“L’Andreu i la seva caixa d’animals”

Aquesta setmana, al Taller de Conte Infantil, hem rebut una notícia trista i d’aquelles que, després de penjar el telèfon, et deixen amb el mateix semblant que la pantalla de l’ordinador quan es penja, amb aquella rodoneta dins teu que va girant i girant, intentant posar ordre al seguit de pensaments, imatges i records que t’han vingut de cop al cap. El dia de Sant Jordi va morir el marit de la Maria Lluïsa.

Ara fa un any, la Maria Lluïsa va voler escriure un conte on el protagonista fos el seu nét, l’Andreu, i la seva col·lecció d’animals. Un conte que parlés sobre la diversitat cultural i el respecte, tal i com es respectaven els animals que l’Andreu feia conviure dins una enorme caixa.

Recordo una tarda, mentre el treballàvem a classe, que li vaig preguntar per què feia sortir tota la seva família dins el conte, ja que per a mi aquella història era la d’una àvia i el seu nét. I de broma, vaig explicar allò que es diu que els personatges dels contes s’han de guanyar el sou, és a dir, que si no ens serveixen per fer avançar l’acció, que si surten només per sortir, val més fer-los fora. Em va mirar, va riure i em va dir que d’acord, però que igualment faria sortir l’avi de l’Andreu.

A final de curs, va publicar el llibre amb uns divertits dibuixos on sortia el nét, els seus animals, l’avi i l’àvia. Quan vaig tenir aquell llibre a les mans, em va semblar que era el millor regal que un nen podia tenir.

 

Ara, amb la trista notícia de la mort de l’avi, aquest conte crec que ha passat de ser un gran regal a ser una petita joia. L’Andreu, amb cinc anys, no només portarà sempre el seu avi en el record sinó que el podrà tenir també dins un conte, i no en un qualsevol; en el seu conte preferit.

I ara recordo aquella tarda en què la Maria Lluïsa es va afermar en la seva decisió de fer sortir l’avi, i penso que quanta raó tenia. Crec que aquest ha de ser l’esperit d’un taller d’escriptura, un lloc on l’alumne pugui escoltar les opinions dels professors i dels altres alumnes però que en darrer terme se senti còmode i lliure per fer el que li surti de dins, perquè de vegades els motius que ens duen a fer aparèixer un personatge o aturar l’acció un moment per descriure una flor no els sabem ni nosaltres mateixos, però és el que ens surt del cor, i què hi ha de més bonic que posar part de la nostra vida  en els contes i els contes en la nostra vida?

Un dels millors profes d’escriptura creativa que he tingut mai va publicar un llibre i el va dedicar als alumnes. Va fer una dedicatòria que a mi, en aquell moment, em va semblar exagerada, però avui la llegeixo i em sembla encertadíssima. Tant, que avui que no tindrem la Maria Lluïsa a classe, m’agradaria dedicar-li a ella.

“Als alumnes, mestres inconscients: mestres excel·lents”  (Andreu Ayats).

 

Anuncis

“Emoció literària: tècniques i recursos per transmetre sentiments”

 

Aquest dissabte impartiré un monogràfic sobre  Emoció literària, on treballarem els elements i tècniques que ens ajuden a transformar els sentiments i les emocions en paraula escrita.

t
El monogràfic tindrà lloc aquest dissabte 30 d’abril de 18 a 20 h a
l’Antic Ajuntament (C/ Major, 39). Per assistir-hi, tan sols cal que ens envieu un correu electrònic a info@escoladelletres.cat o bé que ompliu el formulari que trobareu en aquest enllaç: http://www.escoladelletres.cat/cursos/curs-2015-16-2n-modul.
Per tal de diversificar i enriquir l’oferta docent de l’entitat, l’Escola de Lletres de Tarragona, manté una programació de monogràfics gratuïts al llarg de l’any que pretenen satisfer els interessos literaris a la ciutat.

 

 

Participació a la Trobada d’Autors de Reus

20160419_132809_resized

Ahir va tenir lloc la Trobada d’Autors Locals que cada any,

pels volts de Sant Jordi, té lloc a la Biblioteca Xavier Amorós de Reus.

Enguany, he participat amb la publicació de dos llibres col·lectius de relats curts: “El nom de les vaques i altres contes”  (Premi Tinet de Tarragona)   i   “14 vermuts”.

 http://www.diarimes.com/noticies/reus/2016/04/18/mes_escriptors_participen_trobada_autors_locals_2242_1092.html

_autors2_43dd0803[1]

Trobada d’Autors Locals 2016

Presentació del llibre “14 vermuts”

presentacio vermuts

Ni un, ni dos, ni tres… “14 vermuts: espais literaris amb aroma de donzell”, així es diu el nou projecte de Reusenques de Lletres. Una obra col·lectiva en què tretze relats i un estudi introductori tenen com a fil conductor el vermut; hi participen les escriptores M. Lluïsa Amorós, Carme Andrade, Àurea Bellera, Marina Barraso, Dolors Buyo, Pilar López, Isabel Martínez, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Victòria Rodrigo i Dolors Vallverdú.

El llibre està editat per Arola Editors i es presentarà el proper dia 7 d’abril (dijous), a les 8 del vespre, al Casal de les Dones de Reus.

Per  Sant Jordi surt a la venda.

Al març, engeguem la Fàbrica de Contes a l’Escola de Lletres de Tarragona

El dia 2 de març  reprenem el Taller d’Escriptura de Contes Infantils.

 

caputxa

I si… a la cistella no hi portés ni fruita, ni mel, ni pastissets? I si…

Vine tots els dimecres a l’Escola de Lletres de Tarragona i junts posarem en marxa la maquinària per fabricar  des de les versions més esbojarrades dels contes tradicionals fins a les històries més emocionals, realistes o fantàstiques.

Tots els dimecres,  del 2 de març al 29 de juny,  de 18 a 20h

http://www.escoladelletres.cat/cursos/curs-2015-16-2n-modul

Avui fa un any

 

Avui fa just un any que me’n vaig a anar a Barcelona a fer el bloc d’escriptura creativa. No calia haver anat a la ciutat comtal, és clar, però dos motius em van empènyer a pujar a aquell tren. El primer, de caire més material: allà tenia l’únic amic amb coneixements informàtics que em podia ajudar a fer-ho. I el segon: els projectes més importants de la meva vida havien començat a Barcelona.

Recordo que estava molt nerviosa. Mirava la senyora que dormia plàcidament al meu costat i em venien ganes de despertar-la i explicar-li el pànic que em provocava la idea de tenir un bloc. Què ensenyaré, pensava, el que escric? I per què, qui ho veurà, a qui li pot interessar? Perquè així era com veia un bloc, com una gran finestra, com un aparador on mostrar als altres el que un fa i com ho fa. I l’altre aspecte que em tirava enrere, i que quant més hi pensava més sensació de velocitat tenia dins d’aquell vagó, era el compromís. Si creava un bloc sobre escriptura, sobre els concursos, els tallers de contes, sobre… no podia, de sobte, deixar d’escriure. Tenir un bloc era la manera de dir a la gent  que això d’escriure ja no era només una dèria sinó que anava en serio, o si més no, així ho pretenia. I aleshores em va sobrevenir aquella pregunta que hauríem de tenir prohibit fer-nos-la: I si no ho aconsegueixo?

El tren va frenar en sec -Sants-Estació-, i la senyora del costat es va despertar de cop, em va mirar i, amb un somriure, em va dir: què, ens aixequem o no?

 

Durant aquest any he descobert, entre d’altres coses, que el bloc no només és un aparador perquè la gent pugui veure el que fas sinó que també pot ser un mirall on veure’s reflectit. Com aquella àvia de Riudecanyes, de cabells llargs i blancs, que es passava hores a la finestra i jo l’observava i pensava què deu mirar tanta estona?, fins que un dia em vaig fixar bé i em vaig adonar que no mirava res, que simplement es pentinava, cada dia de dotze a una, perquè era aleshores quan el sol convertia la seva finestra en un mirall.

Jo durant aquest any m’hi he mirat unes quantes vegades, sobretot quan les coses no em sortien com volia; quan aquella editorial que em va dir que trucaria no trucava o quan aquella idea que veia tan clara dins el meu cap no la veia de cap manera sobre el paper. M’hi he mirat i m’ha agradat el que he vist: la il·lusió d’aquell premi, la satisfacció dels projectes engegats, aquella foto amb les noies del primer taller de conte infantil… I aleshores m’he dit, continua, que ja sortirà.   I pel que fa al compromís, sí que ho és, no puc ni vull fer-me enrere així com així, però és un compromís amb mi mateixa i amb ningú més. I de tant en tant, tenir-ne un d’aquests és, senzillament, un luxe.

I avui que ja en fa un any, vull aprofitar per animar tothom que vulgui escriure, que ho faci, i tothom que vulgui compartir el que escriu a través d’un bloc, que  pugi al tren.  I parlant de trens, també voldria agrair al Marc Castellví, l’amic que m’esperava a l’Estació de Sants, pel bloc tan bonic que em va fer, amb aquest color verd que, tal i com va dir ell, no podia ser de cap altre color.