Ara que ja estem a punt de publicar “El cargol i el gira-sol” i que començo a pensar com l’explicaré, recordo totes les sessions de contacontes que vaig fer l’any passat amb “Els amics”. N’hi ha cinc, de sessions, que m’han fet somriure al recordar-les, les mateixes cinc que em van fer patir i tremolar en aquell moment. I he pensat que això devia ser un senyal de que alguna cosa he aprés.
El primer contacontes el vaig fer en una petita llibreria de Tortosa. Uns minuts abans de començar, va entrar una nena acompanyada de la seva àvia. La nena estava enfadada. No sé si no li venia de gust estar allà o què, el cas és que no va seure on l’àvia li va dir i se’n va anar cap al fons de la botiga. Després de saludar alguns nens, la vaig tornar a veure. Havia agafat un llibre molt gran, d’aquests de tapes dures, i s’havia assegut a primera fila. Amb el llibre obert, quedava pràcticament amagada; només li veia, per sota, les cames, i per dalt, el serrell.
La llibretera em va presentar i jo, nerviosa, vaig començar. Explicava el conte i mirava el públic, però sobretot la nena de la primera fila, que continuava amagada rere el llibre obert. L’àvia, en canvi, em mirava i m’anava fent que sí amb el cap, com si li agradés el que jo estava dient. Llàstima que no endevinés el que jo estava pensant, que era per què no li dones un cop de colze i que deixi el llibre?
Em va sobtar molt adonar-me com una part del cervell pot anar fent una cosa, explicar un conte, mentre l’altra va pensant maneres per captar l’atenció d’algú. Perquè, sí, m’ho vaig prendre com un repte. Vaig començar a gesticular més, a fer soroll amb les sabates, a cridar més… Però res. Què deu estar llegint?, em preguntava. Sí que deu ser interessant! Al final vaig pensar, apropa’t. I així ho vaig fer. Vaig esperar el moment oportú de la història per apropar-me al públic i tenir-la a mig metre. I això… va ser el pitjor que podia haver fet, perquè, jo que soc miop, l’únic que vaig aconseguir va ser llegir el títol del llibre. “Història de l’Edat Mitjana”. Com? Com podia preferir un llibre de l’Edat Mitjana a mi? Amb altres paraules, què té l’Edat Mitjana que no tingui jo!! I cada cop m’anava enfonsant més; la meva veu començava a tornar-se fina, feble… fins que en un moment del conte, vaig sentir una rialla. Un nen havia rigut. I de sobte, vaig mirar el públic. Bé, de fet, ja els havia estat mirant tota l’estona, però ara els veia. I em miraven amb ganes de seguir escoltant i amb ganes de passar-s’ho bé. I a poc a poc vaig començar a deixar de preocupar-me per aquella nena de la primera fila.
No vaig aconseguir que deixés el llibre. No vaig aconseguir captar la seva atenció.
L’àvia, curiosament, a l’acabar el contacontes, va comprar el llibre. El meu! I encara més curiós: em va demanar que li dediqués a la nena. De veritat?
Aquella nit no vaig poder evitar llegir coses sobre “Edat Mitjana”… tenia curiositat. I amb històries de cavallers, espases i brúixoles em vaig adormir.
Ara que estic preparant el següent contacontes, m’escric en un post it, per recordar, una frase que he llegit en un llibre d’aquests d’autoajuda i que ve al cas:
Post it 1 : sempre hi haurà algú que no et voldrà escoltar o a qui no li interessarà el que estàs explicant. No passa res. Deixa de fer soroll amb les sabates i estigues per tots els que sí volen escoltar-te.
Però mentre l’escric, penso en el nou conte, “El cargol i el gira-sol”, que va sobre un cargol que veu com la roca on escriu contes s’ha trencat per la meitat. I penso que potser, quan vagi a Tortosa, portaré la roca que estic construint de porexpan i la tallaré amb una espassa davant de tots els nens, com si fos un cavaller tallant el cap d’un drac. I aleshores miraré la nena de la primera fila a veure si s’ha complert la dedicatòria que li vaig escriure.
Ai, que poc m’ajuden els libres d’autoajuda!
Un altre dia vaig anar a Lleida. Era la primera vegada que en aquest ateneu programaven un contacontes el divendres a la tarda. I els feia molta gràcia fer una cosa nova. A mi també, que comptessin amb mi. Bé, doncs no va venir cap nen. (Encara no sé per què he titulat aquest post amb només petits fracassos, però bé) No va venir cap nen. I vaig estar esperar minuts i minuts…
Adults, sí, a les primeres files seien socis de l’entitat, gent que estava acostumada a escoltar conferències i actes literaris. No sé ben bé què va passar; si l’entitat va fer poca publicitat, si la gent no va llegir la paraula contacontes o, simplement, coses de la rutina.
El cas es que quan ja estava apunt d’arreplegar els barrets, el faristol… i anar-me’n cap a casa, em van demanar que expliqués el conte. Com? Si no hi ha cap nen! Em van insistir. I jo veia tota aquella gent tan seriosa que… em feia vergonya començar a jugar amb barrets, però ho vaig fer. I de seguida vaig veure com es relaxaven (i jo també) i com em miraven amb uns ulls molt semblants als dels nens. Em vaig adonar que és veritat allò que diuen que a tots, grans i petits, ens agrada que ens expliquin històries.
Post it 2: No oblidar-me de mirar els pares i mares que acompanyen els infants als contacontes, ells també s’ho passen bé! A més, no siguis tonta, són els que acaben comprant el llibre!
Aquestes sessions de contacontes les vaig fer durant aquells mesos en què sortíem de la pandèmia però encara hi havia algunes mesures sanitàries com haver de portar mascareta; mesures, per altra banda, que anaven canviant sobre la marxa i, que cadascú aplicava com li semblava.
A totes les biblioteques i llibreries on havia estat, els nens havien portat mascareta. Per això em va sorprendre molt quan em vaig trobar a Reus amb tot de nens que no la portaven. Perquè són menors de sis anys, em va dir la llibretera. Ah, perfecte. Però un minut abans de començar la mateixa llibretera em va dir que jo sí que me l’havia de posar. Com? En cap lloc me l’havien fet posar. “No pot ser. No em veuran bé les expressions, ni sentiran els xiuxiuejos, ni les petites…” No la vaig convèncer i me la vaig haver de posar. Em va costar moltíssim començar, sentia que hi havia una barrera entre ells i jo, però a poc a poc, veient-los les cares, em vaig anar ficant més i més dins la història… era el primer cop que veia si somreien o no, si badallaven o no, o si treien la llengua quan explico que el gripau caça un mosquit traient la llengua, així… Em vaig adonar que, per explicar un conte, és molt més important poder-los veure bé tu a ells que no pas al revés.
Post it 3: Recordar que fa un temps va haver una pandèmia, i que pot tornar a venir. Per tant, aprofita, i no deixis mai de mirar les cares dels nens. Són la teva guia.
Per fi explicava el conte a Barcelona. Dic per fi perquè sabia que la primera fila s’ompliria de nebots, nebodes i cosins dels nebots. I efectivament, tot de cares conegudes van omplir la primera fila. Fins i tot una d’aquestes cares, una nena, portava el conte de casa. El tenia a la falda i l’agafava amb les dues mans. Mentre esperàvem uns minuts a que la gent acabés d’entrar, vaig preguntar-li si havia llegit el conte. “Sí -em va dir, i mirant-me fixament-, i me’l sé de memòria”. No sé per què, em va venir un calfred. I vaig recordar els meus fills quan eren petits i sempre em demanaven que els expliqués el mateix conte, i pobre de mi si canviava alguna cosa! Aleshores em vaig adonar que el conte l’explico de forma diferent a com està escrit. Hi ha un personatge que no el faig aparèixer, i canvio ubicacions i diàlegs. I de sobte em vaig començar a imaginar l’escena: jo explicant “Els amics” i ella aixecant-se de la primera fila, “noo, això no es així!”
Post it 4: Abans de començar un contacontes parlar amb els nens; preguntar-los si coneixen el conte, si l’han llegit, si coneixen l’anterior… (un conte és la continuació de l’altre) i, ja està: una història es pot explicar de moltes maneres. A veure quina us agradarà més!
L’últim contacontes el vaig fer al poble de Botarell, en una masia, a l’aire lliure. Era un lloc molt bonic, enmig de la natura. Aquí no hi havia primeres files; tot eren tauletes rodones amb cadires i la gent anava prenent alguna cosa mentre escoltava. A Botarell havia anat amb una amiga que, abans de baixar del cotxe, em va dir: “Avui, a gaudir! No vulguis tenir-ho tot controlat, no vulguis que tot surti tal i com ho tens al cap. Deixa’t endur”.
I mentre em preparava, vaig començar a sentir les primeres abelles… zzz… però res, lluny d’atabalar-me, em vaig dir dues vegades: estàs enmig de la natura i has vingut a gaudir. Es va girar vent i els cabells em van començar a anar a la cara… ni cas. I vaig començar a explicar el conte, i a posar-me i a treure’m barrets (cada barret representa un amic del cargol). Notava com el vent en qualsevol moment me’ls podia fer volar. Doncs que volin! I, efectivament, un va sortir volant. Jo vaig continuar com si fos una gran “professional”, sense immutar-me, però al cap d’uns segons, vaig veure, entre les taules, que el barret tornava. El duia un gos a la boca. I el gos va pujar fins a la petita tarima on jo estava i em va deixar el barret per allà. Quan el vent em va fer volar el següent barret, el gos va tornar a buscar-lo i me’l va tornar a portar. Però aquest cop, el gos es va quedar allà amb mi, a l’escenari. Vaig esperar uns segons a que aparegués el propietari, o algú que el fes fora d’allà, però aleshores vaig mirar la meva amiga, que reia, i vaig entendre que ningú el faria fora, era el gos de la masia, estava a casa seva. I també vaig entendre que el millor que podia fer era adaptar-me a la situació i, sobretot, mirar de passar-m’ho bé. Així que res, al final, els “Els amics” van fer un nou amic.
Post it 5: No lluitar contra la natura (ni contra els imprevistos). Alia’t amb ells!
I com vaig sentir dir l’altre dia a un entrenador de futbol, de vegades es guanya, i d’altres, s’aprèn. A la resta de contacontes tot va sortir “bé” o tal i com ho tenia previst. Podria dir que vaig guanyar. En aquestes cinc, en canvi, vaig aprendre. I són les que més recordo, les que m’han fet somriure i, com no, les que m’han dut a escriure.
núria naval bonet 