Sobre com va sorgir la idea del conte “Els amics” i altres històries

(Fragment de la Presentació del conte al Centre de Lectura de Reus del dia 11 de desembre de 2021)

Tenint en compte que “Els amics” parla de l’amistat però també de la imaginació i la creativitat, m’agradaria parlar-vos de com neixen les idees pels contes i fer-ho, simplement, des de la meva experiència.

Tots els contes per a infants que he escrit abans de “Els amics” han sorgit tots de la mateixa manera: a partir d’una imatge. Una imatge que he vist al carrer o a casa i que, pel que sigui, m’ha sorprès i m’ha fet plantejar-me una sèrie de preguntes fins a inspirar-me una història.

Fa bastants anys, quan només havia publicat un conte, o potser era el segon, un periodista em va convidar a un programa de ràdio i enmig del programa em va fer la següent pregunta: Què té una imatge que t’inspira i que et fa crear una història en relació a una altra imatge que potser t’agrada, com pot ser una posta de sol, però que no et genera cap història? Què té aquesta imatge que no tingui l’altra? Quina diferència hi ha? I em vaig quedar a quadres. No vaig saber què dir (i jo què sé! això m’inspira i allò altre, no. Però què em pregunta?) I ho vaig passar molt malament perquè em vaig quedar en silenci molta estona i, això, a la ràdio, es veu que és molt greu.

Ara, passat els anys, ja sé la resposta, i la sé senzillament perquè ara ja n’he escrit uns quants, de contes infantils, i he pogut pensar en totes les imatges que m’han inspirat i he trobat un denominador comú. I la resposta és que totes aquestes imatges tenien una petita contradicció, alguna cosa que sortia de la lògica. I crec que és just en aquest punt de contradicció on neix, en mi, l’espurna de la imaginació. Per exemple, un dia que el meu marit i jo havíem de marxar de viatge, jo estava preparant la maleta (una d’aquestes grans, amb tapes dures i rodetes) i la tenia estesa al terra per anar posant la roba. En un moment que vaig sortir de l’habitació, un dels meus fills, que en aquell moment tenia 4 anys, es veu que no li devia fer gaire gràcia que marxéssim i el deixéssim, se li va ocórrer ficar-se dins la maleta. Va apartar una mica els jerseis, es va recargolar i es va llençar una camisa pel damunt a veure si no el vèiem i ens l’endúiem. Quan jo vaig entrar a l’habitació, el que em vaig trobar va ser un nen dormint dins una maleta. S’havia quedat fregit. I plàcidament! Bé, la qüestió és que no me’l vaig endur de viatge però sí em vaig endur la idea per un conte, i és que no em vaig poder treure del cap aquella imatge. Em vaig començar a preguntar com seria la vida d’un nen o d’una nena que dorm cada dia dins una maleta i que malgrat les incomoditats aparents se sent protegit. Potser és que no té res més? Potser és que no té família? I si no té res, no simbolitzarà aquesta maleta alguna cosa més? I seguint aquest joc de pregunta-resposta, al cap d’uns mesos va sortir el conte de “La maleta de la Xià”, que va sobre una nena orfe que l’únic que té en aquest món és una maleta que algú ha robat. Hi dorm a dins, protegida del vent i dels llamps, juga amb ella perquè té rodetes i enfilada al damunt seu pot patinar, i finalment, en una inundació, la maleta li salva la vida perquè ella no sap nedar però la maleta sura.

Un cop vaig saber què tenien les imatges que m’inspiraven contes, vaig descobrir un llibre: “Gramàtica de la fantasia” on el seu autor, Gianni Rodari, explica les diferents maneres d’inventar contes per a infants (i també maneres que tenen els infants d’inventar-se tot sols les seves pròpies històries). I en un d’aquests capítols parla del “binomi fantàstic”. Diu que la majoria de contes es creen a partir de dues paraules i en com es relacionen entre elles. Diu que és com llençar dues pedres en un llac. Quan en tirem només una, la pedra provoca unes onades concèntriques que fan que tot el que hi ha a la superfície es mogui al mateix ritme; però si en llancem dues al mateix temps, una amb cada mà, arribarà un moment en què les onades d’una pedra xocaran amb les de l’altra. En Rodari diu que en aquest punt de xoc és on més fàcilment naixerà una història. I diu binomi fantàstic! perquè la relació d’aquestes dues paraules ha de ser com més insòlita, estranya, millor. Per exemple, si ens proposséssim fer una conte amb un nen i una maleta, en Rodari ens proposaria que féssim el següent exercici (que juga amb les preposicions per relacionar paraules):

el NEN de la MALETA o el NEN amb MALETA : associacions massa “normals”, no ens ajuden a despertar la imaginació.
El NEN dalt de la MALETA : això ja comença a ser més interessant…
El NEN dins de la MALETA : segons en Rodari aquest tipu d’associació, precisament per la seva estranyesa, ens ajuda més a activar els mecanismes de la creativitat.

Quan vaig descobrir aquest concepte del “binomi fantàstic” em vaig alegrar perquè vaig trobar que se semblava molt a les meves “imatges amb contradicció”, i que aquesta manera de fer o d’inspirar-se estigués recollida en un manual em va donar la sensació que jo era més normal del que de vegades em sembla. Però per altra banda, vaig pensar que sempre començar els contes de la mateixa manera, a partir d’aquest tipus d’imatges, és un problema. I si no en trobes cap? I em vaig proposar que el següent conte que fes no partiria d’una imatge sinó de… un personatge, per exemple.

Aleshores va venir la pandèmia, els tres mesos de confinament del 2020. I a casa meva, com moltes famílies, ens vam buscar coses a fer, per passar l’estona i no avorrir-nos. I les primeres setmanes ens vam dedicar a cuinar; cada tarda fèiem cocs, creps, magdalenes… va arribar un punt que vam veure que allò no podia continuar, perquè quan per fi ens deixessin sortir de casa no passaríem per la porta. Ens havíem de buscar un altre entreteniment. Aleshores, no sé com, vaig trobar uns pots de pintura, de quan fèiem manualitats, i vaig començar a pintar les torretes de les plantes; vaig pintar totes les torretes que vaig trobar per casa. I vaig descobrir que pintar (no sé si per la olor de la pintura que et deixa grogui) em feia relaxar-me molt, i feia no pensés en res (i amb tot el que estava passant, no pensar en res, era una cosa bona). I aleshores em va agafar un atac i em vaig dedicar a pintar-ho tot: tamborets, miralls… tot el que trobava per casa; feia sanefes, mandales… i quan se’m va acabar el mobiliari, vaig atacar les parets. Vaig començar a pintar un arbre aquí, unes flors allà…. i com que no en tinc ni idea, de dibuixar, el que feia era imprimir dibuixos d’Internet i, fent una quadrícula a la paret i al paper, els anava copiant.

Total, que a la cuina de casa meva vaig estampar un gripau, una sargantana i una tortuga. I clar, el confinament va acabar però els animals allà van quedar… I a la cuina cada dia esmorzava, dinava i sopava… amb un gripau al davant, una sargantana a l’esquerra, i una tortuga a la dreta… I de tant mirar-los, un dia vaig dir: i ara què? Com a mínim fes un conte amb aquests tres personatges! I vaig recuperar aquella proposta de fer un conte a partir d’uns personatges.

Me’ls vaig començar a mirar cada dia, fixament, a veure si m’inspiraven… i me’ls tornava a mirar… i no hi havia manera. No em sortia res. Vaig intentar pensar en tots els mètodes del Rodari, m’imaginava que llençava els tres personatges a l’aigua com si fossin pedretes, a veure si les onades concèntriques xocaven i… Res, l’únic que passava és que els pobres s’ofegaven. Una nit, ja desesperada, menjant-me un iogurt davant del gripau, em vaig adonar que per fora del vidre que dona al balcó hi havia un cargol, un cargol de veritat, que s’havia quedat atrapat entre el vidre i la persiana. Tan atrapat com jo, en el meu intent de fer un conte. Aleshores vaig mirar els tres amics de la paret, vaig tornar a mirar el cargol i vaig dir, va, tu també seràs un personatge, i a més, seràs el protagonista! De què? em va preguntar el cargol. No ho sé encara, li vaig dir.

Aleshores vaig pensar, ja ho tinc, faré que al cargol li passi el mateix que m’està passant a mi, que vull escriure i no sé què escriure. Perfecte, un cargol que vol ser escriptor i li falta inspiració!

Acabava de crear el meu alter ego. Aquí ja em vaig emocionar i vaig deixar el iogurt, vaig agafar paper i boli i em vaig dir: a veure, si el cargol ets tu, pensa en què fas tu quan t’inspires. Perquè tot allò que he explicat abans de les imatges amb contradicció em funiona quan em plantejo escriure contes per a infants però quan escric relats per a adults… la meva manera de fer és diferent. No m’inspiro en imatges sinó en coses que m’han passat, en anècdotes, sentiments… i últimament escric bastant sobre la meva família, sobre els meus pares i els meus avis. Crec que amb els anys i la distància m’he adonat que moltes d’aquelles vivències van ser molt importants per a mi i em ve de gust deixar-les escrites.

Ja ho tenia! Si jo m’inspiro en la família, el cargol també! I quina és la seva família? Els tres amics. I com s’adonarà de lo important que són els amics? Quan no els tingui, quan hi hagi distància. I per això al personatge del cargol el faig viatjar de forma accidentada, perquè estigui un temps sol i pugui pensar en els amics.

I així és com va anar el procés creatiu del conte de “Els amics”. I suposo que he volgut explicar tot això per arribar a la següent conclusió: crec que els mètodes creatius i la imaginació poden ajudar-nos molt a l’hora d’inventar-nos històries però que també es pot escriure qualsevol gènere a partir d’una cosa tan senzilla com és escriure sobre el que ens passa a nosaltres. La qüestió és escriure.

I ara sí que per acabar haig de dir que m’he lluït amb el meu alter ego, que ja podria haver triat un personatge més glamurós i no un cargol lent, poruc i a qui li falta imaginació, però com diuen al final d’aquella peli: ningú és perfecte!

Al Centre de Lectura de Reus “Els amics” també va comptar amb la presentació de la Fina Masdéu, un contacontes molt especial, i les paraules encoratjadores del professor d’il·lustració Ignasi Blanch.