Sobre finestres

 

Diuen que visitar la casa d’un artista és una manera de conèixer i apropar-se a la figura del pintor, de l’escriptor, del músic. Amb el mobiliari antic i original pots fer-te una idea de l’època, amb els objectes personals, fotografies i cartes, pots endinsar-te en la intimitat del personatge, però a mi el que realment em fascina d’aquestes cases són les finestres. Veure què veia l’artista, què mirava. Sé que moltes vegades aquest paisatge urbà -o rural-, pot haver canviat molt, però tot i així, no puc deixar de mirar. Suposo que això em ve de petita, de quan em passava hores davant de la finestra.
La meva habitació donava a un edifici molt vell, de color marró, que estava tan sols a sis o set metres. Sovint ma mare deia: que lleig és això, t’ha tocat la pitjor finestra, i marxava tot rumiant possibles solucions. Jo em quedava parada sense entendre que allò que jo veia pogués ser lleig o bonic perquè jo, l’edifici vell i marró, ni el veia, només em fixava en el que hi havia dins d’aquelles finestres rectangulars, aquelles persones amb les seves rutines, aquells trossets de vida… eren històries! I les històries poden tenir gràcia, fer-te por, poden estar ben explicades o ser avorrides, però lletges? Encara recordo la veïna enamorada del quadre. Era una dona d’uns cinquanta anys, quasi sempre anava amb un batí de seda. Una tarda me la vaig trobar abraçant el quadre de la seva habitació. El quadre era gran, i hi havia un home pintat. Ella, dreta a la cantonada del quadre, l’abraçava amb les dues mans; amb una l’agafava pel costat i, amb l’altra, per baix. I amb la galta enganxada a la tela, com si l’home li estigués parlant fluixet. S’estava així uns minuts. Vaig pensar que estava enamorada d’aquell home, potser el coneixia, i per què no podien estar junts? O potser s’havia enamorat a base de mirar-lo cada nit. La vaig veure una segona vegada, la mateixa manera d’abraçar-lo, i una tercera, però aquesta darrera vegada, algú que no vaig veure va entrar a la habitació, ella es va apartar ràpidament del quadre i va fer veure que es posava una arracada. De sobte, una mà va aparèixer a la finestra i va córrer les cortines.
No va ser fins al cap d’uns mesos, quan vaig veure la dona comptant bitllets damunt del llit, que vaig descobrir que no abraçava el quadre sinó que al darrera hi amagava un sobre amb diners. Quan jo pensava que l’abraçava, el que feia era separar-lo de la paret, molt a poc a poc, devia pesar molt, fins que el sobre lliscava i l’atrapava amb la mà.

Un dia la mare em va dir que ja tenia la solució. La solució, a què? A això tan lleig que es veu. I a l’ampit de la finestra em va col·locar una filera de torretes amb flors de diferents colors. Ja veuràs quan creixin, t’ho taparan tot. Però no van créixer, es van morir totes. L’edifici no només era lleig sinó que a més no deixava entrar el sol. I les flors artificials que em va col·locar després, se les va endur una ventada de primavera. Així que finalment va fer venir dos senyors a canviar-me la finestra, i quan vaig tornar de l’escola em vaig quedar glaçada, com els vidres, que eren grisos i no em deixaven veure res. Translúcids, nena, es diuen translúcids.

 

Fa unes setmanes, vaig tenir l’oportunitat de visitar la casa del pintor Albert Durero, a Nuremberg. Em va agradar molt. És una casa gran, del segle XV, amb aquell entramat de bigues de fusta tan típic. I té un munt de finestres. Senyal de riquesa, explica l’audio-guia només entrar-hi, però quan pujo les escales i trepitjo les primeres estances… ai, quina desil·lusió, no es veu res! Com pot ser que des del taller on Durero feia els seus gravats i pintava aquells quadres tan grans no es vegi res del carrer? Per què les finestres les han fet amb pavès de vidre que només deixen passar la llum però no et deixen veure les cases veïnes, ni la plaça, ni el túnel de pedra excavat a l’antiga muralla?
Potser recrea el vidre de l’època (no ho crec); o potser al senyor Durero no li agradava mirar per la finestra o que els veïns el veiessin; potser, i a jutjar pels seus nombrosos autorretrats, el pintor era més aviat de miralls, que no deixen de ser, diuen, finestres des d’on contemplar-nos a nosaltres mateixos. O potser qui va reformar la casa fa uns quants anys va triar aquest vidre perquè és molt resistent i un bon aïllant tèrmic, o simplement, com a ma mare, no li va agradar el que es veia per la finestra. Sigui com sigui, és llàstima que una visita com aquesta no inclogui també el poder jugar amb la imaginació, el preguntar-se què devia veure o mirar l’artista.

Curiosament, uns dies més tard, vaig anar al Mas Miró, la casa d’estiueig del pintor Joan Miró, situada al poble de Mont-roig. Dic curiosament perquè aquí sí que els arquitectes/historiadors que han dut a terme la reforma del mas han donat una importància cabdal al paisatge que l’artista contemplava des de casa. I mirant des del seu dormitori les muntanyes de Prades, vaig recordar una altra finestra de la meva infància.

Els avis vivien a l’Eixample, en un primer pis d’aquells que tenen una gran terrassa d’interior d’illa. Podíem córrer, jugar a pilota, jugar amb els llençols estesos i regar les plantes. Res, doncs, de tafanejar les finestres del davant, més que res perquè totes quedaven per damunt nostre. Però n’hi havia una, en forma de galeria, molt gran, tota coberta de vidre i alumini blanc: la dels veïns del costat. La tenien més enllà de la seva terrassa, que era com la nostra, paret per paret, però que no feien servir per a res. Allà hi vivien un matrimoni i vuit gats. Tots eren artistes, l’home feia escultures, la dona pintava i els gats rondaven per aquell estudi tot fregant-se els lloms entre les potes dels cavallets, les peanyes i els tamborets de les models.
Les models les pintaven els alumnes de la dona, que venien cada dissabte al matí. Posaven despullades, amb algun mocador al coll o un barret, o també estirades en una tarima plena de coixins. Jo sabia a quina hora començava la classe perquè tots els gats, els vuit, s’estaven a la terrassa miolant. Vaig pensar que quan hi havia models despullades no els deixaven estar allà a dins. Després vaig saber que no, que els feien fora per les al·lèrgies al pèl de gat. Ho vaig saber el mateix dia que em vaig trobar dos senyors posant un mur de bruc que separava una terrassa de l’altra. No n’han de fer res els veïns, del que fem a la terrassa!, va dir la meva àvia.

Aquell any, però, els Reis van portar al meu germà petit un gronxador. Ell va estar molt content; jo el gronxava a la terrassa dia sí dia també fins que em vaig cansar i vaig pujar-hi jo. Quin descobriment! Si m’empenyia fort, arribava a veure, per damunt d’aquell mur de pi sec, la galeria d’art. Només eren uns segons però els ulls se m’obrien com si intentessin fotografiar-ho tot. Fins que un dia em vaig donar tant d’impuls que vaig donar la volta al gronxador i vaig caure de cap al terra.

 

Com deia, això ho vaig recordar mirant per la finestra del dormitori de Joan Miró. Des d’aquesta estança Joan Miró va pintar “Mont-roig, vinyes i oliveres”. I et mostren un còpia del quadre. I mires per la finestra i no veus res. Bé, sí que veus alguna cosa: el mur de l’autopista que van construir uns quants anys després. Per damunt d’aquest mur només es veuen els pics de les muntanyes, i sí, són les mateixes que va pintar Joan Miró. Em van venir ganes d’agafar una banqueta i enfilar-me a veure si aconseguia veure alguna cosa més, però no ho vaig fer. L’experiència em diu -i la cicatriu al cap m’ho recorda- que quan mirar resulta perillós, val més imaginar-s’ho.

 

 

 

Anuncis

L’Espai que m’acompanya

Avui mentre esmorzàvem he sentit la notícia que el Museu Chillida tornava a obrir les seves portes després de vuit anys d’estar tancat. Me n’he alegrat molt. De sobte, m’ha vingut un record de quan vaig anar-hi de petita amb la família. Un sentiment de felicitat, d’una tranquil·litat absoluta mentre passejava per aquell immens jardí arbrat, d’un silenci inspirador… I de seguida he dit als nens que hi podríem anar aquest estiu, que és un museu molt xulo, amb unes escultures impressionants. I just quan he dit això, m’he posat a fer memòria d’alguna d’aquestes escultures i no n’he recordat cap. Només em venia al cap la Pinta del Vent, de Donosti, i alguna més, però cap de les que vaig veure al museu.

No recordava cap obra i, en canvi, el record del que vaig sentir passejant per allà el tenia molt present sense saber-ho. I he continuat esmorzant amb més calma i molta pau, fins i tot m’he posat a observar detingudament els cereals dels nens, aquelles boles amb un forat al mig… una forma tancada, amb un forat; espai buit, buit com el silenci… era això? De tant recordar sensacions hem fet tard a l’escola.

Quan he tornat a casa m’he adonat que sovint em passa això. No arribar tard a l’escola sinó que quan una exposició m’agrada molt, l’espai on està ubicada, sempre té alguna cosa a veure.
Potser és exagerat dir això, però és que fa unes setmanes em va passar una cosa semblant. Vaig anar a Barcelona a veure l’exposició “Vida? o Teatre?” de la Charlotte Salomon. Una pintora jueva, nascuda a Berlin, i assassinada a Auschwitz. L’exposició la composen uns més de dos-cents guaixos que expliquen la seva vida. Em va encantar. Però crec que no va ser només per l’obra en si, sinó pel lloc on es mostren aquestes pintures. El Monestir de Pedralbes, un lloc que crec que no podia ser més adient. Quan entres i accedeixes al claustre et trobes que l’exposició està justament a l’altra banda, amb la qual cosa has d’anar passejant entre aquells arcs, sentint els ocells, l’aigua de la font, la verdor dels arbres fruiters… i, sense voler-ho, et vas omplint del silenci i de la introspecció que et provoquen aquests espais. L’obra de la Charlotte Salomon és això, una introspecció, la seva vida narrada amb pintura, des que va néixer fins a uns mesos abans de morir. Quan arribes a l’altre extrem del claustre, has de pujar al segon pis, per unes escales de fusta, quasi sense barana. Fa la sensació que els quadres estiguin amagats, que és el que va haver de fer ella per intentar escapar dels nazis. Va pintar reclosa en una casa al sud de França, tancada en una habitació. Però després, quan entres a la sala d’exposició, et trobes amb un espai gran, diàfan… com immens és l’interior de les persones. L’artista, privada de llibertat, es va refugiar en l’art i en els seus records com a via escapatòria i catàrtica. Vaja, que l’espai em va semblar una metàfora de l’exposició que acull.

 

I suposo que també deu ser important que els museus que reuneixen obres de diferents autors triïn bé el lloc per a cada artista. L’espai dins de l’espai. La frase sona una mica surrealista però es que estic pensant en el Teatre-Museu Dalí.
No fa gaire vam anar a Figueres i vam visitar aquest museu que, a part de l’obra de Salvador Dalí, acull la d’altres artistes, cosa que no en tenia ni idea. I vaig fer un descobriment: Antoni Pitxot.
Una part del segon pis està dedicat a la seva obra. Una part que no deixa de ser un passadís, estret i en forma corba (segon pis que envolta el pati de butaques d’un antic teatre). Aquest artista va pintar, sobretot, pedres. Pedres que posades de tal manera recorden figures humanes, sobretot dones. Em va semblar meravellós. Que amb pedres recollides de les platges de Cadaqués, pedres salvatges, pogués fer aquells quadres que transmeten tanta harmonia i espiritualitat. Però al que anàvem; el passadís té quadres a banda i banda. En una d’aquestes parets, et vas trobant de tant en tant una mena d’entrades, molt petites i poc il·luminades, com si fossin coves, i allà pots gaudir d’un o tres quadres. Són petites coves com les que et pots trobar caminant per les roques del Cap de Creus. A l’altra banda del passadís, hi ha les finestres que donen al pati. Com que el passadís és corb, caminant i mirant per les finestres vas veient el mur de la façana del teatre, un mur fet amb pedres. Aleshores et trobes amb la gràcia de tenir les pedres pintades als quadres i les pedres reals de l’antic teatre, es com si la finestra fos també, en si mateix, un quadre inspirat en Antoni Pitxot. I ja al fons del passadís, l’impressionant “Al·legoria de la memòria”.
M’hagués quedat hores al passadís contemplant aquest oli, sinó fos perquè els nens em passaven pel meu costat buscant no sé què en els quadres, potser és que venien del pis de sota, on hi ha aquelles obres d’en Dalí que juguen amb la il·lusió òptica, i pots trobar dobles i triples significats en cada quadre. Fos el que fos, vaig mirar els nens i per primer cop vaig veure que, dins d’un museu, no feien cara d’avorrits. Eureka! Potser es van deixar endur pel joc i la provocació d’en Dalí, potser aquest geni els va saber donar la mà per acompanyar-los i endinsar-los pel seu món.
I aleshores vaig pensar que potser jo també soc com un d’ells, com un nen, i perquè una obra m’agradi és important que em donin la mà, i m’introdueixin i m’embolcallin… però en el meu cas, crec que és l’ESPAI qui fa aquest paper d’acompanyant.

 

                                

 

 

Per què escriure?

N’havia sentit a parlar moltes vegades, fins i tot n’havia escrit algun article… I ara s’adonava que no en tenia ni idea.
No és manca d’idees. No és que res del que escrius t’agradi, ni tampoc una mandra incomprensible a asseure’s a l’ordinador. O potser sí, potser és tot això, però hi falta una altra cosa: una pregunta. Una pregunta que et colpeja un dia el cap, així, de cop, i que t’ho enfosqueix tot. Quin sentit té escriure?
Per què dedicar-hi les hores i els dies? La pregunta se li havia aparegut com un núvol d’estiu, d’aquells que, tot estirada a la platja, et tapa de sobte el sol i t’esborrona la pell, i quan t’incorpores i mires al llarg de la platja, t’adones que només te l’ha tapat a tu, perquè aquells que es banyen feliços, més enllà, tenen sol, i els de l’altre costat, també.
I sola, sense compartir-ho amb ningú, esperes, un dia i un altre, que marxi, que passi de llarg. I quan veus que passen els dies i no marxa, el que desitges és que descarregui ja d’una vegada, que plogui i provoqui la gran tempesta per poder-ho engegar tot a rodar. Tampoc seria tan greu, es dedicaria un altre cop al restaurant i punt. Però no pot, perquè el núvol no porta pluja, només ombra, només li enfosqueix les idees i la vitalitat. Ni la deixa escriure ni la deixa no escriure.
El que més li sobte és la vergonya que sent en pronunciar aquestes paraules. Tinc una crisi… dirà. Com? Una crisi creativa. Li sembla penós. Per a ella això era només cosa dels artistes, dels bohemis… la gent corrent no es pot permetre aquests luxes, li sona tan esnob com l’avorriment d’un multimilionari.
Recorda que de petita tenia un conte que anava sobre un senyor que vivia amb un núvol damunt del cap. Un dia, l’home s’adona que està plovent i obre un paraigües, però el núvol, hàbil i maliciós, se l’hi fica a dins. L’home continua amb el paraigües. No li serveix per aixoplugar-se de la pluja, però sí perquè ningú s’adoni que està xop.

Prou de paraigües. Es decideix a fer-ho, a explicar-ho, no pot continuar amb aquell “bé, anar fent” quan li pregunten què tal? i quan ja fa tres mesos que no “fa”. Evidentment comença amb els amics que sap que seran més comprensius, aquells que de seguida li diran allò de “ja passarà”, cosa que encara li fa pensar més amb el seu núvol, que no passa de llarg.
També hi ha qui li aconsella escriure sobre això, sobre la crisi. I pensa que potser no és una mala idea, tot i que el conte d’algú que viu amb un núvol al cap ja està escrit.
I arriba el dia en què els amics comprensius s’acaben i encara li queda aquella persona a qui tant li costa dir-li-ho. I sap perfectament per què. La seva mare va ser l’única persona a qui no li va semblar bé que es dediqués a escriure. “No ho veig gens clar, Olívia”, això de renunciar a un treball estable, i tota la pesca. Així que, tot i que amb el temps la seva mare s’ha tornat una fan de tot el que escriu, que sembla que quasi n’estigui orgullosa, no pot evitar témer aquell “ja t’ho vaig dir”, tan seu.
Però quan ja està preparada per combatre’l, passa una cosa inesperada. La mare se li planta al mig del menjador amb la màquina d’escriure del pare. Una Olivetti de les que tenien aquell color tan estrany, entre verd i blau.

Aquella màquina, que havia estat al traster durant tants anys, li recorda tant el seu pare… tant, que de sobte li ve una imatge de quan era petita. Ella, dreta al passadís de casa, rere la porta entreoberta del despatx del pare. I per l’escletxa de llum, sentint com s’escola també el soroll del teclat. Les barres dels caràcters estavellant-se contra el carro de la màquina, i el so del carro en arribar a l’esquerra de tot, ¡cling!, i de nou cap a la dreta.
El pare escrivia informes per a la feina, conferències… i de tant en tant, escrivia el que realment li agradava, poesia. Des de darrera la porta l’Olívia podia saber perfectament en què estava ficat, si feina o poesia, per la rapidesa en què premia les tecles, per les pauses entre una paraula i una altra i, sobretot, per la respiració.
Però de poesia n’escrivia molt poca, molt menys de la que hagués volgut. Sempre va dir que s’hi dedicaria quan es jubilés. I ho deia amb una cara quasi de golafreria, com si, arribat el dia, s’hagués de menjar totes les hores lliures, només per a ell i els seus poemes. Però quan es va jubilar… al cap d’un any, li van diagnosticar que aquell desorientar-se pel barri no era gens normal, i que aquelles faltes de memòria… encara menys. L’alzheimer, una de les paraules més lletges que l’Olívia havia sentit mai.
Aquesta malaltia sempre es detecta quan ja fa temps que un la pateix, però el pitjor de tot és que ella l’havia detectat de seguida, l’única pega és que no sabia que existia. En els primers mesos de la jubilació el pare no feia res més que seure davant l’Olivetti, havia de recuperar el temps perdut. Però un dia, rere la porta, l’Olívia el va sentir murmurar. No era per comprovar la sonoritat, o la rima d’uns mots, com feia de vegades, sinó per buscar una paraula que no li sortia… una paraula tan poc “oblidable” com el nom d’un fill. També la lentitud de les tecles era estranya… era una lentitud forçada, acompanyada d’una respiració forta, nerviosa. I així, fins el dia de Nadal, al matí, en què va deixar anar aquell renec, hòstia!, que segurament no es va plasmar en el full perquè el va dir al mateix temps que colpejava el teclat amb les dues mans. Totes les barres dels caràcters es devien quedar allà, al carro, encallades les unes amb les altres, tan estranyades com l’Olívia.
El dia de Nadal va ser l’últim dia que el va veure assegut a la màquina d’escriure. Després, o caminava amunt i avall pel passadís, o s’estava assegut a la butaca del menjador amb un llibre a les mans. I quan l’Olívia li preguntava què fas, ell deia estic cansat. I quan li preguntava, no escrius, avui? li deia prefereixo llegir. Mai havia vist ningú llegint amb uns ulls tan tristos.
I va arribar el dia del seu aniversari i tots els dubtes se li van confirmar. El pare sempre li havia escrit un poema per al seu aniversari, un poema que li recitava a l’hora de dinar, a les postres, tot aixecant-se de la cadira i titulant-lo sempre de la mateixa manera: per a la meva filla.
Aquell trentè aniversari va ser el primer sense poema. Va ser un dinar incòmode, unes postres llargues, on no sabia si volia fruita o pastís, si no prendre cafè o prendre’n tres tasses… Li va costar aixecar-se de la taula, s’hi resistia, però la resta de la família es va aixecar, com si res, i també el pare, que ja estava molt més tranquil, havia oblidat fins i tot la seva tristesa.
L’alzheimer del pare va ser el que va empènyer l’Olívia a dedicar-se a l’escriptura. Quan va veure el pare que, a l’arribar a la jubilació, es quedava sense memòria i sense paraules, que just quan havia d’abocar els seus pensaments en un paper es quedava sense saber qui era, va tenir por que a ella li passés el mateix.

L’Olívia contempla l’Olivetti. Té gràcia, com se semblen els dos noms… Toca les tecles i s’adona que el carro no va, que no es mou cap a l’esquerra, amb la qual cosa les lletres es tinten unes al damunt de les altres i al final no s’entén res.
Tots dos espatllats, pensa. El pare sense paraules… i la màquina sense espais, sense silencis…. tan necessària una cosa com l’altra.
La mare, que ha entrat a la cuina, li fa la pregunta. “Vols que l’arreglem i te la quedes?”. L’Olívia comença a plorar. No podia tenir millor regal d’aniversari, tenir-la és com tornar a sentir aquells poemes amb què el pare li deia que l’estimava. I encara des de la cuina, la mare li pregunta també què era allò que li volia dir. I ella, encara plorant, pensa en aquella pregunta que s’ha fet dia rere dia, per què escric?, i s’adona que ja no ho veu tan fosc, com si el núvol que li feia ombra hagués marxat de cop. O potser és que ja ha trobat la resposta.

Per estimar? Perquè l’estimin?

 

 

“La ballarina, el mag i el saxofonista”, conte finalista del premi Mercè Rodoreda de Molins de Rei 2018

Anava tota vestida de blanc. Al cap, unes plomes també blanques com les que recobrien el seu vaporós tutú. No sé per què vaig llençar-li una moneda; potser perquè estava tan nerviós per l’entrega de premis d’aquella tarda que necessitava fer la bona obra del dia. La ballarina, en sentir el so metàl·lic, va començar a fer contorsions i a moure els braços com si fossin dues enormes ales fins que, de nou, va restar immòbil.

─Cinquanta cèntims? ─va dir de sobte─. Això és tot el que em dones, després del que he hagut d’aguantar?

D’entrada, vaig pensar que aquelles paraules formaven part d’alguna mena de performance, tot i que m’estranyava que actués només per a mi. A aquella hora del migdia hi havia ben poca gent a la Rambla.

─És pot saber per què havies de canviar el final de la història? ─va continuar─. Ah, ja ho veig, ni tan sols saps qui soc…

Em vaig quedar parat, tenia la sensació d’haver vist aquella estàtua en algun altre lloc.

─Sí sí… ja em pots mirar així, ja, que m’hi vas vestir tu, així de ridícula!

Déu meu! Era la ballarina del meu conte! Però això… no podia ser, era impossible!

─El saxofonista s’enamorava de mi! ─em va replicar movent tan sols els llavis─. I va, i per una crítica que et fan, decideixes canviar-ho tot!

Com ho sabia? Era cert que les paraules d’aquell Soralles m’havien afectat molt. Em titllava d’escriptor poc madur, amb tendència als finals feliços i no sé quantes coses més. Recordo que aquell mateix matí, amb dècimes de febre i tot, vaig agafar el conte amb què estava treballant i no em vaig aixecar de la cadira fins ben entrada la nit.

Començava amb una noia que un matí, al metro de la Plaça Catalunya, es queda embadalida escoltant la melodia d’un saxofonista. Li agraden aquelles mans fortes amb què aferra l’instrument, i delicades al mateix temps, i sobretot, el somriure que li dedica cada cop que creuen les mirades. Com es pot somriure al mateix temps que es bufa? es pregunta, però lluny d’endevinar-ho, treu unes monedes de la butxaca i li’n llença una de cinquanta cèntims.

Quan surt del metro, camina Rambla avall arrossegant la maleta fins que arriba al Liceu. Aleshores s’atura i obre la maleta. Treu un vaporós tutú blanc i mentre el contempla sospira feixugament, com fa cada matí abans de convertir-se en una estàtua humana.

Al cap de dues hores, el saxofonista sortirà del Metro i caminarà Rambla avall passant per davant seu. La mirarà, però no la reconeixerà.

─I com m’havia de reconèixer amb la cara empastifada de crema?
─I com volies que et pintés, si representes l’Odette del Llac dels Cignes!

Aquella estàtua m’estava començant a posar nerviós. Podia acceptar que un dels meus personatges se m’hagués convertit en una persona de carn i ossos -no era el primer cop que passava-, però el que no podia suportar era que m’interrompessin a cada moment.

Per on anava? Ah sí, quan arriba al final de La Rambla, el saxofonista passa per davant d’un mag i s’atura. Observa bocabadat com fa aparèixer un colom d’un tros de paper blanc. L’aplaudeix com la resta de turistes i li dona una moneda.
Al cap d’unes hores, el mag recull el seu material i puja la Rambla. Quan passa per davant del Liceu, veu l’estàtua de la ballarina. Té un cos perfecte; prim, flexible, àgil… Deixa la gàbia dels coloms a terra, i treu la moneda de cinquanta cèntims.

─Una mica pesadet, no, amb tanta moneda amunt i avall?! ─m’etziba l’estàtua.
─Tampoc t’agraden els mcguffins?
─Els què? No em parlis de magdalenes que vomito.
─Macguffin! Ho va inventar Hitchcock! La moneda és només un recurs, no té gaire rellevància però és el que motiva la història!
─Hitchcock? Au va, no em facis riure! A més, no sé a què ve tanta història si al final no me l’acaba donant.

Estava clar que el millor era que m’assegués en una d’aquelles cadires i mirés de no perdre la paciència. D’acord, al final el mag no li dona cap moneda; se la torna a ficar a la butxaca perquè vol oferir-li una cosa millor: treballar plegats. Cada dimarts i dijous fa un espectacle al Magical, un local a prop de La Rambla, i fa temps que no pot fer el número de la caixa de les espases perquè no té cap còmplice. El pla és simple i efectiu: ella ha d’asseure’s a la barra o en una de les taules, com si fos una espectadora més, i quan el mag demani voluntàries per ficar-se dins la caixa, la traurà a ella. La ballarina, que ja hem dit que és prima i molt flexible, s’hi ficarà, es doblegarà com si fos de mantega i així evitarà que les espases la travessin.

─I no penses dir que era un fastigós, que em mirava el cul contínuament?
─Però què dius, què t’inventes? Només un dia, quan ja portàveu tres setmanes treballant junts, et va fer netejar la gàbia dels coloms! A més, t’estàs avançant als fets…
─Que què? Ja! Ara veuràs com m’avanço als fets!

I de sobte, la ballarina va baixar de la tarima on feia d’estàtua, va agafar uns papers rebregats de la butxaca del seu abric i es va posar a llegir en veu alta.

─Això és meu! –vaig exclamar–. És una versió antiga del meu conte! D’on ho has tret?
─De la brossa! On vas enviar-me la nit que ho vas canviar tot!
─Només vaig canviar el final! Aquell crític tenia raó, no puc fer un mag tan dolent, no puc caure en la dualitat del bo i del dolent, això és molt infantil!
─Però que no veus que aleshores no s’entén que jo ja no vulgui treballar amb ell?
─Però tu qui et penses que ets? Soc jo l’escriptor!

Reconec que aquella estàtua m’estava fent sortir de polleguera. Sort que en aquell moment van arribar uns russos amb les galtes plenes de sangria i les butxaques carregades d’euros, i van fer que la noia tornés ràpidament a la tarima. Per on anava? Ah sí, per l’actuació de màgia. Ella vol deixar de treballar amb el mag perquè està enamorada del saxofonista i se’n vol anar amb ell. Que quan s’hi enamora? El dia que se’l torna a trobar al Metro  i el sent tocar “El llac dels cignes”. Casualitat? Doncs no se sap, però ella està convençuda que l’ha vist a La Rambla, vestida com la blanca Odette de Txaikovski, i ara, que l’ha reconegut tot i no anar maquillada ni vestida, toca aquesta peça perquè sàpiga que ell també l’estima.

Però, estranyament, unes hores més tard passarà davant seu i ni la mirarà. Qui sí s’aturarà davant els seus encants, en canvi, serà el mag. Tot i tenir la mirada clavada al terra, ella sap perfectament que és ell perquè sent el parrupeig dels coloms, així que aprofita l’ocasió per dir-li que no hi anirà més al Magical, i que li doni els diners que li deu de l’última actuació.

─Serà fastigós! Mira que dir-me que no té els diners, i fer-me tornar a aquell antre per recuperar-los!

 

Aquella nit, el local és ple de gom a gom. La ballarina s’asseu a la barra i li demana els diners al cambrer, el mateix que cada nit li paga els vint euros.  Aquest li diu que el mag encara no els hi ha donat, que s’esperi a que acabi l’actuació. La ballarina s’aixeca donant un cop de puny a la barra quan, de sobte, veu entrar el saxofonista. Aleshores… ell la mira i li diu però si ets la noia de cada matí! S’asseuen junts i comencen a parlar  de la música, de Barcelona i de la cervesa que prenen. Quan ja se senten prou confiats l’un amb l’altre, ell li ensenya el seu saxo, una relíquia, diu, heretada del meu avi, i ella el mira amb els ulls brillants mentre s’imagina ballant en un gran escenari seguint el ritme de la seva música.

Però el mag, que fa estona que els observa des de darrere del petit teló, es posa furiós. Ha estat ell qui, per treure’s el saxofonista del damunt -mai s’havia trobat amb algú tan pesat i que li fes tantes preguntes sobre els trucs-,  li ha dit que passés pel local, que l’encarregat també buscava músics. I ara veu com, davant dels seus nassos, li pren la seva ballarina!

No pot endarrerir més l’actuació, així que comença ràpidament  amb el número de cartes, pendent en tot moment del que passa a la barra.  Després fa desaparèixer un mocador vermell, converteix un tovalló en un bitllet de cent i, de sobte… De sobte, veu que el saxofonista s’aixeca per anar al lavabo  i decideix canviar de plans i fer el truc de les espases. Posa ràpidament  la caixa enmig de l’escenari i demana voluntàries. Una alemanya grassa aixeca la mà però ell fa veure que no la veu i se’n va directe cap a la barra. La ballarina es gira, no s’ho pot creure, ha vingut només per cobrar! Però aleshores tot el públic comença a animar-la picant de mans. Morta de vergonya i sense saber com sortir-se’n, s’aixeca. El mag l’agafa de la mà i, d’una revolada, la fica dins la caixa.

─Bravo!! ─crida de sobte l’estàtua donant-me un ensurt de por─. Em fa desaparèixer i així quan l’altre surt del lavabo es pensa que me n’he anat. No si… com a estratègia no està malament… però que al damunt es pensi que li he robat el saxo? Jo, una lladre?  Això sí que no t’ho perdono!
─Dona… si el cambrer veu un instrument tan valuós, sol, damunt la barra, el més normal és que el guardi perquè ningú…
─I que es pensi que jo li he pres i marxi corrents del local?
─Però al final torna al Magical i el cambrer, en veure’l, li dona el saxo i tot queda en un malentès.
─Sí, però aleshores jo ja no hi soc! Ja fa estona que he sortit de la maleïda caixa i he marxat d’allà!

─Dona, no t’ho prenguis així…

─I, oh, quina casualitat, me n’he anat per l’altra direcció i no ens tornem a veure mai més! Mai més! Perquè és clar, el cambrer no només li torna el saxo sinó que també li ofereix feina i aleshores deixa de tocar al Metro, i jo em quedo sola, plantada enmig de La Rambla!

La ballarina se’m va posar a plorar com una magdalena, potser sí que m’havia passat amb aquell final però volia fer una referència explícita al Llac dels Cignes. En el ballet rus, el mag Rothbart segresta l’Odette, i la converteix en un cigne, malefici que només es desfarà quan algú s’enamori d’ella. Al Magical, quan el mag la veu parlar amb el saxofonista, també la segresta ficant-la dins la caixa… Que no es veu clar? Si és fantàstic!

─Però tu realment creus que això, el lector ho entén?
─No subestimis els meus lectors!
─A més, tu potser d’escriure en sabràs molt però de ballets no en tens ni idea, o és que potser no saps que hi ha moltes versions del Llac dels Cignes, i molts finals! No coneixes la versió en què el príncep mata el mag, desfà el malefici i viuen feliços per sempre més?
─Però tu qui et penses que ets per ficar-te amb el meu conte? Només ets un simple personatge, no sé ni què faig aquí parlant amb tu!

Aleshores, tot d’una, la ballarina es va arrencar la faldilla de tul, i me la va llençar al damunt.
─Però què fas, a on vas ara?
─Que potser et penses que m’estaré tota la vida fent d’estàtua? ─va dir desfent-se també de les plomes blanques del cap. I aleshores, cobrint-se de dalt a baix amb un abric negre, va sentenciar─: Tu tampoc no subestimis els teus personatges!

Em vaig quedar petrificat. Tenia un mal pressentiment, com si aquell abric que encara veia allunyar-se passeig amunt representés el Cigne Negre…, l’engany… la traïció! De sobte, vaig sentir el so d’una moneda. Com? Un japonès m’acabava de llençar cinquanta cèntims! El flash em va enlluernar, i potser per això, vaig recordar tot d’una l’entrega de premis.

 

Vaig arribar a l’Ateneu traient el fetge per la boca. El jurat dels Premis ja havia designat els finalistes, només els quedava revelar el nom del guanyador. Abans, però, i per fer-ho més emocionant, van fer un petit resum del conte que havia estat votat per majoria.
Van començar a parlar d’un llarg passeig anomenat La Rambla, d’una estàtua… no m’ho podia creure, el meu somni es feia realitat! Però tot d’una, vaig percebre un canvi, i cap al final de la història… un altre. Que vol dir que la ballarina acaba actuant al Liceu amb el saxofonista? Però què era allò, una broma? I de sobte, van dir el nom del guanyador. En Soralles?? Però com podia haver-me robat el conte? Allò era impossible… a no ser que hagués entrat dins el meu ordinador!
I aleshores, quan el crític es va aixecar per anar a recollir el premi, la vaig veure a ella, aplaudint-lo i petonejant-lo, amb aquelles dues plomes al cap, tan refotudament negres com el seu abric.

 

 

 

 

https://www.lapremsadelbaix.es/noticies/cultura/19247-ivet-duran-guanya-el-concurs-de-narrativa-literaria-merce-rodoreda.html

 

Quan la ciutat fa olor de conte…

El col·lectiu Reusenques de lletres ens hem inspirat en la nostra ciutat (i el seu entorn) per crear “Contes de Vilaencanteri”,  el nou llibre adreçat al públic infantil. Hi trobareu llocs emblemàtics de la ciutat, personatges coneguts, tradicions… i tot acompanyat de molta imaginació i fantàstiques il·lustracions!

 

Aquí us deixo un petit tast (la meva vilaencantada aportació)  amb il·lustracions de l’Anna Roca (https://www.facebook.com/annarocaillustration)

 

PETRA, LA CAMPANA DE LA FESTA 

A la llauneria de la plaça Mercadal, enmig d’una bateria d’olles i cassoles, hi vivia una eixerida i somiadora campana. Es feia dir Petra, com el patró de la ciutat, i és que no hi havia res al món que li agradés més que les festes de Sant Pere.
─Petraaaa!!! Vols estar-te quieta d’una vegada! ─li deia un ratllador de formatge des de l’aparador─. Em faràs parar boig!

Aquell dijous la campana no podia parar de moure’s i el clinc clinc del seu batall ressonava per tota la botiga. Que si estava nerviosa? I tant, com sempre que al calendari de la botiga apareixia el mes de juny. Allò volia dir que quedaven molt pocs dies per veure ballar els Gegants, la Víbria i els Diables.

─Què creus que podria fer jo per la Festa Major? –va preguntar-li a la vella cassola─. Ballar? Cantar? O potser tirar foc i petards com els diables??? Pum! Pum! Pum!
─Ai, Petra! ─es va esglaiar─. Com vols que una campana surti a ballar al mig de la Mercadal? Les campanes no esteu fetes per cap festa, esteu fetes per anunciar.
─Anunciar? ─va dir estranyada─. Com els anuncis de la tele?
─Noooo. Anunciar vol dir avisar. Per exemple, quan es l’hora de dinar. Clinc, clinc, clinc, a dinaaaaar!!!
─Bah, jo no tinc gana!
─O per avisar que algú ha entrat a la botiga… o, en una cerimònia, perquè tothom calli i escolti…
─Buf, quin rotllo!
Tot d’una, un nen amb la cara plena de sucre va encastar les mans al vidre de l’aparador. Tots els estris de cuina van exclamar:
─Deeecs, ja el tornem a tenir aquí! Empastifat de sucre i cirera com cada any!
Era el nét de la senyora Cori, la mestressa de la botiga, que després d’arreplegar tota la coca amb cireres que repartien a la plaça venia a buscar l’àvia perquè encara en volia més.
─Heu dit coca amb cireres??? ─va exclamar la campana─. Això vol dir que… avui és Corpus!
Tothom se la va quedar mirant sense entendre per què li feia tanta il·lusió.
─Per Corpus també surten a ballar els Gegants, els Nanos, la Mulassa i l’Àliga!
I tot d’una, va baixar de l’aparador, va sortir de la botiga i se’n va anar a buscar els seus amics de la Festa. Després del que li havia dit la vella cassola, que només serviria per anunciar coses ridícules, el millor era abandonar la llauneria per sempre.
Quan va veure la Mulassa tota engalanada, a punt per sortir a ballar, li va demanar:
─Mulassa, si us plau, porta’m amb tu a ballar!
─Jo? i com vols que porti jo una campana?
─Em puc penjar del teu coll, com si fos un esquellot… m’hi assemblo una mica, no trobes? I moltes mules en porten.
─Sí, però no pas la de Reus! ─li va dir mig ofesa.
─Va, si us plau, no em faries aquest favor?
La Mulassa, per tal de no sentir-la més, se la va penjar al coll. De sobte, però, en fer la primera passa, patapam!, va caure de morros a terra.
─Em sap greu, Petra… ─va dir sense poder aixecar-se del terra─, peses massa per a mi.


La campana es va deslligar del coll ràpidament. Potser sí que la Mulassa de Reus no estava feta per portar un esquellot. I aleshores se’n va anar a provar sort amb els gegants.
─Tu que ets tan alt i tan fort… ─va dir-li al Gegant Indi─, em faries el favor de portar-me amb tu a la plaça?
─Jo? I on vols que t’hi posi? No voldràs pas fer sortir un gegant com jo amb un esquellot?
─No, i ara! Podria ser el teu barret! No trobes que m’hi assemblo? Si us plau, només per un dia! Treu -te aquestes plomes del cap i posa-m’hi a mi!
El Gegant Indi la va veure tan entusiasmada que no va poder dir que no. I amb totes les seves forces, se la va col·locar al cap com si fos un barret. Va sortir a la plaça, va fer quatre voltes i, de sobte, va notar un pes molt feixuc damunt el seu cap. I tan feixuc, que abans d’acabar el ball, el cap sencer se li va entaforar dins la campana. No veia res, el pobre Gegant! Primer va topar amb la Geganta, després va ensopegar amb la cua de l’Àliga i, finalment, va caure al terra.
La campana no entenia res de res. Com podia ser que pesés tant si no feia més d’un pam? Els Nanos van intentar consolar-la, a ells el cap també els hi pesava molt… però no se’n van sortir. La campana estava tan trista que va tornar a la botiga.
Quan la vella cassola la va veure, li va dir:
─No ploris, Petra, si peses tant potser és perquè no ets una campana com les altres, potser ets especial…
─Especial per a què? Si no puc sortir per la Festa Major, de què em serveix ser especial?

Les setmanes van anar passant fins que, a finals de juny, van arribar les Festes de Sant Pere. La campana, ensopida en un racó, contemplava el castell que, enmig de la plaça, estaven construint els Xiquets de Reus. Estava tan trista que ni tan sols sentia l’escàndol que olles, cassoles i ganivets feien dins el taller de la llauneria.
El d’aquell dia va ser un dels castells més grans que s’havien vist mai, i tothom a la plaça estava bocabadat. Des de l’aparador, la campana, va sospirar:
─Com m’agradaria fer igual que l’enxaneta… i pujar amunt, amunt… Que bonic seria veure tota la Festa des d’allà dalt.

En aquell moment, darrera seu, va sentir una veu.
─Doncs si t’agrada pujar tan amunt, per què no véns amb mi?
Eh? Qui havia dit allò? La campana es va girar i allà, al mig de la botiga, dins un carretó, va veure una gran campana, lluent i majestuosa.
─Sóc la campana de Sant Bernat, més coneguda com la Campana dels Gegants.
─La campana… del campanar??? No pot ser! La que fa sonar el toc de festa? La que fa que tothom comenci a ballar?
─La mateixa! He estat uns dies al taller perquè… els anys no perdonen… però ara que ja estic arreglada, me’n torno corrents cap al campanar, des d’on es veu una vista magnífica. T’agradaria venir amb mi?
─A dalt de tot??? Ai, quan li digui a la cassola… no s’ho creurà!
─I si vols et puc ensenyar a repicar…
─A mi?
─És clar, i així, quan siguis gran, podrem tocar junts.
La Petra, contenta i sense pensar-s’ho dues vegades, es va enfilar al carretó i se’n va anar al campanar.

Els anys van anar passant i la campana Petra va començar a créixer i créixer sense parar. Es veu que, tal i com li havia dit la vella cassola, no era una campana qualsevol, i el clinc clinc clinc que feia el seu batall, va passar a fer
clooooonc clooooooonc
i així, fins a convertir-se en la campana més gran de la ciutat.

Des d’aleshores, cada any per Sant Pere, totes dues fan sonar el toc de festa. I és aleshores que la Mulassa i els Gegants comencen a ballar sense parar, feliços de sentir que la campana Petra també forma part de la Festa Major.

 

 

 

 

 

 

 

Aquí trobareu més informació sobre el llibre i la seva presentació:

https://l.facebook.com/l.php?u=https%3A%2F%2Fissuu.com%2Freusenquesdelletres%2Fdocs%2Fcontes_de_vilaencanteri&h=ATOSHAyYu8-dqs5rcQNTeFKfDL9hjFJQkEF2Db6PKJjAWUXD7zIl5okgAz9kimk11pUtQrQNhezO7Ioa6Tfn1byjb6Qza3W4um0JWBz91FUl9Ye45kMgvHAtbZolKHBdDNo1Ad_3yWU

 

 

 

Quan l’art inspira…

Entrar en una galeria d’art, veure una obra…

i sortir-ne amb un poema al cap.

 

Núria Fernández (Galeria Antoni Pinyol)

La dona de la llarga cabellera grisa

Duc els teus versos al cap

-m’ha dit en somnis-.

Cada cop que escrius un vers,

a mi em neix un cabell

i creix cada cop que algú el llegeix,

i se m’estira o se m’arrissa

cada cop que algú el recita.

Però també se’m trenca, s’apaga i cau

quan a algú, en llegir-lo, no li plau.

 

Tinc tanta por d’aquesta tardor

sobtada i imprevisible,

que sovint duc els versos recollits.

I anhelo el dia que sigui sempre primavera

per poder-los dur deslligats.

 

 

 

 

“El semàfor del petó”. Presentació.

 

Fragment de la presentació del conte “El semàfor del Petó” a Eivissa. 

 

“… Quan he tingut per primer cop el llibre a les mans m’ha passat una cosa curiosa i és que he recordat, a la perfecció, el moment en què vaig tenir la idea del conte. Va ser gràcies a una imatge. Caminava per una ciutat quan de sobte vaig veure un semàfor en vermell amb un cor dibuixat. En veure-ho, de seguida vaig pensar “ostres, quin semàfor més romàntic”, en canvi, la persona que hi havia al meu costat, va dir “mira aquest semàfor, prohibeix estimar”. Em vaig girar i li vaig dir “com que prohibeix estimar? Al contrari… llença un missatge positiu…” I ell “que no, que si el vermell és el color que prohibeix… està prohibint l’amor…”  Bé,  vam estar discutint una estona, no ens vam posar d’acord però el cas és que a mi aquella imatge em va captivar molt, segurament pel doble significat que ens havia transmès.

I amb aquestes dues paraules al cap: SEMÀFOR i  AMOR vaig decidir fer un conte per a nens. Per fer-ho vaig seguir la teoria del “binomi fantàstic”, un concepte creatiu del qual en parla molt l’escriptor i pedagog Gianni Rodari. Ell diu  que tota història fantàstica sorgeix de la confrontació entre dues paraules, dues paraules que han de tenir una certa distància semàntica, és a dir, han de ser prou estranyes per tal que la imaginació és trobi obligada a funcionar. I crec  que semàfor i amor ho eren bastant,  d’allunyades, perquè un semàfor no deixa de ser un dispositiu que ordena, regula, prohibeix, etc. i l’amor, al menys tal com l’estenem la majoria, està bastant allunyat de tot això.

Per explicar el “binomi fantàstic”, en Rodari fa servir una imatge molt entenedora. Diu que és com si llancéssim dues pedres a un estany. Què passa quan només en llencem una? Doncs que a l’aigua es creen unes onades concèntriques  que fan que tot el que hi ha al seu voltant, per exemple un nenúfar,  es mogui seguint el mateix ritme. (Si al cap només hi “llancem” una paraula, totes les associacions que farà la ment seran de la mateixa categoria o significat semblant). Ara bé, si llancem dues pedres a l’hora, una amb cada mà, cada una provocarà les seves onades concèntriques  i aleshores el nenúfar,  que es troba al mig, es veurà obligat  a fer equilibris entre les dues seqüències d’onades. Doncs el mateix passa amb la imaginació  quan es troba entre dos conceptes tant allunyats.

I com que d’alguna manera les havia de relacionar, aquestes dues paraules, vaig començar a provar amb diferents preposicions.

El semàfor de l’amor.      L’amor del semàfor.      L’amor dalt del semàfor…

La veritat és que cada esquema donava per a una història totalment diferent però va haver un que em va agradar molt més:

L’amor DINS el semàfor.

I ja vaig tenir  la “matèria primera”,  ara només em calia trobar els personatges. Aleshores em vaig estar mirant els semàfors de ben a prop, les seves rodones lluminoses i em vaig fixar en cada un dels puntets de llum, els LEDS, que fan que de lluny es vegi la rodona tota de color. I vaig pensar, ja està, cada un d’aquests puntets lluminosos serà un personatge. Els AFORETS. I n’hi hauran de vermells, a la rodona de dalt, i de verds, a la de sota i…

la pregunta va ser inevitable: què passaria si un aforet vermell s’enamorés d’una aforeta verda???”

 

                              

 

Amb la il·lustradora Paquita Marí