El Miraestel feliç

Surant a les aigües tranquil·les del port de Barcelona hi ha un Miraestel. Damunt una peanya amb forma de semi-cercle i amb les mans agafades al darrere, contempla el cel de la ciutat.

Un dia de finals de setembre, un peix petit i negre va treure el cap de l’aigua. Volia preguntar al Miraestel per què ja no els explicava cap conte, als peixos del port. Tot d’una, però, va veure arribar una cigonya i, espantat, es va capbussar.

La cigonya es va aturar als peus del Miraestel. “Oh, que bé que s’hi està aquí, descansaré una mica abans de continuar el viatge”, va pensar. I en aquell moment, li va caure una gota d’aigua. Va mirar cap al cel i no va veure cap núvol. Aleshores es va adonar que l’estàtua estava plorant.

─Per què plores Miraestel?

─Ploro perquè veig coses que no m’agraden. Veig gent desesperada que fuig dels seus països, de la fam i de la guerra, i necessiten la nostra ajuda. Ploro perquè en aquests moments hi ha una barca a la deriva, a alta mar, amb una família que moriran ofegats si ningú no els rescata.

Aleshores el Miraestel es va fixar en les ales de la cigonya, grans i fortes, i li va dir:

─Tu em podries ajudar?

─Jo, com?

─Fa dies que aquesta família no menja ni beu. Estan desorientats, no saben cap a on han d’anar. Tu podries volar fins on són ells i guiar-los cap al port.

─Oh, em sap greu, però jo no em puc desviar de la ruta. Haig de portar la meva família cap a l’Àfrica abans que arribi l’hivern, si no, es moriran de fred.

I dit això, la cigonya va començar a batre les ales per emprendre el seu vol. Abans, però, va veure un peix amb el cap fora de l’aigua, petit i negre, i el va agafar amb el bec. Quan ja estava a punt d’engolir-lo, el peix va cridar:

─No em mengis, cigonya!

─I per què no t’hauria de menjar?

─Perquè jo sí que puc ajudar el Miraestel.

─Tu?? Però si ets un peix molt petit…

I al dir “petit”, el peix va aprofitar per escapolir-se i tornar al mar.

Aquella mateixa nit, el peix petit va tornar a treure el cap de l’aigua i envoltar el Miraestel. Ara ja sabia per què no explicava cap conte, perquè estava trist. Però per què necessitava algú que l’ajudés? En aquell moment, però, va veure apropar-se una barca de pescador i, espantat, es va tornar a capbussar.

El pescador, que cada vespre passava per davant del Miraestel, en veure’l li va preguntar:

─Per què plores Miraestel?

─Ploro perquè voldria ajudar una família que va a la deriva i no puc, les cadenes que em subjecten fins el fons del mar no em deixen moure.

Aleshores va mirar la barca del pescador i va dir:

─Tu em podries ajudar?

─Jo, com?

─Podries anar a recollir-los i portar-los al port.

─Em sap greu però no puc, haig d’anar sens falta aquesta nit a vendre el peix, si no, no tindré diners per alimentar la meva família.

I dit això, el pescador va començar a arreplegar la xarxa i posar-la damunt el vaixell. Aleshores el peix petit i negre, que s’hi havia quedat atrapat i es movia a batzegades, va dir:

─Torna’m a l’aigua, pescador!

─I per què ho hauria de fer?

─Perquè jo sí que puc ajudar el Miraestel.

Aleshores el pescador el va agafar amb la mà i mirant-lo d’a prop va dir:

─Tu? Si ets molt petit…

I en aquell moment, el peix va aprofitar per lliscar de la mà del pescador i, d’un salt, va tornar a l’aigua.

Aleshores el peix va anar nedant fins el Miraestel i li va dir:

─Jo t’ajudaré!

─Tu?

─Sí, ja ho sé, soc molt petit, però tinc una idea.

I dit això es va capbussar. Aquella mateixa nit va reunir tots els peixos petits que rondaven les aigües del port i els va explicar el problema.

─Però com vols que nosaltres rescatem aquesta gent? –van preguntar desconcertats.

─No ho farem nosaltres, ho farà el Miraestel.

─I com ho farà, si el lliguen unes cadenes de ferro fins al fons del mar? Tu mateix ho has dit!

─El deslligarem!

─T’has tornat boig? Nosaltres no tenim prou força!

─Nosaltres no, però la nostra amiga tintorera, sí.

─La tintorera viu a alta mar, com l’anirem a buscar sense que ens mengin els altres peixos grans?

─Tinc una idea. Recordeu quan el Miraestel ens explicava contes? Us en recordeu del conte “Neda-que-neda”?

─La unió fa la força…

─Exacte. Ja veureu, feu-me cas!

I de seguida va dir als peixos petits com s’havien de col·locar per semblar entre tots un peix enorme. Els va dir que havien de nedar molt junts, cadascú al seu lloc, i aleshores el peix petit i negre es va posar com si fos l’ull d’aquell gran peix. I així, tots junts i nedant al mateix temps i ritme, van anar nedant esquivant els peixos grans que miraven desconfiats aquell peix tan estrany. I quan per fi van arribar on vivia la tintorera, el peix petit i negre li va explicar el problema.

Aquella nit l’amiga tintorera va anar nedant sigil·losament fins el port i, d’una estrebada, va arrencar les cadenes que subjectaven l’estàtua.

Quan el Miraestel es va adonar que podia moure’s, que estava alliberat de les cadenes, va pensar que els seus desitjos per fi s’havien acomplert. I sense perdre temps se’n va anar mar endins.

La barca que anava a la deriva era negra, de goma i tenia un petit motor que no funcionava. Dins de la barca ja només hi quedava un home. “Puja!”, li va dir el Miraestel. Però l’home no s’hi atrevia, el mirava com si fos una al·lucinació, fins que una onada el va fer caure a l’aigua i aleshores sí que s’hi va aferrar als seus peus amb totes les forces que li quedaven.

I així van estar navegant durant hores, superant les onades que feien vinclar el Miraestel d’un costat a l’altre però que, amb l’ajuda d’aquella peanya amb forma de mitja rodona, sempre tornava a posar-se dempeus.

A primera hora del matí, quan ja estaven a punt d’arribar a port, el Miraestel va veure una llanxa amb uns homes uniformats. “Veus, ja venen a ajudar-nos, només has d’aguantar una mica més” va dir en veu alta. Però quan els va tenir a tocar, va veure que li posaven una corda per remolcar-lo. “Què feu? No és a mi a qui heu d’ajudar!” Aleshores va acotxar el cap per mirar l’home que havia navegat amb ell i va veure que no hi era. Havia caigut? S’havia deixat anar? Per què?

Un cop al port, el Miraestel va tornar a ser lligat, aquesta vegada amb cadenes i grillons nous de trinca. I de seguida va arribar un restaurador d’art a comprovar que l’escultura estigués en perfecte estat. I també va arribar la premsa, la tele i, finalment, l’alcaldessa. El Miraestel no entenia res. I l’home?, s’anava preguntant.

Al cap d’uns dies el Miraestel continuava ben confús. Potser tot plegat havia estat un somni. I cada dia mirava les aigües del port a veure si veia el peix petit i negre. Un dia, per fi, el va trobar.

─No va ser cap somni, Miraestel. Vas salvar un home.

─Jo, com?

─Et vam taller les cadenes.

─Vosaltres, però si no teniu prou força!

─Nosaltres no, però l’amiga tintorera, sí.

─I com vau poder anar a alta mar sense que us mengessin els peixos grans?

─Vam tenir una idea.

─I d’on vau treure la idea?

─Ens la vas donar tu, amb un dels contes que ens explicaves.

Aquell dia, una estrella taronja, del mateix color d’un salvavides, va aparèixer a les mans del Miraestel. L’estrella de l’esperança.

I, des d’aleshores, el Miraestel no ha deixat d’explicar contes del mar a tots els peixos petits, convençut de la força de les històries a les quals mai ningú podrà encadenar.