventava, perquè no creia tenir-ne cap, era el pecat.

 

Com la resta de nenes vaig fer cua a la porta de l’església. A dins hi havia tres capellans repartits pels bancs i, a mida que una nena s’aixecava, entrava la següent.

Quan em va tocar el torn, em vaig asseure sense saber què dir. Potser era per l’any de diferència, no ho sé,  però jo no havia fet res de tot allò que havia escoltat a la cua i, amb un filet de veu, vaig dir “no he fet res”. “Bé… -va assentir el mossèn- aleshores digue’m les coses que has de millorar, el que podries haver fet i no has fet…”.   Jo, a casa, m’ocupava totes les tardes del meus dos germans petits, amb banyeres incloses, sopar i conte. Els diumenges baixava al pis de sota on vivien els meus avis i els distreia i els feia riure. Amb les monges era educada, respectuosa… I llegia cada nit. Així que tampoc vaig saber què dir. Em vaig quedar callada i, amb les mans sota les cuixes, vaig continuar bellugant les cames amunt i avall.

“Emma!!”  El meu nom no m’havia espantat mai tant. “Emmmm-ma!!” Ni me l’havien pronunciat amb tantes emes. Ni tampoc cap paraula m’havia encegat tant com aquella “irreverència!!”, que de tanta èmfasi amb què va pronunciar-la el mossèn, la síl·laba tònica va sortir disparada amb un extra de saliva que va anar a parar directament al meu ull.

Com no és d’estranyar, la segona vegada que tocava confessar-se, un mes després d’haver fet la Comunió, em vaig posar molt nerviosa. M’havia passat tot el pati pensant què podia dir perquè no s’enfadessin amb mi. Patia per si em tornava a quedar en silenci, aquell silenci que tant havia molestat el mossèn. Però no se m’acudia res. Les nenes de la cua, entre rialles, anaven explicant tot el que dirien: baralles amb les amigues, trampes, llençar entrepans a la paperera, fins i tot hi havia una que havia matat el hàmster del veí. Jo m’anava agafant la vora de la bata amb les dues mans i l’anava cargolant com si fos una neula gegant però ni així aconseguia calmar-me. Aleshores, de sobte, vaig recordar el que m’havia passat feia uns dies amb la màquina d’escriure del pare i, alleujada, vaig entrar cap a dins.

Em va tocar el mateix mossèn i, mirant-me les sabates per si de cas tornava a enfadar-se, vaig començar a dir que el meu pare era escriptor… i que m’agradava  el soroll que feien les tecles de la màquina… i sobretot el cling! del final. El mossèn va començar a impacientar-se, ho vaig notar per la manera estranya d’escurar-se la gola. Em vaig afanyar a entrar al despatx, però el pare no hi era.  Aleshores vaig veure la màquina d’escriure i, al costat, un foli en blanc. No em vaig poder resistir. El vaig agafar amb les dues mans i a poc a poc el vaig anar col·locant dins el carret de la màquina. Ho havia vist fer al pare tantes vegades…. i jo volia ser com ell!    Ehem ehem ehem...    Vaig girar la rodeta, el paper va sortir per l’altra cara, i amb els dos dits vaig escriure:      “hola papa”.

Vaig somriure, i vaig tornar a girar la rodeta, ara moltes vegades per treure el paper. Però a mig foli em vaig endur les mans a la boca. No era un foli en blanc, hi havia un escrit del pare! Era curt, no sé si un poema, no el vaig ni llegir, què diria quan veiés que li havia embrutat? Ràpidament vaig acabar de treure el  paper, el vaig deixar tal com estava, cap per avall, i me’n vaig anar corrent a l’habitació.

Arribats a aquest punt de la confessió,  em vaig treure les mans de sota les cuixes i me les vaig fregar per treure’m la suor. Per fi s’havia acabat. Però la rapidesa amb què el mossèn em va etzibar  i què més? em va fer tornar a abaixar el cap. Si li explicava el que realment havia passat −res, el pare ho va veure però no es va enfadar−, sabia que aquell home no en tindria prou, així que, atabalada, vaig inventar-me la segona part.

En veure-ho, el pare es va enfadar molt, moltíssim!, i va començar a cridar pel passadís  qui ho ha feeet?, jo vaig dir que no, que jo segur que no. Qui em toca les meves coses?! I sense voler vaig fer així amb la mà, assenyalant cap allà, a l’habitació del meu germà mitjà, i el pare se’n va anar directe, fet una fúria,  i jo em vaig ficar corrents al llit i, amb el coixí al cap, per no sentir el cop de porta, fins que em vaig adormir.

Ho vaig explicar així, embalada, com si tingués por de no saber continuar si feia una pausa. “Bé… −va dir el mossèn després d’una llarga respiració−. Això, Emma, no està bé…”, i  amb molta calma em va dir que resés un parenostre, un avemaria i que ja me’n podia anar al pati.   Feia un dia esplèndid.

Al curs següent va arribar la tercera confessió. Des de la cua vaig veure que aquell mossèn no hi era, n’hi havia d’altres, i vaig deixar de cargolar-me la bata. Aquesta vegada no calia que m’inventés res, ja en tenia un, de pecat. Em vaig asseure a la cantonada del banc i, decidida, vaig deixar anar: “L’any passat vaig dir una mentida al mossèn”.  “Al mossèn??”  “Sí, mentre em confessava”.

La  cara d’aquell home es va anar transformant com si fos un biòleg que detecta  un comportament fora del comú en aquell mico que observa. I tot d’una, amb una veu greu, em va dir que es podia arribar a fer coses molt mal fetes, però mentir en confessió?? Allò era gravíssim!

Vaig sortir al pati desorientada. Recapitulava i observava que tant en la primera com en la tercera confessió, on només havia dit la veritat, s’havien enfadat amb mi. En canvi en la segona, no havia passat res. Pel meu costat passaven  les nenes que també sortien de l’església, ho feien corrent d’aquella manera que corren moltes nenes alegres i despreocupades, fent saltirons, fins i tot la nena que havia matat el hàmster.

Jo encara no sabia que de mentides n’hi havia de molts tipus, però sí que vaig començar a intuir que hi havia una subcategoria que era la de les mentides que et converteixen en una nena com les altres, en una nena “normal”.

I a poc a poc vaig intentar córrer amb aquella mena de saltirons, que feien que la trena m’anés d’un costat a l’altre, com la cua de les vaques quan es treuen les mosques del damunt.

 

 

Anys més tard, però, en plena adolescència, vaig començar a sentir-me fora de lloc. Res m’agradava, no sabia cap a on tirar ni què fer amb el meu futur. La cua de vaca havia deixat de funcionar.  Però un dia, mentre el pare escrivia unes Memòries que més tard va publicar,  em va demanar si podia revisar-li l’ortografia d’un dels capítols. Em va deixar sola al despatx. Explicava que feia anys, quan encara no era un escriptor reconegut, havia patit una època molt dolenta, amb problemes econòmics i una forta depressió.  Un vespre va ocórrer  un fet d’aquells que es triga tota una vida en oblidar −havia escrit el pare-.  En un foli que havia deixat al costat de l’Olivetti, vaig veure dues paraules escrites: “hola papa”. Quan ho vaig llegir vaig seure de cop a la cadira. Ho havia escrit la meva filla de set anys, àngel bondadós i innocent, l’havia escrit en el mateix paper on jo m’acomiadava d’ella, de la família i d’aquest món.

 

Com un flashback, vaig recordar el pare entrant aquell dia a l’habitació. Jo plorava en silenci i ell es va agenollar i em va dir “no passa res, filla, m’he equivocat, ha estat un error, oblida-ho per favor!” Em va abraçar durant molta estona i no vam tornar a parlar mai més del que havia passat.

Quan vaig acabar de llegir aquell capítol, vaig continuar asseguda a la cadira, immòbil, potser durant una hora. Vaig imaginar-me la meva vida sense el pare; sense aquelles muntanyes de papers i de llibres per tot arreu, els seus petons de bona nit amb olor de pipa, les passejades de diumenge fins a la plaça Catalunya on compràvem les patates del vermut;  i les converses, aquella manera seva de parlar, una mica enrevessada, però que em feia sentir tan còmode i protegida, com a casa.

I aleshores també vaig pensar que si jo l’havia ajudat a surar, tal i com havia escrit, llençant aquell “hola papa”, vital i lluminós enmig de la fosca tempesta, potser no era tan greu ser d’aquella manera com era, als set anys, abans de la Primera Mentida. Què tenia de dolent ser tan alta? Què té de dolent quedar-se en silenci quan no tens res a dir?  I plorar, encara que no sàpigues ben bé per què plores?

I tot d’una, amb els ulls encara fixats en aquella tipografia inspirada en la màquina d’escriure,  vaig recordar que jo sí sabia què volia. Volia ser com el meu pare.  I un cop llegides les seves Memòries, vaig començar a pensar quin seria el meu primer capítol.

 

 

Il·lustració de Núria Bonet

*Aquest conte ha estat seleccionat entre els 13 finalistes

del Premi Tinet de Tarragona 2020