L’estrella

 

Una onada mandrosa va deixar-la estesa sobre la fina sorra de Cala Fonda. Quan el sol de mitja tarda ja començava a assecar-la, un peu menut la va trepitjar. Es van sentir plors i una mare que consolava. “Mira, Lui, una estrella!”. La nena va deixar de plorar i va agafar l’estrella. De seguida va veure que tenia una de les cinc potes trencada. “Ha caigut”, va dir mirant el cel. La mare va riure. “No, Lui, això és una estrella de mar!”. Però la nena, que continuava tocant la pota trencada, va dir convençuda: “Ha caigut del cel!”.
Aleshores, un pescador que col·locava xarxes dins una barca la va sentir i s’hi va apropar. “Vols que l’ajudem?”. I els ulls ametllats de la nena s’obriren com cloïsses. “Veus aquella línia a l’horitzó -va continuar el pescador-, allà on el cel i el mar s’ajunten? Doncs de seguida que em faci a la mar, i pugui tocar el cel, tornaré l’estrella al seu lloc”.
La nena va quedar meravellada. I el pescador va agafar l’estrella i se la va guardar dins la butxaca de la camisa. Després va donar-se uns copets al pit com si hagués fet una promesa.

 

Ja feia una bona estona que havien sortit de la cala i l’estrella, espantada, no entenia res. De quin cel parlaven? Cada cop se sentia més feble. Tot d’una, el motor es va apagar. Haurem arribat ja?, es va preguntar des de la butxaca de la camisa. Però a continuació, també va sentir que el batec del cor d’aquell pescador s’aturava.
Es va fer de nit. Una nit fosca amb un vent que remugava entre les onades. De sobte, l’estrella va escoltar una veu, una veu d’home, forta i estrident, acompanyada d’una llum encegadora. I també hi va haver un sotrac, tan fort, que la va fer sortir de la butxaca i caure al mar.
Mentre els socorristes intentaven salvar la vida del pescador, l’estrella anava rodolant per l’aigua i reviscolant. Bancs de peixos passaven pel seu costat, algues marines l’acaronaven donant-li la benvinguda i, un cop estesa al fons del mar, sospirà plàcidament, convençuda que aquell cel del qual se’n parlava no podia pas ser tan bonic com el seu mar.

 

Il·lustració de Chus Rodríguez

El banc de la Suzanne

 

Aquell hivern van arreglar el camí que voreja la carretera. Van arrencar les males herbes, van aplanar la terra i van col·locar un banc a tres kilòmetres de l’entrada del poble. Un banc de fusta on no semblava que s’hi hagués de seure ningú, un banc que mirava cap a la carretera i donava l’esquena a les poques persones que es deixaven veure per aquell camí.

Un dia, a mitjans de març, va néixer una flor groga sota el banc. Una flor d’aquestes que ningú planta, que ningú s’espera. I la flor silvestre va anar creixent fins arribar quasi a l’alçada del seient. Amb aquells llistons de fusta damunt el cap, que només li deixaven veure un cel blau estret i allargassat, s’hi va passar tot el mes d’abril. Però al maig, la curiositat la va empènyer cap amunt fent-la grimpar entre dos llistons. I la flor groga va poder contemplar els cotxes, els tractors, alguna moto…. però no va veure cap persona. Si en passava cap per aquell camí, ho feien per darrera del respatller.

Al cap d’unes setmanes, però, altres flors van anar enfilant-se entre els llistons, i també unes de color lila van començar a aparèixer per l’altra punta del banc. Al mes de juny el banc n’estava ple, totes un pam per damunt del seient, semblaven flors assegudes en un banc contemplant el paisatge.

Però el paisatge era la carretera, i un dia, un conductor que tornava al poble després de molts anys es va quedar meravellat en veure aquell banc florit. El va captivar la tendresa d’aquells colors enmig de la duresa de la carretera. I un cop va haver passat de llarg el va continuar contemplant a través del retrovisor fins que en un giravolt el cotxe va sortir de la carretera.

Al cap d’uns dies, una dona, amb un ram de flors a les mans, va anar caminant fins el kilòmetre on el seu fill havia perdut la vida. Tot d’una, encara amb el ram a la mà, es va fixar en aquell banc. S’hi va apropar i s’hi va asseure a la cantonada, a la punta, per no aixafar cap flor. Com podia haver tanta bellesa al mateix lloc on havia succeït la desgràcia?
La dona va tornar a l’endemà, i a l’altra. Va agafar el costum d’anar-hi cada matí. Asseguda en aquell banc pensava en el seu fill, i tot el que no li havia pogut dir els ho explicava en veu alta a les flors.
Les liles de la cantonada van acabar per deixar-li més espai, potser per l’ombra que projectava la dona, es van anar vinclant lleugerament cap a un costat. Era l’única persona que havien conegut. Ningú més del poble va anar a seure en aquell banc, van preferir deixar-li per a ella. Fins i tot els cotxes que arribaven al poble intentaven passar ràpid per no destorbar-la o només miraven de reüll.

Al setembre, la dona ja no va tornar al banc. Però les flors, encara vinclades per l’ombra o la tristor, van mantenir la seva presència.
I ja arribada la tardor, la flor groga va desaparèixer i, de seguida, també la resta. I suposo que a la primavera següent en van néixer d’altres i, amb elles, una altra història. Però la gent del poble va continuar anomenant aquell banc, on la bellesa i la tragèdia s’havien trobat, amb el nom del Banc de la Suzanne.

La maleta de la Xià (conte infantil)

 

La meva germana fa només un mes que ha vingut a casa, i té cinc anys. Va arribar de la Xina amb una maleta vermella, quasi tan gran com ella, d’aquestes que tenen quatre rodetes. Em va explicar la mare que a l’orfenat la tenia amagada sota el llit. Buida completament i amb les rodes trencades. I que quan el pare les hi va arreglar, ella va dir el seu nom per primer cop.
La Xià i la seva maleta són inseparables. De vegades, quan té por o algun malson, s’aixeca del llit, l’obre i s’hi fica a dins. Tota cargolada! No sé com s’ho fa per cabre-hi i, menys, per quedar-s’hi adormida. Però els pares em diuen que no l’hem de deixar dormir així, que s’acabarà fent mal. I què hi puc fer jo?

Aquesta nit ho ha tornat a fer. Ha plogut molt, i crec que són els trons que l’espanten. Quan m’he despertat a mitja nit, el seu llit era buit. He mirat la maleta, que sempre la té a terra, al costat del nostre escriptori, i ja he sabut que era allà dins. La maleta s’anava movent a cada respiració de la Xià. Aleshores he desitjat que em parlés, que em digués per què la meva germana fa això, que m’expliqués la seva història i així poder-la ajudar. I amb aquest desig, he agafat el coixí i el llençol i m’he estirat al terra, al seu costat.
De sobte, he sentit una veu. “Xià?”, he preguntat mirant dins de la maleta, però ella dormia… i m’he tornat a estirar. I de nou he sentit la veu.
Aquesta vegada, però, ja no he obert els ulls.

 

***

 

 

Sóc la Sensenit… -ha xiuxiuejat la veu-, em dic així des que ella em va trobar. Abans no tenia nom, i em passava el dia anant amunt i avall arrossegada per un amo que sempre tenia pressa. Voltava per tot el món però només coneixia aeroports i habitacions d’hotel. Un dia, però, la meva vida va canviar. Estàvem fent cua a la parada de taxis d’un aeroport, quan vaig notar una estrebada. Algú se m’enduia i el meu amo cridava lladre!, lladre!
Suposo que el lladre es va endur l’ordinador, l’ipad… i em va llençar en un descampat, perquè quan em vaig despertar estava envoltada d’herbes i terra. Al cap d’una estona, vaig sentir que algú s’apropava. Em va tocar una cremallera, les rodetes… i em va posar dreta. Aleshores vaig veure que era una nena com jo, vull dir…de la meva alçada, i em mirava d’una manera… com si no hagués vist mai res de semblant.
Doncs potser sí que no havia tingut mai res de semblant perquè després d’estirar-me la nansa cap a dalt, em va somriure i em va abraçar amb totes les seves forces.

 

 

Casa seva era molt estranya. Entraven i sortien persones que no li deien res, com si no la veiessin. Ella dormia al pis de dalt, al colomar, en una mena de jaç fet de palla.   Cada matí em baixava per aquelles escales velles i estretes i sortíem al carrer. Durant el camí, les pedres em feien trontollar totes les cremalleres però quan per fi arribàvem a la presa del pantà, tot es tornava fantàstic. El terra era llis, fet de ciment. I com si fos una ballarina, em donava voltes i més voltes i jugàvem a veure qui en feia més. Ella sempre acabava caient al terra mig marejada i, tot i així, esclafia a riure. També s’enfilava damunt meu, i amb els braços i les cames estirades, fent veure que volava, lliscàvem per aquella pista de ciment. I també ballàvem… i contemplàvem les muntanyes que quedaven a l’altra banda de la frontera.

 

 

 

Un dia, però, quan tornàvem cap al poble, ens vam topar amb un grup de nois que em van voler prendre. Ella em va agafar ben fort, s’hi va resistir, però un d’ells, amb una empenta, va apartar-la del camí. Aleshores els nois es van posar a discutir entre ells; un se’m volia quedar per vendre’m al mercat; l’altre, per carretejar les gallines; l’altre, per treure’m les rodes i posar-les al seu carro… Jo anava passant d’unes mans a unes altres i, de sobte, enmig d’aquest estira-i-arronsa, vaig sortir pels aires i vaig caure per un penya-segat. Vaig quedar estabornida.

 

 

Quan em vaig despertar, ella era al meu costat. Em vaig alegrar molt, com havia pogut recuperar-me? Però aleshores em vaig adonar que em faltaven les rodes… les quatre! Ja no podríem patinar… ni ballar.
Aleshores, com si el cel es trenqués, es va sentir un tro estrepitós i va començar a ploure. Em va agafar en braços, i em va portar corrents a casa.

Aquella nit va ploure moltíssim, i van caure centenars de llamps. Ella s’esglaiava cada cop que la llum de la tempesta s’escolava per la finestra. Finalment es va ficar dins meu, tota cargolada, i s’hi va quedar adormida.
A l’endemà, hi havia molt de soroll a la casa. Tothom cridava i corria. Tot d’una, vaig entendre el que deien: la presa del pantà s’havia trencat, i aviat el poble quedaria inundat. Oh, no! Algú havia d’endur-se-la d’allà! Però ningú pujava al colomar. I quan per fi es va despertar, ja era massa tard: per la finestra es podia veure com els carrers del poble s’havien convertit en un immens riu.
Enfilada a la finestra, va començar a demanar ajuda. I en veure que ningú contestava, em va agafar i em va llençar a l’aigua. Què fa?! em vaig espantar, però abans que pogués reaccionar vaig notar com ella també s’hi llençava i queia damunt meu. Ens vam enfonsar totes dues, allò era el final!, vaig pensar. Però de sobte, com un miracle, vam tornar a la superfície. Suràvem!
I així, amb ella damunt meu com un nàufrag, vam navegar per una aigua marronosa que només deixava veure la teulada d’alguna casa i la part més alta dels arbres.

 

I el que va passar després que ens rescatessin tampoc no ho vaig acabar d’entendre. Ens van portar a un lloc on hi havien moltes nenes. De tant en tant venien homes i dones, d’altres països, a veure-les. Totes es posaven contentes amb les visites i no paraven de repetir els seus noms. Però ella no; m’obria, es ficava dins meu tota cargolada, com el dia de la tempesta, i no parlava amb ningú.
─No veus que no et voldran si no parles! ─li cridava una dona alta i grassa.

Un dia, mentre seia al meu costat fent uns rams de gessamí, una dona d’ulls clars se la va quedar mirant amb un somriure:
─Què fas amb aquesta maleta?
No va contestar.
─Sense rodetes… ─va continuar la dona─ no podràs anar gaire lluny.

Quanta raó tenia!, pensava jo.
─Vols que l’arreglem?
Aleshores, la nena va fer una cara estranya, i ràpidament, em va obrir una de les butxaques interiors i… no m’ho podia creure, les meves rodetes! Em devien haver sortit el dia de l’accident i les havia guardat!

Al cap d’uns minuts, l’home que acompanyava la dona d’ulls clars va aparèixer amb unes eines i, amb un tres i no res, em va col·locar les quatre rodes.
La nena em va posar dreta, i tal i com havia fet el primer dia, em va estirar la nansa i em va donar voltes com una ballarina. Tornava a funcionar! I aleshores es va girar cap a ells i, tocant-se el pit, els va dir:
─Xià, Xià…

 

***

 

─Nenes! Què feu dormint a terra?
Quan he obert els ulls, la Xià estava estirada al meu costat! Els pares no entenien què havia passat. I jo tampoc. Havia estat un somni?? Aleshores he mirat la maleta, estava tota oberta i buida, potser és que ja no amagava cap més secret… i, agraïda, he continuat abraçada a la Xià.

 

 

Il·lustracions de Núria Bonet

 

El carrer del Dijous

 

A casa l’àvia, sovint havia sentit l’expressió No em diguis que vas al carrer del dijous!, que volia dir: no em diguis mentides! Sempre vaig pensar que era una frase feta de l’estil “aixecar la camisa” o “prendre el pèl”, però un dia, a l’escola, davant la mirada estupefacta de la mestra, vaig descobrir que no existia tal expressió, que era una invenció de casa meva. Quan aquella mateixa tarda vaig preguntar-li a l’àvia d’on venia, em va dir que li preguntés a la mare… que ella ho sabia millor que ningú. Però no li podia pas preguntar si no hi era, i ves a saber quan tornaria, així que l’àvia va preferir parlar abans que allargar aquell silenci.
Quan la mare tenia onze anys la família va baixar al poble a passar les vacances, com feien cada estiu. Aquell any, però, l’àvia havia agafat una malaltia estranya que feia que se sentís molt cansada, i va preferir que la mainadera l’acompanyés per ajudar-la, sobretot, amb els dos bessons petits.
Es veu que la mare tenia una fixació per escapar-se de casa i anar al pantà. Sola, no la deixaven anar més enllà de la presa, però aquell estiu va pensar que l’àvia no la podia controlar gaire i un dia va agafar la bici i va sortir de casa per anar al pantà. Només tombar el carrer es va topar de cara amb la mainadera, i quan aquesta li va preguntar a on anava, ella va respondre a casa d’una amiga. Quina amiga? La que viu al carrer del Dijous. I va marxar corrents.
La dona, que només portava dos dies al poble, ja s’havia adonat que els carrers portaven el nom dels dies de la setmana. De fet, els avis vivien al carrer del Dimecres. I com ja deus saber, si és que tants anys fora no t’han espatllat la memòria, al poble pots trobar des del carrer del Dilluns fins al carrer del Diumenge, tots els dies de la setmana, tots, menys el Dijous. La qüestió és que la mare es va sortir amb la seva i es va passar tot l’estiu anant al pantà. Fins un dia que, l’àvia, ja més recuperada, va preguntar per ella. La mainadera li va dir que estava a casa d’una amiga. Quina amiga? La que viu al carrer del Dijous.
Es va muntar un bon rebombori; van sortir a buscar-la l’avi, els veïns i fins i tot l’alcalde. Després de tres hores, la van trobar dins una cabana abandonada situada dalt d’un petit monticle enmig del camí que voreja el pantà.
No sé si la mare va dir moltes o poques mentides, al llarg de la seva vida, però aquesta expressió se la va haver de sentir moltes vegades. I avui, que fa just un any de la seva mort, crec que l’hauria d’estar recordant per altres coses i no per aquesta anècdota, però el teu quadre me l’ha fet present.

Fa tres anys la mare va pintar un quadre molt semblant al teu, diria, per la perspectiva, que està fet exactament des del mateix lloc. Ella el va anomenar “Els tres blaus”. Eren tres línies blaves: a dalt, el cel, al mig, el mar; i a baix, el pantà. Va ser l’únic quadre que va deixar penjat al menjador; després d’aquest, no en va voler fer cap altre. És el quadre que la va canviar de dalt a baix, que ens va portar a casa la calma i la felicitat. Un quadre que sovint me l’he quedat mirant esperant que m’expliqui el secret.

La mare només pintava a l’estiu, durant els deu dies que s’estava amb nosaltres al poble. I durant aquells dies els ulls se li tornaven més grans i brillants i la pell més suau i rosada. Però la mare pintava igual que s’enamorava, i aquesta felicitat durava ben poc. Un cop acabava l’estiu i tornàvem a Barcelona, tot canviava. Tenia el costum de penjar la tela al menjador de casa. I ho feia satisfeta del que havia fet, però un cop a la paret, començava a trobar-li defectes. No sé si era el fet de passar per davant tantes vegades o de mirar-lo de massa a prop que acabava per avorrir-lo. No trobes que aquest verd és massa clar? em deia, o que aquella cama -això si havia pintat un pescador- és massa curta? Jo no hi veia mai cap defecte perquè l’únic que veia era l’estiu, lo millor del món. De fet, Riudecanyes era l’únic lloc on jo era realment feliç, vivint amb els avis i veient la mare només els últims deu dies.

Aleshores començava a retocar el quadre. Però tot i els canvis, no hi havia segona oportunitat, el quadre deixava d’agradar-li. El mirava i esbufegava, deia que no en sabria mai, que per què perdia el temps en això… Finalment el despenjava i el guardava al traster, amb la resta de quadres.
Amb els homes que apareixien a la seva vida feia igual. Quan començava una relació, quan s’enamorava, estava radiant i pletòrica però quan la relació començava a anar en serio i ell venia a viure a casa era com quan penjava el quadre, tot s’espatllava. Ja no els trobava ni tan llestos, ni tan divertits, ni tan convenients per a mi.
El pitjor va ser que amb els anys, a mida que la mare s’anava fent gran, ni tan sols aquest moment d’enamorament se salvava. Acumulava ja tants fracassos que la por a un altre ja no la podia amagar ni sota capes de maquillatge. Coneixes la cançó Simply Falling? M’esgarrifa. És com si estigués veient la mare en aquella època. La cantant diu que s’està enamorant, de nou. I la mires i l’escoltes i no veus felicitat per enlloc, hi ha un punt dramàtic en la seva veu, com si ja s’hagués enamorat tantes vegades, que aquest “cor que cavalca de nou” no pogués deslliurar-se del dubte i la por. Perdona… sempre faig igual, quan no estic massa segura de fer-me entendre sempre estiro de la música.

I evidentment quan la cosa es trencava venia la depressió, però aquest capítol te l’estalviaré perquè suposo que tots els desamors es deuen assemblar molt. Prefereixo parlar-te de com m’afectava a mi que tot el barri anés ple de la vida sentimental de la mare. És curiós, tot i viure a Barcelona i estiuejar en un poble, allà on patia més la xafarderia era a la ciutat. I és que la mare, que no se n’amagava mai de les seves relacions, tenia el detall de venir al poble sempre sola, era com si el poble fos un lloc sagrat. Però el barri… tant se li’n donava. En canvi, jo, em vaig anar convertint en una adolescent obsessiva i desconfiada que sempre es pensava que malparlaven d’ella i de la seva família. Recordo que la mare em feia anar a comprar a un colmado on la dependenta era una dona xafardera, i ultracatòlica, que sempre embolicava els ous amb paper de diari, però no un diari qualsevol sinó religiós, i quan estaves tranquil·la a casa teva i volies fer-te una truita sempre t’apareixien bisbes i sotanes. Ho fa per tocar els ous! em queixava a la mare, i ella, de primer arrufava el nas, pel vocabulari, i després es posava a riure. Però el que volia dir-te era que un dia vaig anar al colmado, i només entrar, la dona em va dir, alçant els seus dits boteruts, saps, nena, que ja tenim Papa?! Es referia, és clar, al Papa de Roma, però jo, com que no tenia pare, o al menys pare conegut, tot m’ho prenia amb segones. Vaig comprar el pernil de mala gana i també mitja dotzena d’ous. Al dia següent, quan vaig anar a desembolicar-los vaig veure que el paper de diari s’havia enganxat. M’havia donat un ou trencat, segur! Quan vaig començar a estirar el paper d’un dels ous em vaig fixar que algunes lletres del diari s’havien quedat impreses a la closca. Eren lletres i paraules incomprensibles, del revés, emmirallades… I em vaig entretenir a veure si entenia alguna cosa. De sobte vaig veure escrita la paraula AMOR (amb la R al revés), de seguida vaig adonar-me que era la paraula ROMA, devia ser de la notícia del Papa. Però a mi aquella paraula AMOR, envoltada de paraules incomprensibles em va fer pensar… Tan difícil era estimar? Tant difícil era que la mare trobés algú que la fes feliç? Vaig prémer l’ou amb tanta força que se’m va trencar a la mà.

Tot això t’ho explico perquè entenguis com va canviar la mare fa tres anys, després de pintar “Els tres blaus”. Com sempre, el va penjar al menjador de casa. Però aquella vegada, no el va retocar, no em va fer preguntes, no esbufegava cada vegada que passava per davant. Sinó tot el contrari. De vegades me la trobava embadalida mirant-lo. Vaig pensar que per fi havia fet un quadre que li havia agradat. Què havia de pensar, sinó? Un dia, quan ja feia mesos que el teníem a casa, me la vaig trobar despenjant el mirall del menjador, un mirall que havia comprat feia molts anys en una fira d’antiquaris i que li havia costat molts diners. I quan li vaig preguntar per què ho feia em va dir que trobava que no quedava bé amb els blaus. Aleshores va ser quan vaig entendre que “Els tres blaus” era especial. No només li agradava sinó que estava disposada a canviar-ho tot pel quadre.
I tant que va canviar! De sobte, vaig deixar de tenir una mare insegura, inestable, que podia passar d’una felicitat desmesurada i histriònica a un estat d’hivernació absolut. Una mare que es buscava nòvios cada vegada més joves i que també s’entaforava faldilles cada vegada més curtes. Res, tot això va desaparèixer. Es va assossegar de cop; es va tornar una persona que parlava tranquil·la sobre les seves classes, que gaudia amb l’art, es va deixar estar d’homes, va tornar a llegir, sobretot llibres en francès, fins i tot em va venir a veure a algun assaig… Era com si hagués fet les paus amb ella mateixa i al seu voltant tot es posés en ordre. Fins i tot el colmado va tancar. Van ser dos anys meravellosos.

Avui, després de la missa que han fet al poble en record del primer any de la seva mort, he entrat a l’Heura i he vist que feien una exposició de pintura. Hi he entrat més que res per la frescor que sempre fa en aquesta casa de pedra. A més, havia d’esperar l’àvia, que s’estava acomiadant de mig poble. Quan he vist el teu quadre, aquelles tres línies blaves… que només es veuen des d’un petit monticle situat enmig del camí que voreja el pantà, m’he quedat parada, però quan he llegit el títol m’he quedat glaçada. “Vista panoràmica des del carrer del Dijous”.

De camí a Barcelona li he preguntat a l’àvia si coneixia algú del poble o dels voltants que es digués E. Frenchette, així signes el quadre. I tota sorpresa m’ha dit, els Frenchette? Que han tornat?? I aleshores m’ha parlat d’una família belga que havien viscut a l’urbanització del pantà feia una pila d’anys, quan la mare era petita. També m’ha dit que tenien una filla molt amiga de la mare, de la mateixa edat, es portaven un dia. És curiós com la memòria grava aquests detalls i en canvi oblida el nom de les persones…
Crec que durant el viatge he agafat el volant tant fort com vaig agafar aquell ou amb la paraula AMOR. Quan hem arribat no podia ni desenganxar les mans, crec que també l’hagués acabat trencant.

Me l’havia fet tantes vegades aquella pregunta… Tant difícil era que la mare trobés algú que la fes feliç? I ara, un any després de la seva mort, em trobo refent la pregunta: O és que potser ja feia anys que l’havia trobat, quan agafava la bicicleta per anar-se’n al carrer del Dijous?

 

 

Il·lustració: Núria Bonet.

 

 

Aquesta història i moltes més les podreu trobar al llibre “Veus” de Reusenques de Lletres, publicat per Arola.

La guerra dels cigrons

 

FET és un petit poble de la província d’Osca, situat dalt d’un promontori. El poble del meu avi ja fa molts anys que està abandonat, més de cinquanta, però tot i així, malgrat les cases sense teulada, encara conserva la seva fesomia. És com si es resistís a desaparèixer del tot, per això m’he emocionat quan he sabut que Josep Miquel Bonet ha creat un blog sobre el poble: https://blogdehistoriadefet.wordpress.com/. Hi penja informació sobre l’estat de les runes, notícies dels pobles de la zona i moltes fotos, antigues i actuals. Però també vol que sigui un blog obert i convida a explicar històries i anècdotes sobre les persones que van néixer i viure a Fet. Una manera molt poètica, trobo, de preservar la memòria d’un poble. Penso que cada història que s’escrigui sobre un dels seus habitants serà com agafar una pedra caiguda i posar-la de nou a la teulada.

 

 

*

De petita, l’avi em venia a buscar a l’escola cada dia. A les cinc, quan sonava el timbre, sempre me’l trobava allà, assegut al pedrís de l’entrada, pelant-me una enorme poma groga mentre xerrava i feia riure a sor Ascen, la monja encarregada de la porta i de la infermeria.
El que més recordo són les històries que m’explicava de camí cap a casa. Anàvem a peu i, tot i que el trajecte de Sarrià fins a Sants fa baixada, potser ens estàvem més d’una hora. És clar que el seu bastó s’anava aturant sempre que la conversa ho requeria.
El primer que em preguntava sempre l’avi era què havia menjat. A mi, de l’escola, m’agradava tot menys un plat: els cigrons, que els odiava. Estan secs i durs! em queixava i aleshores ell, que havia tingut durant molts anys una botiga de llegums al carrer Galileo, em deia tot el que havien de fer les monges per coure’ls bé. Jo aquesta part no l’escoltava gaire perquè ja intuïa que la meva repulsió als cigrons no era només una qüestió de bullir-los amb més o menys sal. De vegades, quan em perdia tota l’hora del pati perquè no em deixaven aixecar fins haver acabat el plat, pensava que un dia faria com la nena de la flauta. El seu pla era perfecte. Amb l’excusa que volia practicar les cançons, s’enduia la flauta a l’hora del pati i l’entrava al menjador amb una corda penjada al coll. Asseguda davant del plat, la descargolava per la part de dalt, del bec, i anava posant els cigrons d’un a un. Quan la flauta s’omplia fins dalt, la tornava a cargolar. I un cop al lavabo, la tornava a obrir de nou, ara per la part de baix, i els cigrons anaven caient al vàter.
Clong clong clong! li vaig dir a l’avi divertida, però ell no va riure, i enmig de la Diagonal, mentre la travessàvem, va clavar el bastó a terra i em va dir tu, nena, no llencis mai el menjar!
Un dia, però, els cigrons van deixar d’estar secs i durs i van passar a tenir molt de suc. Jo no els vaig menjar perquè aquella setmana havia estat malalta i em donaven arròs, però tothom deia que estaven encara més dolents; estovats, farinosos i amb molta pellofa. Quan li vaig explicar a l’avi, va remugar no sé què de la monja i dels tipus i tipus de cigrons. Pobre sor Ascen, vaig pensar, i què havia de saber ella, si li feien fer de tot! I de sobte em vaig adonar que l’avi, un dia, mentre m’esperava a la sortida, li havia estat explicant com s’havien de coure les llegums perquè quedessin bé, i ella li havia dit a la cuinera, i la cuinera…    I què, la nena de la flauta? -em va preguntar l’avi- li han agradat els cigrons amb suc? Doncs no ho sabia, no ens havíem assegut juntes, però aquesta vegada l’avi sí que va riure mentre ens imaginàvem com li devia haver quedat la bata amb tot el suc regalimant pel forat de la flauta.
I aleshores va ser quan em va explicar la seva història de cigrons.

L’avi va haver d’anar a la guerra. I com que tenia la botiga de llegums el van fer cuiner. Cuinava per a tot un regiment! I per ensenyar-me com d’enormes eren les olles, es va aturar, em va donar el bastó i va obrir els dos braços fent una gran rodona.
Un dia, mentre feia una bona olla de cigrons i amb les dues mans anava remenant un cullerot, li van disparar un tret a la mà. Qui, els dolents? No, un company seu, un home prim i llargarut, no gaire destre amb les armes, que mentre en netejava una se li va disparar sense voler. La bala li va entrar per una banda i li va sortir per l’altra. Toca, toca… em deia perquè notés la durícia que li havia quedat entre el dit polze i l’índex. L’avi es va embolicar la mà amb un drap i va continuar amb els cigrons. Si el coronel s’arribava a assabentar de l’incident, aquell company seu estava perdut. Només ho van saber els tres que l’ajudaven amb el sopar i el que havia disparat, és clar. I saps on va anar a parar la bala? Dins de l’olla! L’avi va intentar agafar-la amb el cullerot, oh ves, no podíem tornar a fer una altra, però abans de pescar-la, ja va venir tot el regiment.
Va servir a cadascun dels soldats, patint a cada cullerada per si sentia el cling! de la bala dins de les carmanyoles d’acer. I mentre menjaven, tots per allà asseguts al terra o damunt de caixes, els quatre que sabien el que havia passat, anaven remenant els cigrons a poc a poc, amb la cullera cap aquí, cap allà, separant-los com si cremessin… per si sortia la bala. L’avi patia sobretot per si li apareixia al coronel, que sempre seia una mica apartat de la resta, entremig de dos barrils. Però de seguida aquest es va aixecar sense dir res, va escopir al terra, i se’n va anar a la seva tenda.
La bala no li va aparèixer a ningú i tampoc va quedar al fons de l’olla. Però l’avi no es va entretenir més perquè se’n va anar corrents a la infermeria. Aquell vespre, mentre es curava la ferida, els que van anar al riu a netejar estris i olles, cosa que feia sempre ell, van ser assaltats pel foc enemic.
Al cap d’unes setmanes, encara amb la mà embenada i amb la pena d’haver perdut dos dels seus amics i ajudants de cuina, va agafar els barrils on sempre s’asseia el coronel, per moure’ls de lloc, i allà, mig enterrada, va trobar la bala.
Se la va guardar a la butxaca i li va portar a l’àvia quan va acabar la guerra.

La podré veure quan arribem a casa?? Oh, si l’àvia ens deixa… I com sabies que era la teva bala i no una altra? I com va anar a parar entre els dos barrils? I com…, l’avi va aixecar el bastó i me’l va posar al davant perquè anés més a poc a poc.

Ja feia temps que sospitava que aquell coronel que escopia i s’asseia apartat de la resta, entre els barrils, llençava al terra el menjar que no li agradava. En aquell temps el menjar escassejava, em va dir, però sempre n’hi ha, fins i tot a la guerra, que arramben amb provisions i privilegis. Tu, nena, no llencis mai el menjar, em sents? va tornar a dir mentre se sentien els primers clàxons a la Diagonal.

Començava a fer calor i a l’escola ja no ens van donar més estofats. Al curs següent, l’avi ja no em va venir a buscar.
El primer dia que em vaig trobar davant d’un plat de cigrons, ho vaig passar fatal. Els continuava trobant horribles, amb suc o sense, i no sabia què fer. No me’ls volia menjar però tampoc no els podia llençar, ara que sabia tota la història de l’avi. Així que vaig estar molta estona remenant, apartant els trossos de pastanaga, bufant… vaja, com si jo també busqués la bala. Però m’estava perdent tant de pati que al final vaig agafar una cullerada i me la vaig empassar. De sobte, vaig notar una pellofa enganxada a la gola, i em vaig ennuegar. Vaig tossir tan fort que em van saltar les llàgrimes.
S’havia fet tard i a aquella hora ja entraven les monges al menjador. Quan sor Ascen em va veure eixugant-me els ulls va venir i em va preguntar què em passava. Li vaig dir la veritat, que no podia amb aquells cigrons perquè em feien pensar en l’avi. La monja, que ja no el veia cap tarda, es va pensar que alguna cosa li havia passat, i es va asseure al meu costat. A ell no li havia passat res, només que ja s’havia fet gran com per caminar amunt i avall, però en comptes de dir-li això em vaig posar a explicar-li la història de la guerra i la bala… i aquella ferida a la mà… i que aquells cigrons amb suc eren com els que feia l’avi…
Tot d’una sor Ascen es va aixecar, em va treure el plat del davant i me’l va canviar pel seu. I durant tot aquell any no vaig tastar ni un sol cigró, cada vegada que n’hi havien, la senyora que servia el menjar em deia, tu ets la que m’han dit que no li senten bé, oi? Jo aixecava les espatlles i, mentre em deixava omplir la safata d’arròs, pensava que l’avi estaria content de veure que no vaig llençar mai el menjar.

 

Dedicat a Vicenç Bonet Fuster,
nascut a Fet el 1907.

Sobre finestres

 

Diuen que visitar la casa d’un artista és una manera de conèixer i apropar-se a la figura del pintor, de l’escriptor, del músic. Amb el mobiliari antic i original pots fer-te una idea de l’època, amb els objectes personals, fotografies i cartes, pots endinsar-te en la intimitat del personatge, però a mi el que realment em fascina d’aquestes cases són les finestres. Veure què veia l’artista, què mirava. Sé que moltes vegades aquest paisatge urbà -o rural-, pot haver canviat molt, però tot i així, no puc deixar de mirar. Suposo que això em ve de petita, de quan em passava hores davant de la finestra.
La meva habitació donava a un edifici molt vell, de color marró, que estava tan sols a sis o set metres. Sovint ma mare deia: que lleig és això, t’ha tocat la pitjor finestra, i marxava tot rumiant possibles solucions. Jo em quedava parada sense entendre que allò que jo veia pogués ser lleig o bonic perquè jo, l’edifici vell i marró, ni el veia, només em fixava en el que hi havia dins d’aquelles finestres rectangulars, aquelles persones amb les seves rutines, aquells trossets de vida… eren històries! I les històries poden tenir gràcia, fer-te por, poden estar ben explicades o ser avorrides, però lletges? Encara recordo la veïna enamorada del quadre. Era una dona d’uns cinquanta anys, quasi sempre anava amb un batí de seda. Una tarda me la vaig trobar abraçant el quadre de la seva habitació. El quadre era gran, i hi havia un home pintat. Ella, dreta a la cantonada del quadre, l’abraçava amb les dues mans; amb una l’agafava pel costat i, amb l’altra, per baix. I amb la galta enganxada a la tela, com si l’home li estigués parlant fluixet. S’estava així uns minuts. Vaig pensar que estava enamorada d’aquell home, potser el coneixia, i per què no podien estar junts? O potser s’havia enamorat a base de mirar-lo cada nit. La vaig veure una segona vegada, la mateixa manera d’abraçar-lo, i una tercera, però aquesta darrera vegada, algú que no vaig veure va entrar a la habitació, ella es va apartar ràpidament del quadre i va fer veure que es posava una arracada. De sobte, una mà va aparèixer a la finestra i va córrer les cortines.
No va ser fins al cap d’uns mesos, quan vaig veure la dona comptant bitllets damunt del llit, que vaig descobrir que no abraçava el quadre sinó que al darrera hi amagava un sobre amb diners. Quan jo pensava que l’abraçava, el que feia era separar-lo de la paret, molt a poc a poc, devia pesar molt, fins que el sobre lliscava i l’atrapava amb la mà.

Un dia la mare em va dir que ja tenia la solució. La solució, a què? A això tan lleig que es veu. I a l’ampit de la finestra em va col·locar una filera de torretes amb flors de diferents colors. Ja veuràs quan creixin, t’ho taparan tot. Però no van créixer, es van morir totes. L’edifici no només era lleig sinó que a més no deixava entrar el sol. I les flors artificials que em va col·locar després, se les va endur una ventada de primavera. Així que finalment va fer venir dos senyors a canviar-me la finestra, i quan vaig tornar de l’escola em vaig quedar glaçada, com els vidres, que eren grisos i no em deixaven veure res. Translúcids, nena, es diuen translúcids.

 

Fa unes setmanes, vaig tenir l’oportunitat de visitar la casa del pintor Albert Durero, a Nuremberg. Em va agradar molt. És una casa gran, del segle XV, amb aquell entramat de bigues de fusta tan típic. I té un munt de finestres. Senyal de riquesa, explica l’audio-guia només entrar-hi, però quan pujo les escales i trepitjo les primeres estances… ai, quina desil·lusió, no es veu res! Com pot ser que des del taller on Durero feia els seus gravats i pintava aquells quadres tan grans no es vegi res del carrer? Per què les finestres les han fet amb pavès de vidre que només deixen passar la llum però no et deixen veure les cases veïnes, ni la plaça, ni el túnel de pedra excavat a l’antiga muralla?
Potser recrea el vidre de l’època (no ho crec); o potser al senyor Durero no li agradava mirar per la finestra o que els veïns el veiessin; potser, i a jutjar pels seus nombrosos autorretrats, el pintor era més aviat de miralls, que no deixen de ser, diuen, finestres des d’on contemplar-nos a nosaltres mateixos. O potser qui va reformar la casa fa uns quants anys va triar aquest vidre perquè és molt resistent i un bon aïllant tèrmic, o simplement, com a ma mare, no li va agradar el que es veia per la finestra. Sigui com sigui, és llàstima que una visita com aquesta no inclogui també el poder jugar amb la imaginació, el preguntar-se què devia veure o mirar l’artista.

Curiosament, uns dies més tard, vaig anar al Mas Miró, la casa d’estiueig del pintor Joan Miró, situada al poble de Mont-roig. Dic curiosament perquè aquí sí que els arquitectes/historiadors que han dut a terme la reforma del mas han donat una importància cabdal al paisatge que l’artista contemplava des de casa. I mirant des del seu dormitori les muntanyes de Prades, vaig recordar una altra finestra de la meva infància.

Els avis vivien a l’Eixample, en un primer pis d’aquells que tenen una gran terrassa d’interior d’illa. Podíem córrer, jugar a pilota, jugar amb els llençols estesos i regar les plantes. Res, doncs, de tafanejar les finestres del davant, més que res perquè totes quedaven per damunt nostre. Però n’hi havia una, en forma de galeria, molt gran, tota coberta de vidre i alumini blanc: la dels veïns del costat. La tenien més enllà de la seva terrassa, que era com la nostra, paret per paret, però que no feien servir per a res. Allà hi vivien un matrimoni i vuit gats. Tots eren artistes, l’home feia escultures, la dona pintava i els gats rondaven per aquell estudi tot fregant-se els lloms entre les potes dels cavallets, les peanyes i els tamborets de les models.
Les models les pintaven els alumnes de la dona, que venien cada dissabte al matí. Posaven despullades, amb algun mocador al coll o un barret, o també estirades en una tarima plena de coixins. Jo sabia a quina hora començava la classe perquè tots els gats, els vuit, s’estaven a la terrassa miolant. Vaig pensar que quan hi havia models despullades no els deixaven estar allà a dins. Després vaig saber que no, que els feien fora per les al·lèrgies al pèl de gat. Ho vaig saber el mateix dia que em vaig trobar dos senyors posant un mur de bruc que separava una terrassa de l’altra. No n’han de fer res els veïns, del que fem a la terrassa!, va dir la meva àvia.

Aquell any, però, els Reis van portar al meu germà petit un gronxador. Ell va estar molt content; jo el gronxava a la terrassa dia sí dia també fins que em vaig cansar i vaig pujar-hi jo. Quin descobriment! Si m’empenyia fort, arribava a veure, per damunt d’aquell mur de pi sec, la galeria d’art. Només eren uns segons però els ulls se m’obrien com si intentessin fotografiar-ho tot. Fins que un dia em vaig donar tant d’impuls que vaig donar la volta al gronxador i vaig caure de cap al terra.

 

Com deia, això ho vaig recordar mirant per la finestra del dormitori de Joan Miró. Des d’aquesta estança Joan Miró va pintar “Mont-roig, vinyes i oliveres”. I et mostren un còpia del quadre. I mires per la finestra i no veus res. Bé, sí que veus alguna cosa: el mur de l’autopista que van construir uns quants anys després. Per damunt d’aquest mur només es veuen els pics de les muntanyes, i sí, són les mateixes que va pintar Joan Miró. Em van venir ganes d’agafar una banqueta i enfilar-me a veure si aconseguia veure alguna cosa més, però no ho vaig fer. L’experiència em diu -i la cicatriu al cap m’ho recorda- que quan mirar resulta perillós, val més imaginar-s’ho.

 

 

 

L’Espai que m’acompanya

Avui mentre esmorzàvem he sentit la notícia que el Museu Chillida tornava a obrir les seves portes després de vuit anys d’estar tancat. Me n’he alegrat molt. De sobte, m’ha vingut un record de quan vaig anar-hi de petita amb la família. Un sentiment de felicitat, d’una tranquil·litat absoluta mentre passejava per aquell immens jardí arbrat, d’un silenci inspirador… I de seguida he dit als nens que hi podríem anar aquest estiu, que és un museu molt xulo, amb unes escultures impressionants. I just quan he dit això, m’he posat a fer memòria d’alguna d’aquestes escultures i no n’he recordat cap. Només em venia al cap la Pinta del Vent, de Donosti, i alguna més, però cap de les que vaig veure al museu.

No recordava cap obra i, en canvi, el record del que vaig sentir passejant per allà el tenia molt present sense saber-ho. I he continuat esmorzant amb més calma i molta pau, fins i tot m’he posat a observar detingudament els cereals dels nens, aquelles boles amb un forat al mig… una forma tancada, amb un forat; espai buit, buit com el silenci… era això? De tant recordar sensacions hem fet tard a l’escola.

Quan he tornat a casa m’he adonat que sovint em passa això. No arribar tard a l’escola sinó que quan una exposició m’agrada molt, l’espai on està ubicada, sempre té alguna cosa a veure.
Potser és exagerat dir això, però és que fa unes setmanes em va passar una cosa semblant. Vaig anar a Barcelona a veure l’exposició “Vida? o Teatre?” de la Charlotte Salomon. Una pintora jueva, nascuda a Berlin, i assassinada a Auschwitz. L’exposició la composen uns més de dos-cents guaixos que expliquen la seva vida. Em va encantar. Però crec que no va ser només per l’obra en si, sinó pel lloc on es mostren aquestes pintures. El Monestir de Pedralbes, un lloc que crec que no podia ser més adient. Quan entres i accedeixes al claustre et trobes que l’exposició està justament a l’altra banda, amb la qual cosa has d’anar passejant entre aquells arcs, sentint els ocells, l’aigua de la font, la verdor dels arbres fruiters… i, sense voler-ho, et vas omplint del silenci i de la introspecció que et provoquen aquests espais. L’obra de la Charlotte Salomon és això, una introspecció, la seva vida narrada amb pintura, des que va néixer fins a uns mesos abans de morir. Quan arribes a l’altre extrem del claustre, has de pujar al segon pis, per unes escales de fusta, quasi sense barana. Fa la sensació que els quadres estiguin amagats, que és el que va haver de fer ella per intentar escapar dels nazis. Va pintar reclosa en una casa al sud de França, tancada en una habitació. Però després, quan entres a la sala d’exposició, et trobes amb un espai gran, diàfan… com immens és l’interior de les persones. L’artista, privada de llibertat, es va refugiar en l’art i en els seus records com a via escapatòria i catàrtica. Vaja, que l’espai em va semblar una metàfora de l’exposició que acull.

 

I suposo que també deu ser important que els museus que reuneixen obres de diferents autors triïn bé el lloc per a cada artista. L’espai dins de l’espai. La frase sona una mica surrealista però es que estic pensant en el Teatre-Museu Dalí.
No fa gaire vam anar a Figueres i vam visitar aquest museu que, a part de l’obra de Salvador Dalí, acull la d’altres artistes, cosa que no en tenia ni idea. I vaig fer un descobriment: Antoni Pitxot.
Una part del segon pis està dedicat a la seva obra. Una part que no deixa de ser un passadís, estret i en forma corba (segon pis que envolta el pati de butaques d’un antic teatre). Aquest artista va pintar, sobretot, pedres. Pedres que posades de tal manera recorden figures humanes, sobretot dones. Em va semblar meravellós. Que amb pedres recollides de les platges de Cadaqués, pedres salvatges, pogués fer aquells quadres que transmeten tanta harmonia i espiritualitat. Però al que anàvem; el passadís té quadres a banda i banda. En una d’aquestes parets, et vas trobant de tant en tant una mena d’entrades, molt petites i poc il·luminades, com si fossin coves, i allà pots gaudir d’un o tres quadres. Són petites coves com les que et pots trobar caminant per les roques del Cap de Creus. A l’altra banda del passadís, hi ha les finestres que donen al pati. Com que el passadís és corb, caminant i mirant per les finestres vas veient el mur de la façana del teatre, un mur fet amb pedres. Aleshores et trobes amb la gràcia de tenir les pedres pintades als quadres i les pedres reals de l’antic teatre, es com si la finestra fos també, en si mateix, un quadre inspirat en Antoni Pitxot. I ja al fons del passadís, l’impressionant “Al·legoria de la memòria”.
M’hagués quedat hores al passadís contemplant aquest oli, sinó fos perquè els nens em passaven pel meu costat buscant no sé què en els quadres, potser és que venien del pis de sota, on hi ha aquelles obres d’en Dalí que juguen amb la il·lusió òptica, i pots trobar dobles i triples significats en cada quadre. Fos el que fos, vaig mirar els nens i per primer cop vaig veure que, dins d’un museu, no feien cara d’avorrits. Eureka! Potser es van deixar endur pel joc i la provocació d’en Dalí, potser aquest geni els va saber donar la mà per acompanyar-los i endinsar-los pel seu món.
I aleshores vaig pensar que potser jo també soc com un d’ells, com un nen, i perquè una obra m’agradi és important que em donin la mà, i m’introdueixin i m’embolcallin… però en el meu cas, crec que és l’ESPAI qui fa aquest paper d’acompanyant.

 

                                

 

 

Per què escriure?

N’havia sentit a parlar moltes vegades, fins i tot n’havia escrit algun article… I ara s’adonava que no en tenia ni idea.
No és manca d’idees. No és que res del que escrius t’agradi, ni tampoc una mandra incomprensible a asseure’s a l’ordinador. O potser sí, potser és tot això, però hi falta una altra cosa: una pregunta. Una pregunta que et colpeja un dia el cap, així, de cop, i que t’ho enfosqueix tot. Quin sentit té escriure?
Per què dedicar-hi les hores i els dies? La pregunta se li havia aparegut com un núvol d’estiu, d’aquells que, tot estirada a la platja, et tapa de sobte el sol i t’esborrona la pell, i quan t’incorpores i mires al llarg de la platja, t’adones que només te l’ha tapat a tu, perquè aquells que es banyen feliços, més enllà, tenen sol, i els de l’altre costat, també.
I sola, sense compartir-ho amb ningú, esperes, un dia i un altre, que marxi, que passi de llarg. I quan veus que passen els dies i no marxa, el que desitges és que descarregui ja d’una vegada, que plogui i provoqui la gran tempesta per poder-ho engegar tot a rodar. Tampoc seria tan greu, es dedicaria un altre cop al restaurant i punt. Però no pot, perquè el núvol no porta pluja, només ombra, només li enfosqueix les idees i la vitalitat. Ni la deixa escriure ni la deixa no escriure.
El que més li sobte és la vergonya que sent en pronunciar aquestes paraules. Tinc una crisi… dirà. Com? Una crisi creativa. Li sembla penós. Per a ella això era només cosa dels artistes, dels bohemis… la gent corrent no es pot permetre aquests luxes, li sona tan esnob com l’avorriment d’un multimilionari.
Recorda que de petita tenia un conte que anava sobre un senyor que vivia amb un núvol damunt del cap. Un dia, l’home s’adona que està plovent i obre un paraigües, però el núvol, hàbil i maliciós, se l’hi fica a dins. L’home continua amb el paraigües. No li serveix per aixoplugar-se de la pluja, però sí perquè ningú s’adoni que està xop.

Prou de paraigües. Es decideix a fer-ho, a explicar-ho, no pot continuar amb aquell “bé, anar fent” quan li pregunten què tal? i quan ja fa tres mesos que no “fa”. Evidentment comença amb els amics que sap que seran més comprensius, aquells que de seguida li diran allò de “ja passarà”, cosa que encara li fa pensar més amb el seu núvol, que no passa de llarg.
També hi ha qui li aconsella escriure sobre això, sobre la crisi. I pensa que potser no és una mala idea, tot i que el conte d’algú que viu amb un núvol al cap ja està escrit.
I arriba el dia en què els amics comprensius s’acaben i encara li queda aquella persona a qui tant li costa dir-li-ho. I sap perfectament per què. La seva mare va ser l’única persona a qui no li va semblar bé que es dediqués a escriure. “No ho veig gens clar, Olívia”, això de renunciar a un treball estable, i tota la pesca. Així que, tot i que amb el temps la seva mare s’ha tornat una fan de tot el que escriu, que sembla que quasi n’estigui orgullosa, no pot evitar témer aquell “ja t’ho vaig dir”, tan seu.
Però quan ja està preparada per combatre’l, passa una cosa inesperada. La mare se li planta al mig del menjador amb la màquina d’escriure del pare. Una Olivetti de les que tenien aquell color tan estrany, entre verd i blau.

Aquella màquina, que havia estat al traster durant tants anys, li recorda tant el seu pare… tant, que de sobte li ve una imatge de quan era petita. Ella, dreta al passadís de casa, rere la porta entreoberta del despatx del pare. I per l’escletxa de llum, sentint com s’escola també el soroll del teclat. Les barres dels caràcters estavellant-se contra el carro de la màquina, i el so del carro en arribar a l’esquerra de tot, ¡cling!, i de nou cap a la dreta.
El pare escrivia informes per a la feina, conferències… i de tant en tant, escrivia el que realment li agradava, poesia. Des de darrera la porta l’Olívia podia saber perfectament en què estava ficat, si feina o poesia, per la rapidesa en què premia les tecles, per les pauses entre una paraula i una altra i, sobretot, per la respiració.
Però de poesia n’escrivia molt poca, molt menys de la que hagués volgut. Sempre va dir que s’hi dedicaria quan es jubilés. I ho deia amb una cara quasi de golafreria, com si, arribat el dia, s’hagués de menjar totes les hores lliures, només per a ell i els seus poemes. Però quan es va jubilar… al cap d’un any, li van diagnosticar que aquell desorientar-se pel barri no era gens normal, i que aquelles faltes de memòria… encara menys. L’alzheimer, una de les paraules més lletges que l’Olívia havia sentit mai.
Aquesta malaltia sempre es detecta quan ja fa temps que un la pateix, però el pitjor de tot és que ella l’havia detectat de seguida, l’única pega és que no sabia que existia. En els primers mesos de la jubilació el pare no feia res més que seure davant l’Olivetti, havia de recuperar el temps perdut. Però un dia, rere la porta, l’Olívia el va sentir murmurar. No era per comprovar la sonoritat, o la rima d’uns mots, com feia de vegades, sinó per buscar una paraula que no li sortia… una paraula tan poc “oblidable” com el nom d’un fill. També la lentitud de les tecles era estranya… era una lentitud forçada, acompanyada d’una respiració forta, nerviosa. I així, fins el dia de Nadal, al matí, en què va deixar anar aquell renec, hòstia!, que segurament no es va plasmar en el full perquè el va dir al mateix temps que colpejava el teclat amb les dues mans. Totes les barres dels caràcters es devien quedar allà, al carro, encallades les unes amb les altres, tan estranyades com l’Olívia.
El dia de Nadal va ser l’últim dia que el va veure assegut a la màquina d’escriure. Després, o caminava amunt i avall pel passadís, o s’estava assegut a la butaca del menjador amb un llibre a les mans. I quan l’Olívia li preguntava què fas, ell deia estic cansat. I quan li preguntava, no escrius, avui? li deia prefereixo llegir. Mai havia vist ningú llegint amb uns ulls tan tristos.
I va arribar el dia del seu aniversari i tots els dubtes se li van confirmar. El pare sempre li havia escrit un poema per al seu aniversari, un poema que li recitava a l’hora de dinar, a les postres, tot aixecant-se de la cadira i titulant-lo sempre de la mateixa manera: per a la meva filla.
Aquell trentè aniversari va ser el primer sense poema. Va ser un dinar incòmode, unes postres llargues, on no sabia si volia fruita o pastís, si no prendre cafè o prendre’n tres tasses… Li va costar aixecar-se de la taula, s’hi resistia, però la resta de la família es va aixecar, com si res, i també el pare, que ja estava molt més tranquil, havia oblidat fins i tot la seva tristesa.
L’alzheimer del pare va ser el que va empènyer l’Olívia a dedicar-se a l’escriptura. Quan va veure el pare que, a l’arribar a la jubilació, es quedava sense memòria i sense paraules, que just quan havia d’abocar els seus pensaments en un paper es quedava sense saber qui era, va tenir por que a ella li passés el mateix.

L’Olívia contempla l’Olivetti. Té gràcia, com se semblen els dos noms… Toca les tecles i s’adona que el carro no va, que no es mou cap a l’esquerra, amb la qual cosa les lletres es tinten unes al damunt de les altres i al final no s’entén res.
Tots dos espatllats, pensa. El pare sense paraules… i la màquina sense espais, sense silencis…. tan necessària una cosa com l’altra.
La mare, que ha entrat a la cuina, li fa la pregunta. “Vols que l’arreglem i te la quedes?”. L’Olívia comença a plorar. No podia tenir millor regal d’aniversari, tenir-la és com tornar a sentir aquells poemes amb què el pare li deia que l’estimava. I encara des de la cuina, la mare li pregunta també què era allò que li volia dir. I ella, encara plorant, pensa en aquella pregunta que s’ha fet dia rere dia, per què escric?, i s’adona que ja no ho veu tan fosc, com si el núvol que li feia ombra hagués marxat de cop. O potser és que ja ha trobat la resposta.

Per estimar? Perquè l’estimin?

 

 

“La ballarina, el mag i el saxofonista”, conte finalista del premi Mercè Rodoreda de Molins de Rei 2018

Anava tota vestida de blanc. Al cap, unes plomes també blanques com les que recobrien el seu vaporós tutú. No sé per què vaig llençar-li una moneda; potser perquè estava tan nerviós per l’entrega de premis d’aquella tarda que necessitava fer la bona obra del dia. La ballarina, en sentir el so metàl·lic, va començar a fer contorsions i a moure els braços com si fossin dues enormes ales fins que, de nou, va restar immòbil.

─Cinquanta cèntims? ─va dir de sobte─. Això és tot el que em dones, després del que he hagut d’aguantar?

D’entrada, vaig pensar que aquelles paraules formaven part d’alguna mena de performance, tot i que m’estranyava que actués només per a mi. A aquella hora del migdia hi havia ben poca gent a la Rambla.

─És pot saber per què havies de canviar el final de la història? ─va continuar─. Ah, ja ho veig, ni tan sols saps qui soc…

Em vaig quedar parat, tenia la sensació d’haver vist aquella estàtua en algun altre lloc.

─Sí sí… ja em pots mirar així, ja, que m’hi vas vestir tu, així de ridícula!

Déu meu! Era la ballarina del meu conte! Però això… no podia ser, era impossible!

─El saxofonista s’enamorava de mi! ─em va replicar movent tan sols els llavis─. I va, i per una crítica que et fan, decideixes canviar-ho tot!

Com ho sabia? Era cert que les paraules d’aquell Soralles m’havien afectat molt. Em titllava d’escriptor poc madur, amb tendència als finals feliços i no sé quantes coses més. Recordo que aquell mateix matí, amb dècimes de febre i tot, vaig agafar el conte amb què estava treballant i no em vaig aixecar de la cadira fins ben entrada la nit.

Començava amb una noia que un matí, al metro de la Plaça Catalunya, es queda embadalida escoltant la melodia d’un saxofonista. Li agraden aquelles mans fortes amb què aferra l’instrument, i delicades al mateix temps, i sobretot, el somriure que li dedica cada cop que creuen les mirades. Com es pot somriure al mateix temps que es bufa? es pregunta, però lluny d’endevinar-ho, treu unes monedes de la butxaca i li’n llença una de cinquanta cèntims.

Quan surt del metro, camina Rambla avall arrossegant la maleta fins que arriba al Liceu. Aleshores s’atura i obre la maleta. Treu un vaporós tutú blanc i mentre el contempla sospira feixugament, com fa cada matí abans de convertir-se en una estàtua humana.

Al cap de dues hores, el saxofonista sortirà del Metro i caminarà Rambla avall passant per davant seu. La mirarà, però no la reconeixerà.

─I com m’havia de reconèixer amb la cara empastifada de crema?
─I com volies que et pintés, si representes l’Odette del Llac dels Cignes!

Aquella estàtua m’estava començant a posar nerviós. Podia acceptar que un dels meus personatges se m’hagués convertit en una persona de carn i ossos -no era el primer cop que passava-, però el que no podia suportar era que m’interrompessin a cada moment.

Per on anava? Ah sí, quan arriba al final de La Rambla, el saxofonista passa per davant d’un mag i s’atura. Observa bocabadat com fa aparèixer un colom d’un tros de paper blanc. L’aplaudeix com la resta de turistes i li dona una moneda.
Al cap d’unes hores, el mag recull el seu material i puja la Rambla. Quan passa per davant del Liceu, veu l’estàtua de la ballarina. Té un cos perfecte; prim, flexible, àgil… Deixa la gàbia dels coloms a terra, i treu la moneda de cinquanta cèntims.

─Una mica pesadet, no, amb tanta moneda amunt i avall?! ─m’etziba l’estàtua.
─Tampoc t’agraden els mcguffins?
─Els què? No em parlis de magdalenes que vomito.
─Macguffin! Ho va inventar Hitchcock! La moneda és només un recurs, no té gaire rellevància però és el que motiva la història!
─Hitchcock? Au va, no em facis riure! A més, no sé a què ve tanta història si al final no me l’acaba donant.

Estava clar que el millor era que m’assegués en una d’aquelles cadires i mirés de no perdre la paciència. D’acord, al final el mag no li dona cap moneda; se la torna a ficar a la butxaca perquè vol oferir-li una cosa millor: treballar plegats. Cada dimarts i dijous fa un espectacle al Magical, un local a prop de La Rambla, i fa temps que no pot fer el número de la caixa de les espases perquè no té cap còmplice. El pla és simple i efectiu: ella ha d’asseure’s a la barra o en una de les taules, com si fos una espectadora més, i quan el mag demani voluntàries per ficar-se dins la caixa, la traurà a ella. La ballarina, que ja hem dit que és prima i molt flexible, s’hi ficarà, es doblegarà com si fos de mantega i així evitarà que les espases la travessin.

─I no penses dir que era un fastigós, que em mirava el cul contínuament?
─Però què dius, què t’inventes? Només un dia, quan ja portàveu tres setmanes treballant junts, et va fer netejar la gàbia dels coloms! A més, t’estàs avançant als fets…
─Que què? Ja! Ara veuràs com m’avanço als fets!

I de sobte, la ballarina va baixar de la tarima on feia d’estàtua, va agafar uns papers rebregats de la butxaca del seu abric i es va posar a llegir en veu alta.

─Això és meu! –vaig exclamar–. És una versió antiga del meu conte! D’on ho has tret?
─De la brossa! On vas enviar-me la nit que ho vas canviar tot!
─Només vaig canviar el final! Aquell crític tenia raó, no puc fer un mag tan dolent, no puc caure en la dualitat del bo i del dolent, això és molt infantil!
─Però que no veus que aleshores no s’entén que jo ja no vulgui treballar amb ell?
─Però tu qui et penses que ets? Soc jo l’escriptor!

Reconec que aquella estàtua m’estava fent sortir de polleguera. Sort que en aquell moment van arribar uns russos amb les galtes plenes de sangria i les butxaques carregades d’euros, i van fer que la noia tornés ràpidament a la tarima. Per on anava? Ah sí, per l’actuació de màgia. Ella vol deixar de treballar amb el mag perquè està enamorada del saxofonista i se’n vol anar amb ell. Que quan s’hi enamora? El dia que se’l torna a trobar al Metro  i el sent tocar “El llac dels cignes”. Casualitat? Doncs no se sap, però ella està convençuda que l’ha vist a La Rambla, vestida com la blanca Odette de Txaikovski, i ara, que l’ha reconegut tot i no anar maquillada ni vestida, toca aquesta peça perquè sàpiga que ell també l’estima.

Però, estranyament, unes hores més tard passarà davant seu i ni la mirarà. Qui sí s’aturarà davant els seus encants, en canvi, serà el mag. Tot i tenir la mirada clavada al terra, ella sap perfectament que és ell perquè sent el parrupeig dels coloms, així que aprofita l’ocasió per dir-li que no hi anirà més al Magical, i que li doni els diners que li deu de l’última actuació.

─Serà fastigós! Mira que dir-me que no té els diners, i fer-me tornar a aquell antre per recuperar-los!

 

Aquella nit, el local és ple de gom a gom. La ballarina s’asseu a la barra i li demana els diners al cambrer, el mateix que cada nit li paga els vint euros.  Aquest li diu que el mag encara no els hi ha donat, que s’esperi a que acabi l’actuació. La ballarina s’aixeca donant un cop de puny a la barra quan, de sobte, veu entrar el saxofonista. Aleshores… ell la mira i li diu però si ets la noia de cada matí! S’asseuen junts i comencen a parlar  de la música, de Barcelona i de la cervesa que prenen. Quan ja se senten prou confiats l’un amb l’altre, ell li ensenya el seu saxo, una relíquia, diu, heretada del meu avi, i ella el mira amb els ulls brillants mentre s’imagina ballant en un gran escenari seguint el ritme de la seva música.

Però el mag, que fa estona que els observa des de darrere del petit teló, es posa furiós. Ha estat ell qui, per treure’s el saxofonista del damunt -mai s’havia trobat amb algú tan pesat i que li fes tantes preguntes sobre els trucs-,  li ha dit que passés pel local, que l’encarregat també buscava músics. I ara veu com, davant dels seus nassos, li pren la seva ballarina!

No pot endarrerir més l’actuació, així que comença ràpidament  amb el número de cartes, pendent en tot moment del que passa a la barra.  Després fa desaparèixer un mocador vermell, converteix un tovalló en un bitllet de cent i, de sobte… De sobte, veu que el saxofonista s’aixeca per anar al lavabo  i decideix canviar de plans i fer el truc de les espases. Posa ràpidament  la caixa enmig de l’escenari i demana voluntàries. Una alemanya grassa aixeca la mà però ell fa veure que no la veu i se’n va directe cap a la barra. La ballarina es gira, no s’ho pot creure, ha vingut només per cobrar! Però aleshores tot el públic comença a animar-la picant de mans. Morta de vergonya i sense saber com sortir-se’n, s’aixeca. El mag l’agafa de la mà i, d’una revolada, la fica dins la caixa.

─Bravo!! ─crida de sobte l’estàtua donant-me un ensurt de por─. Em fa desaparèixer i així quan l’altre surt del lavabo es pensa que me n’he anat. No si… com a estratègia no està malament… però que al damunt es pensi que li he robat el saxo? Jo, una lladre?  Això sí que no t’ho perdono!
─Dona… si el cambrer veu un instrument tan valuós, sol, damunt la barra, el més normal és que el guardi perquè ningú…
─I que es pensi que jo li he pres i marxi corrents del local?
─Però al final torna al Magical i el cambrer, en veure’l, li dona el saxo i tot queda en un malentès.
─Sí, però aleshores jo ja no hi soc! Ja fa estona que he sortit de la maleïda caixa i he marxat d’allà!

─Dona, no t’ho prenguis així…

─I, oh, quina casualitat, me n’he anat per l’altra direcció i no ens tornem a veure mai més! Mai més! Perquè és clar, el cambrer no només li torna el saxo sinó que també li ofereix feina i aleshores deixa de tocar al Metro, i jo em quedo sola, plantada enmig de La Rambla!

La ballarina se’m va posar a plorar com una magdalena, potser sí que m’havia passat amb aquell final però volia fer una referència explícita al Llac dels Cignes. En el ballet rus, el mag Rothbart segresta l’Odette, i la converteix en un cigne, malefici que només es desfarà quan algú s’enamori d’ella. Al Magical, quan el mag la veu parlar amb el saxofonista, també la segresta ficant-la dins la caixa… Que no es veu clar? Si és fantàstic!

─Però tu realment creus que això, el lector ho entén?
─No subestimis els meus lectors!
─A més, tu potser d’escriure en sabràs molt però de ballets no en tens ni idea, o és que potser no saps que hi ha moltes versions del Llac dels Cignes, i molts finals! No coneixes la versió en què el príncep mata el mag, desfà el malefici i viuen feliços per sempre més?
─Però tu qui et penses que ets per ficar-te amb el meu conte? Només ets un simple personatge, no sé ni què faig aquí parlant amb tu!

Aleshores, tot d’una, la ballarina es va arrencar la faldilla de tul, i me la va llençar al damunt.
─Però què fas, a on vas ara?
─Que potser et penses que m’estaré tota la vida fent d’estàtua? ─va dir desfent-se també de les plomes blanques del cap. I aleshores, cobrint-se de dalt a baix amb un abric negre, va sentenciar─: Tu tampoc no subestimis els teus personatges!

Em vaig quedar petrificat. Tenia un mal pressentiment, com si aquell abric que encara veia allunyar-se passeig amunt representés el Cigne Negre…, l’engany… la traïció! De sobte, vaig sentir el so d’una moneda. Com? Un japonès m’acabava de llençar cinquanta cèntims! El flash em va enlluernar, i potser per això, vaig recordar tot d’una l’entrega de premis.

 

Vaig arribar a l’Ateneu traient el fetge per la boca. El jurat dels Premis ja havia designat els finalistes, només els quedava revelar el nom del guanyador. Abans, però, i per fer-ho més emocionant, van fer un petit resum del conte que havia estat votat per majoria.
Van començar a parlar d’un llarg passeig anomenat La Rambla, d’una estàtua… no m’ho podia creure, el meu somni es feia realitat! Però tot d’una, vaig percebre un canvi, i cap al final de la història… un altre. Que vol dir que la ballarina acaba actuant al Liceu amb el saxofonista? Però què era allò, una broma? I de sobte, van dir el nom del guanyador. En Soralles?? Però com podia haver-me robat el conte? Allò era impossible… a no ser que hagués entrat dins el meu ordinador!
I aleshores, quan el crític es va aixecar per anar a recollir el premi, la vaig veure a ella, aplaudint-lo i petonejant-lo, amb aquelles dues plomes al cap, tan refotudament negres com el seu abric.

 

 

 

 

https://www.lapremsadelbaix.es/noticies/cultura/19247-ivet-duran-guanya-el-concurs-de-narrativa-literaria-merce-rodoreda.html

 

Quan la ciutat fa olor de conte…

El col·lectiu Reusenques de lletres ens hem inspirat en la nostra ciutat (i el seu entorn) per crear “Contes de Vilaencanteri”,  el nou llibre adreçat al públic infantil. Hi trobareu llocs emblemàtics de la ciutat, personatges coneguts, tradicions… i tot acompanyat de molta imaginació i fantàstiques il·lustracions!

 

Aquí us deixo un petit tast (la meva vilaencantada aportació)  amb il·lustracions de l’Anna Roca (https://www.facebook.com/annarocaillustration)

 

PETRA, LA CAMPANA DE LA FESTA 

A la llauneria de la plaça Mercadal, enmig d’una bateria d’olles i cassoles, hi vivia una eixerida i somiadora campana. Es feia dir Petra, com el patró de la ciutat, i és que no hi havia res al món que li agradés més que les festes de Sant Pere.
─Petraaaa!!! Vols estar-te quieta d’una vegada! ─li deia un ratllador de formatge des de l’aparador─. Em faràs parar boig!

Aquell dijous la campana no podia parar de moure’s i el clinc clinc del seu batall ressonava per tota la botiga. Que si estava nerviosa? I tant, com sempre que al calendari de la botiga apareixia el mes de juny. Allò volia dir que quedaven molt pocs dies per veure ballar els Gegants, la Víbria i els Diables.

─Què creus que podria fer jo per la Festa Major? –va preguntar-li a la vella cassola─. Ballar? Cantar? O potser tirar foc i petards com els diables??? Pum! Pum! Pum!
─Ai, Petra! ─es va esglaiar─. Com vols que una campana surti a ballar al mig de la Mercadal? Les campanes no esteu fetes per cap festa, esteu fetes per anunciar.
─Anunciar? ─va dir estranyada─. Com els anuncis de la tele?
─Noooo. Anunciar vol dir avisar. Per exemple, quan es l’hora de dinar. Clinc, clinc, clinc, a dinaaaaar!!!
─Bah, jo no tinc gana!
─O per avisar que algú ha entrat a la botiga… o, en una cerimònia, perquè tothom calli i escolti…
─Buf, quin rotllo!
Tot d’una, un nen amb la cara plena de sucre va encastar les mans al vidre de l’aparador. Tots els estris de cuina van exclamar:
─Deeecs, ja el tornem a tenir aquí! Empastifat de sucre i cirera com cada any!
Era el nét de la senyora Cori, la mestressa de la botiga, que després d’arreplegar tota la coca amb cireres que repartien a la plaça venia a buscar l’àvia perquè encara en volia més.
─Heu dit coca amb cireres??? ─va exclamar la campana─. Això vol dir que… avui és Corpus!
Tothom se la va quedar mirant sense entendre per què li feia tanta il·lusió.
─Per Corpus també surten a ballar els Gegants, els Nanos, la Mulassa i l’Àliga!
I tot d’una, va baixar de l’aparador, va sortir de la botiga i se’n va anar a buscar els seus amics de la Festa. Després del que li havia dit la vella cassola, que només serviria per anunciar coses ridícules, el millor era abandonar la llauneria per sempre.
Quan va veure la Mulassa tota engalanada, a punt per sortir a ballar, li va demanar:
─Mulassa, si us plau, porta’m amb tu a ballar!
─Jo? i com vols que porti jo una campana?
─Em puc penjar del teu coll, com si fos un esquellot… m’hi assemblo una mica, no trobes? I moltes mules en porten.
─Sí, però no pas la de Reus! ─li va dir mig ofesa.
─Va, si us plau, no em faries aquest favor?
La Mulassa, per tal de no sentir-la més, se la va penjar al coll. De sobte, però, en fer la primera passa, patapam!, va caure de morros a terra.
─Em sap greu, Petra… ─va dir sense poder aixecar-se del terra─, peses massa per a mi.

La campana es va deslligar del coll ràpidament. Potser sí que la Mulassa de Reus no estava feta per portar un esquellot. I aleshores se’n va anar a provar sort amb els gegants.
─Tu que ets tan alt i tan fort… ─va dir-li al Gegant Indi─, em faries el favor de portar-me amb tu a la plaça?
─Jo? I on vols que t’hi posi? No voldràs pas fer sortir un gegant com jo amb un esquellot?
─No, i ara! Podria ser el teu barret! No trobes que m’hi assemblo? Si us plau, només per un dia! Treu -te aquestes plomes del cap i posa-m’hi a mi!
El Gegant Indi la va veure tan entusiasmada que no va poder dir que no. I amb totes les seves forces, se la va col·locar al cap com si fos un barret. Va sortir a la plaça, va fer quatre voltes i, de sobte, va notar un pes molt feixuc damunt el seu cap. I tan feixuc, que abans d’acabar el ball, el cap sencer se li va entaforar dins la campana. No veia res, el pobre Gegant! Primer va topar amb la Geganta, després va ensopegar amb la cua de l’Àliga i, finalment, va caure al terra.
La campana no entenia res de res. Com podia ser que pesés tant si no feia més d’un pam? Els Nanos van intentar consolar-la, a ells el cap també els hi pesava molt… però no se’n van sortir. La campana estava tan trista que va tornar a la botiga.
Quan la vella cassola la va veure, li va dir:
─No ploris, Petra, si peses tant potser és perquè no ets una campana com les altres, potser ets especial…
─Especial per a què? Si no puc sortir per la Festa Major, de què em serveix ser especial?

Les setmanes van anar passant fins que, a finals de juny, van arribar les Festes de Sant Pere. La campana, ensopida en un racó, contemplava el castell que, enmig de la plaça, estaven construint els Xiquets de Reus. Estava tan trista que ni tan sols sentia l’escàndol que olles, cassoles i ganivets feien dins el taller de la llauneria.
El d’aquell dia va ser un dels castells més grans que s’havien vist mai, i tothom a la plaça estava bocabadat. Des de l’aparador, la campana, va sospirar:
─Com m’agradaria fer igual que l’enxaneta… i pujar amunt, amunt… Que bonic seria veure tota la Festa des d’allà dalt.

En aquell moment, darrera seu, va sentir una veu.
─Doncs si t’agrada pujar tan amunt, per què no véns amb mi?
Eh? Qui havia dit allò? La campana es va girar i allà, al mig de la botiga, dins un carretó, va veure una gran campana, lluent i majestuosa.
─Sóc la campana de Sant Bernat, més coneguda com la Campana dels Gegants.
─La campana… del campanar??? No pot ser! La que fa sonar el toc de festa? La que fa que tothom comenci a ballar?
─La mateixa! He estat uns dies al taller perquè… els anys no perdonen… però ara que ja estic arreglada, me’n torno corrents cap al campanar, des d’on es veu una vista magnífica. T’agradaria venir amb mi?
─A dalt de tot??? Ai, quan li digui a la cassola… no s’ho creurà!
─I si vols et puc ensenyar a repicar…
─A mi?
─És clar, i així, quan siguis gran, podrem tocar junts.
La Petra, contenta i sense pensar-s’ho dues vegades, es va enfilar al carretó i se’n va anar al campanar.

Els anys van anar passant i la campana Petra va començar a créixer i créixer sense parar. Es veu que, tal i com li havia dit la vella cassola, no era una campana qualsevol, i el clinc clinc clinc que feia el seu batall, va passar a fer
clooooonc clooooooonc
i així, fins a convertir-se en la campana més gran de la ciutat.

Des d’aleshores, cada any per Sant Pere, totes dues fan sonar el toc de festa. I és aleshores que la Mulassa i els Gegants comencen a ballar sense parar, feliços de sentir que la campana Petra també forma part de la Festa Major.

 

 

 

 

 

 

 

Aquí trobareu més informació sobre el llibre i la seva presentació:

https://l.facebook.com/l.php?u=https%3A%2F%2Fissuu.com%2Freusenquesdelletres%2Fdocs%2Fcontes_de_vilaencanteri&h=ATOSHAyYu8-dqs5rcQNTeFKfDL9hjFJQkEF2Db6PKJjAWUXD7zIl5okgAz9kimk11pUtQrQNhezO7Ioa6Tfn1byjb6Qza3W4um0JWBz91FUl9Ye45kMgvHAtbZolKHBdDNo1Ad_3yWU