Avui fa un any

 

Avui fa just un any que me’n vaig a anar a Barcelona a fer el bloc d’escriptura creativa. No calia haver anat a la ciutat comtal, és clar, però dos motius em van empènyer a pujar a aquell tren. El primer, de caire més material: allà tenia l’únic amic amb coneixements informàtics que em podia ajudar a fer-ho. I el segon: els projectes més importants de la meva vida havien començat a Barcelona.

Recordo que estava molt nerviosa. Mirava la senyora que dormia plàcidament al meu costat i em venien ganes de despertar-la i explicar-li el pànic que em provocava la idea de tenir un bloc. Què ensenyaré, pensava, el que escric? I per què, qui ho veurà, a qui li pot interessar? Perquè així era com veia un bloc, com una gran finestra, com un aparador on mostrar als altres el que un fa i com ho fa. I l’altre aspecte que em tirava enrere, i que quant més hi pensava més sensació de velocitat tenia dins d’aquell vagó, era el compromís. Si creava un bloc sobre escriptura, sobre els concursos, els tallers de contes, sobre… no podia, de sobte, deixar d’escriure. Tenir un bloc era la manera de dir a la gent  que això d’escriure ja no era només una dèria sinó que anava en serio, o si més no, així ho pretenia. I aleshores em va sobrevenir aquella pregunta que hauríem de tenir prohibit fer-nos-la: I si no ho aconsegueixo?

El tren va frenar en sec -Sants-Estació-, i la senyora del costat es va despertar de cop, em va mirar i, amb un somriure, em va dir: què, ens aixequem o no?

 

Durant aquest any he descobert, entre d’altres coses, que el bloc no només és un aparador perquè la gent pugui veure el que fas sinó que també pot ser un mirall on veure’s reflectit. Com aquella àvia de Riudecanyes, de cabells llargs i blancs, que es passava hores a la finestra i jo l’observava i pensava què deu mirar tanta estona?, fins que un dia em vaig fixar bé i em vaig adonar que no mirava res, que simplement es pentinava, cada dia de dotze a una, perquè era aleshores quan el sol convertia la seva finestra en un mirall.

Jo durant aquest any m’hi he mirat unes quantes vegades, sobretot quan les coses no em sortien com volia; quan aquella editorial que em va dir que trucaria no trucava o quan aquella idea que veia tan clara dins el meu cap no la veia de cap manera sobre el paper. M’hi he mirat i m’ha agradat el que he vist: la il·lusió d’aquell premi, la satisfacció dels projectes engegats, aquella foto amb les noies del primer taller de conte infantil… I aleshores m’he dit, continua, que ja sortirà.   I pel que fa al compromís, sí que ho és, no puc ni vull fer-me enrere així com així, però és un compromís amb mi mateixa i amb ningú més. I de tant en tant, tenir-ne un d’aquests és, senzillament, un luxe.

I avui que ja en fa un any, vull aprofitar per animar tothom que vulgui escriure, que ho faci, i tothom que vulgui compartir el que escriu a través d’un bloc, que  pugi al tren.  I parlant de trens, també voldria agrair al Marc Castellví, l’amic que m’esperava a l’Estació de Sants, pel bloc tan bonic que em va fer, amb aquest color verd que, tal i com va dir ell, no podia ser de cap altre color.

Al gener, nou taller d’Escriptura de Conte Infantil

Aquest gener comencem, al Centre de Lectura de Reus, el segon trimestre de Conte Infantil, obert també per a tots aquells que no hagin vingut al primer trimestre.

Del 28 de gener al 14 d’abril (10 sessions)

Tots els dijous de 17.30 a 19 h.

Al Centre de Lectura de Reus

Inscripcions a:   secretaria@centrelectura.cat      o      Tel. 977 77 31 12
Per a qualsevol aclariment sobre contingut: nurianaval@hotmail.com

Taller d’escriptura creativa al Casal de les Dones

Taller d’introducció a l’escriptura creativa on s’estimularà el procès creatiu dels alumnes i l’aprenentatge de tècniques narratives bàsiques.

Taller d'escriptura creativa a la Biblioteca Xavier AmorósDia i hora: Els dimarts, del 20 d’octubre al 15 de desembre, de 17.30 a 19 h

Lloc: Casal de les Dones de Reus

Preu: 52 euros

Organitza: Reusenques de Lletres (Victòria Rodrigo i Núria Naval)

Inscripcions:  Casal de les Dones   (Plaça de la Patacada, 9    / Tel. 977 010 672  )

Nous cursos d’escriptura creativa!

Taller per aprendre tècniques d’expressió dels sentiments

Teniu ganes d’escriure però us costa expressar sobre el paper els sentiments i les emocions? Aquest taller vol ser una guia per descobrir i practicar quines poden ser les millors tècniques literàries que ens ajudin a expressar els nostres sentiments.
Dia: Tots els dilluns del 19 d’octubre al 21 de desembre
Hora: de 18 a 19.30 h

Lloc: Centre de Lectura de Reus
Preu: 75 eu socis / 100 eu no socis

(Inscripcions al Centre de Lectura: 977 12 80 37)

 

Taller d’escriptura de conte Infantil

Proposta adreçada a persones a qui agrada explicar o inventar històries dirigides als més petits. En aquest curs, adreçat a públic adult, es donaran les eines per aprendre a posar les històries per escrit a partir d’una part teòrica i de diversos exercicis pràctics.
Dia: tots els dijous, del 15 d’oct. al 17 de desembre
Hora: De 17.30 a 19 h

Lloc: Centre de Lectura de Reus
Preu : 75 eu els socis / 100 eu No socis

(Inscripcions al Centre de Lectura de Reus: 977 12 80 37)

…i també a

l’Escola de Lletres de Tarragona
Dia: Tots els dimecres, del 28 d’octubre al 20 de gener
Hora: de 18 a 20 h
Preu: 80 eu

(Inscripcions a:  http://www.escoladelletres.cat)

 

“El far i la balena”, premi Contes que Compten 2015

El conte infantil “El far i la balena” ha guanyat el primer premi del Concurs Contes que Compten, de la Seu d’Urgell.

 

El Far i la Balena

Només feia tres dies que l’havien col·locat al capdemunt d’aquell turonet, i el petit Far Vermell es moria de ganes de veure arribar el seu primer vaixell. Com serien els mariners vistos d’aprop? Els sentiria cantar o explicar històries d’alta mar?

Una nit, quan menys s’ho pensava, allà a l’horitzó, va veure un vaixell.

─Dos llums curtes, una de llarga… dos llums curtes, una de llarga…─s’anava repetint en veu alta per tal de no equivocar-se.

I és que a la fàbrica de fars li havien dit que era molt important que sempre fes la mateixa llum. Només així, els mariners, en veure’l, sabrien a quin lloc del món es trobaven.

Aquell vaixell, però, en comptes d’apropar-se-li, se’n va allunyar fins a  desaparèixer. El Far es va quedar tot estranyat però no es va desanimar i va continuar il·luminant el mar tota la nit.

 

Quan ja començava a clarejar, el va sorprendre una altra llumeta. Aquest cop, va agusar la vista per veure què passava dins d’aquell vaixell. De seguida, amb les mans al timó, va reconèixer el capità. Duia una barba espessa i mirava fixament la seva llum com si no acabés d’estar segur del que veia. Aleshores va deixar un moment el timó, va consultar el mapa i, de sobte, va cridar:

-Mitja volta, mariners! Allunyem-nos d’aquí!!!

Ara sí que no entenia res de res.

─Però en quina mena de lloc estic –es preguntava el petit Far─, que ningú vol venir?

Aleshores, tot i  que el seu coll només li permetia mirar endavant, a un costat i a l’altre, va intentar girar-se enrere amb totes les seves forces.

─No et giris tant que et trencaràs! –va dir una veu─. A més, al teu darrere no hi ha res.

─Qui ha dit això? ─va exclamar el Far─. I què vol dir que darrere meu no hi ha res?

Aleshores va veure una balena que treia el cap de l’aigua.

─Ets a la fi del món, amic meu! Darrere teu no hi ha res, només les aigües gelades del Pol Sud. És normal que els vaixells, en veure’t, marxin foragitats, no volen morir congelats!

-Al Pol Sud…? Però això no pot ser! Això vol dir que cap mariner s’aproparà fins on sóc jo!

La balena se’l va quedar mirant estranyada, i què tenia allò de terrible? pensava ella, però el Far va continuar lamentant-se.

-Jo volia conèixer els homes de mar, guiar-los fins a terra ferma, escoltar les seves històries, les seves cançons…

─I ara, què dius?!  ─va exclamar la balena mig rient─. Però si ets un far, i els fars sou la imatge de la solitud per a qualsevol poeta!

 

El petit Far Vermell  va estar quatre dies ensopit i mort de fred. No va veure cap més vaixell, i només volia marxar d’allà.

Al cap de cinc nits, va haver-hi una forta tempesta. El vent bufava amb violència i aixecava unes grans onades, però el Far estava tan trist amb el seu destí, que va decidir tancar els ulls i no il·luminar més aquell mar.

A mitja nit, la balena va treure el cap de l’aigua. “Com pot posar-se a dormir en una nit com aquesta?”, es va preguntar, i quan ja estava a punt de capbussar-se va veure, enmig de la tempesta, un vaixell perdut que es dirigia cap al Far. Ràpidament va intentar despertar-lo, però les onades picaven tan fort contra les roques del petit turonet, que no sentia res.

─Encén els llums! –li anava cridant–. Desperta d’una vegada o aquests homes moriran!

 

Finalment el Far es va despertar, va encendre els llums i ràpidament el vaixell va fer mitja volta i se’n va allunyar.

 

Quan la tempesta va amainar, el Far encara estava capficat i avergonyit pel seu comportament.

─Deus pensar que sóc un monstre… una mica més i aquells homes…

─Una poeta no pensa mai això… –el va interrompre la balena.

─Una poeta?

-Sí, bé… o una aprenent de poeta ─va dir mig ruboritzada la balena─. A veure què et sembla, l’estava fent mentre contemplava els teus rajos de llum sota l’aigua:

A la fi del món hi ha un far

que il·lumina la foscor de l’oceà.

És el nostre Sol de Mar.

Al far se li va escapar una rialla sota el nas.

─Però si ets una balena! Què fas fent rodolins?

La balena, molesta per aquell comentari, va dir:

─Doncs no ho sé ben bé, però sí sé que tot buscant la inspiració sota l’aigua, m’he adonat que estaves apagat i he pogut evitar que uns mariners morissin en les gelades aigues del Pol Sud.

El Far va deixar de riure.

─Em sap greu… ─va dir un altre cop avergonyit─. I doncs… què pensa una poeta?

─Que potser tanta solitud… també pot arribar a enfosquir un far… talment com un eclipsi de Sol.

I dit això, es va capbussar.

El petit Far es va quedar contemplant el rastre d’escuma que havia deixat aquella estranya balena. De sobte, es va veure reflexat al mar. Potser sí que havia arribat l’hora d’acceptar-se com l’últim far del món.

 

A l’endemà, a mig matí, un doll d’aigua el va despertar.

─Eh? Què passa?

I obrint un ull va veure’s envoltat de balenes que s’esquitxaven les unes a les altres.

−Em sembla que volen jugar amb tu ─li va dir la balena poeta.

−Amb mi? Però si només sóc un far solitari que espanta els homes…

−I per què et penses que hem vingut a viure a prop teu? Quan els homes et veuen, marxen, i si marxen, no pesquen balenes… –va dir-li tot picant l’ullet.

 

 

I així va ser com el petit Far Vermell va descobrir que mai no s’està sol del tot, que quan algú s’allunya de tu, pot ser que algú altre se t’apropi.

─Només cal una cosa  ─li va recordar la balena─, tenir sempre els llums ben encesos!

 

“Turbulències”, premiat al Concurs Literari Antònia Abelló

http://www.reus.cat/noticia/lliurament-dels-premis-de-pintura-rapida-ralli-fotografic-i-relats-de-la-regidoria-de

 

Aquest és el relat que va ser premiat amb el primer premi al Concurs Literari Antònia Abelló.

 

Turbulències

La llumeta del cinturó s’ha encès en ple vol.

L’hostessa enfila ràpidament el passadís cap a la part davantera de l’avió tombant el cap a dreta i esquerra. I un cop comprovat que tothom ha seguit les normes d’abord, s’asseu a la seva butaca, just darrera de la cabina del pilot i de cara als seients de la primera fila.

Creua les cames, agafa el cinturó, l’estira, se’l creua i, sense deixar de mirar endavant, fa el crec de seguretat. Aleshores, a poc a poc va recolzant l’esquena fins que la pinça que li recull els cabells li queda a un centímetre del respatller. Els cabells negres, estirats enrera i ben tibants com les regnes d’un cavall, semblen voler realçar-li el color dels ulls; d’un blau prou absent per no alterar-se per unes turbulències, i prou altiu per no parpellejar quan l’americana del copilot, el mateix que ahir semblava tornar-la boja, li frega lleument el braç en passar-li pel costat.

De sobte, però, aquest rostre gèlid i imperturbable veu una navalla. Immediatament s’enduu la mà al maluc per aixecar-se, però tot d’una, s’atura. El passatger de la finestra està pelant una poma;  vermella, grossa i lluenta com treta d’un conte de fades. I una pela finíssima i allargada va caient,  tota cargolada, fins a ficar-se dins una bossa de plàstic que duu penjada del dit petit de la mà esquerra.

L’hostessa queda paralitzada. Fins ara havia estat una olor, o una cançó, allò que li havia portat records oblidats, però el que té ara al davant, i la trasbalsa,  és un gest, una manera de pelar la fruita  -fins i tot de penjar-se la bossa al dit-  idèntica a la d’aquelles mans fortes i robustes que va tenir tan a prop aquell estiu, de fa ja una pila d’anys, asseguts a la platja d’Aigües Blanques.

L’hostessa empassa saliva, intenta desviar la mirada, fer veure que no ha vist cap objecte prohibit, però aquella pell rogenca amb forma d’encenall sembla atrapar-la, hipnotitzar-la, i dur-la de nou a aquella sorra tova on amagava els peus nus mentre esperava, somrient en silenci, que ell acabés de pelar la fruita que després assaboririen junts. I era tanta la tendresa amb què  ho feia, que aquell silenci seu, ombrejat pels penya-segats que envoltaven la platja, s’anava impregnant de la remor que precedeix una declaració. Fins i tot les onades, que els havien sentit xerrar tot el que havia durat la sessió de fúting, s’allargassaven fins als seus peus, encuriosides per aquell silenci que semblava fet de paraules que, abans de ser dites, algú s’empassava gola avall. Però tarda rere tarda,  s’entornaven al mar, buides, convertides en escuma que també la sorra engulia.

Les saccejades de l’avió continuen. L’home ha acabat de pelar la fruita i, aliè a la meteorologia, aixeca lleument l’allargada i cargolada pela de poma com si fos un trofeu. L’hostessa sent una punxada a la panxa, just on el cinturó la cenyeix cada vegada amb més força. Es passa la mà pels cabells, i baixa fins al clatell on s’atura un segon com si trobés a faltar alguna cosa. Potser són aquells rínxols seus, que un dia foren també de color rogenc, i  que ja no sap ni quants anys fa que els va allissar, potser els mateixos anys que fa que dóna tombs pel món donant sempre l’esquena al passat, i esquivant l’enyorança. Però ara no pot fugir, no pot sortir corrents per cap de les portes d’emergència que ha estat indicant abans d’enlairar-se. Ara ha de mirar de cara l’home que talla el tros de fruita i sentir el crec de la polpa tendra que, sens dubte,  ha de ser per a la dona que ha estat dormint al seu costat, i que tot d’una, aixeca  les parpelles, somriu i, en silenci s’enduu a la boca el bocí de poma.

I és aleshores que l’hostessa sent com li brollen dues llàgrimes dels ulls, com li van lliscant per les galtes fins a arribar a la barbeta, on s’aturen un segon per continuar plegades coll avall. I s’adona del munt d’anys que no  sentia el plor en el seu rostre, i se sorprèn del llarg recorregut que poden fer dues llàgrimes quan un sap per què plora. I és que potser tot el que ha estat buscant, anant d’una punta a l’altra de món, era tan senzill com això, trobar algú amb qui compartir en silenci una poma.

De sobte, la llumeta del cinturó s’apaga, fi de les turbulències.