Presentació

“ … No vaig viure una infància envoltada de llibres, amb prestatgeries plenes de clàssics de dalt a baix, ni amb una àvia que m’expliqués contes a la vora del foc. Més aviat, a casa la iaia, els llibres tenien altres utilitats com la d’aquell de ben gruixut, l’autor del qual vaig veure anys més tard dins els llibres de literatura, que servia per falcar un antic bufet negre, atapeït de fotos, que havia perdut una pota en el trasllat de Múrcia a Barcelona. Però la meva mare, tot i que treballava fins molt tard i s’aixecava molt d’hora, venia cada vespre a casa la iaia a fer-me el petó de bona nit i, sobretot, a explicar-me el conte. Això sí, abans de començar, sempre em preguntava com m’havia anat el dia i què havia fet a l’escola. I jo li explicava… doncs què sé jo, te’n recordes, de la dent que se’m movia l’altre dia? doncs avui a l’hora de dinar se m’ha quedat enganxada a la cuixa del pollastre… Aleshores, quan jo havia acabat d’explicar-li el meu dia, li demanava el conte. A ella, que després de dotze hores a la botiga no li quedava ni una gota d’imaginació ni esma per agafar cap llibre, s’afanyava a transformar el badall en un somriure i començava així: “Hi havia una vegada una nena, molt maca, a qui se li movia una dent. A l’hora de dinar va fer una queixalada i…” Jo l’aturava, un moment mare,  li deia, això no és un conte!  Com que no? s’exclamava, és clar que ho és, ja ho veuràs.

I jo, tot i que volia caputxetes i ventafocs, per tal que no marxés i es quedés una estona més al meu costat, li deia d’acord… és un conte,  i escoltava resignadament el relat del meu dia d’escola.

Aleshores, sense voler, cada vegada que em preguntava com t’ha anat el dia, què t’ha passat a l’escola?  se m’encenia un botó al cap que… no és que m’inventés coses però sí que les exagerava una mica per donar-li més emoció, també hi afegia històries que m’havia explicat alguna amiga, o hi barrejava anècdotes de diferents dies… i és que d’alguna manera m’havia d’anar fabricant el meu propi conte.

Fins que un dia de pluja, va marxar el llum a l’escola. Estàvem a classe i la mestra va voler sortir a fora per avisar a algú, i just quan agafava la maneta de la porta va caure un llamp que la va espantar tant, que es va aferrar a la maneta amb tanta força que la va trencar. I ens vam quedar a les fosques i sense poder sortir de classe.  Aleshores,  en el punt que jo li estava explicant això a la mare, vaig afegir: I de sobte la Lourdes ens diu: veniu nenes,  fiqueu-vos dins de l’armari del fons, que dóna a un camí secret… La mare va aixecar una cella i em va preguntar si de debò havia dit això. No, vaig respondre, és clar que no, però t’ho imagines? I tot d’una vaig començar a pensar en veu alta… I si el camí secret portava al laboratori de ciències…?  i allà descobríem que la llum no havia marxat per culpa de la pluja sinó per… i patatim patatam em vaig inventar una història. Satisfeta, em vaig girar cap a la meva mare i li vaig dir, té, ja està, ara m’expliques “el conte”. Però quan la vaig sacsejar, em vaig adonar que s’havia quedat adormida.

I a partir d’aquell dia em van passar dues coses. La  primera: la meva mare va decidir que ja m’havia fet prou gran com per explicar-me contes per anar a dormir. I la segona: vaig descobrir com m’agradava inventar històries”.

Fragment del Discurs de la Diada de Sant Jordi 2013

a l’Escola Internacional del Camp.

Escola Internacional del Camp