Viatge a les arrels

Retrat del meu avi des de Fet

Fet és el poble del meu avi, un poble deshabitat ja fa més de seixanta anys. Com molts altres pobles d’aquesta part d’Osca, on el riu Noguera Ribagorçana fa de frontera natural amb Lleida, es va anar despoblant arran de la construcció del pantà de Canelles. Situat dalt d’un promontori, Fet va veure com el pantà inundava les terres de cultiu i feia desaparèixer les vies de comunicació amb els  veïns de Catalunya. D’altres pobles, però, van tenir pitjor destí i van quedar sepultats sota les aigües del pantà. Així que, poder visitar Fet no deixa de ser una sort.  

Mentre preparava la motxilla ja sabia que aquest no seria un viatge per descansar, desconnectar i tots els verbs prefixats amb aquest des que tant s’associa al viatjar i que podrien resumir-se tots amb un desfer. Anar a Fet era un viatge per conèixer el poble de l’avi, els orígens de la família, per posar imatges a tantes històries, per connectar amb les arrels. Un viatge, doncs, per reconèixer i reconnectar, per refer.

Però, a Fet, no hi anava sola. Crec que el meu germà i la meva mare buscaven el mateix que jo. I el que va convertir aquest viatge en especial i singular va ser veure que, entre mig d’aquelles cases sense sostre i devorades per l’heura, cadascú va reconnectar a la seva manera, perquè cadascú té la seva memòria i el seu record.  

La meva mare, no cal dir-ho, coneixia molt millor l’avi, i també el poble de Fet, on de petita havia passat llargues temporades. Per a ella, contemplar aquestes cases en runes té un punt de tristesa. I també de sorpresa, perquè cap de les fotos que havíem vist a Internet reflectien l’estat actual. Però no és una tristor que la deixi abatuda, la veig caminar lleugera d’aquí cap allà. És una tristor que s’empelta de cert enuig -per l’esdevenir de la història-, i això l’empeny a fer alguna cosa contra l’oblit. No ens ho ha dit, però mentre contempla aquestes pedres que fan equilibris per aguantar-se un any més, està buscant el millor enquadrament, perspectiva i llum per gravar-ho tot a la retina i plasmar-ho, quan arribi a casa, en un quadre.  Un quadre que penjarà al menjador de casa i que farà que Fet no desaparegui mai del tot.

Església

El meu germà, quatre anys més gran que jo, hi parlava molt amb l’avi,  l’escoltava i sabia fer-li aquelles preguntes que el feien passar la tarda explicant històries, no només de Fet, sinó també dels pobles del voltant -ara tots deshabitats- com  Finestres, Montfalcó, Blancafort… aquest últim, sota l’aigua. Amb un barret i un plànol*  a les mans el meu germà sembla tot un Indiana Jones. Fet tenia un carrer principal amb cases a banda i banda, i al cap de munt, l’església. Un Indiana Jones a la recerca d’un tresor: trobar la casa familiar, Casa Jordà. Ell busca posar imatges als relats que li explicava l’avi, encara que aquestes imatges no tinguin portes ni finestres. Quan ha passat per davant de l’escola segurament ha recordat quan l’avi explicava que els nens havien de portar cada dia un tronc sota el braç, no  llibres ni motxilles, un tronc per tirar-lo al foc i poder-se escalfar.  

Les històries de l’avi jo les he sentit sense escoltar. Mentre ell les explicava a la taula jo encara jugava per terra o anava i venia cantant des de la cuina. Jo no semblo un Indiana, no puc posar un peu sense saber què trepitjo, em fan por les serps. Jo, només arribar, m’he enfilat a una pedra, dalt de l’església, i m’he quedat contemplant una vista meravellosa. Des d’aquí dalt, el pantà de Canelles sembla una enorme taca de pintura blava que amb els seus esquitxos es va endinsant entre la verdor. Reconec Corçà, l’ermita de la Pertusa, i més enllà la Serra del Montsec.

El sol comença a escalfar fort, escalfa la pell i també aquest silenci tan present. Només el zumzeig d’alguna abella et fa desviar la mirada. És aleshores que em fixo en les creus del cementiri, aquest sí que és un bon lloc per descansar eternament, penso mentre salto de la pedra. M’apropo a una creu blanca, de ferro, i, tot enretirant les herbes que s’entesten a fer encara més invisibles els que ja no hi són, llegeixo la inscripció. I més enllà, veig una altra creu, negra, amb la inscripció a l’altra banda, d’esquena al pantà. Qui voldria donar-li l’esquena a aquest paisatge? Em fixo en la data de la mort, 1957, el mateix any que van començar a construir la presa. Aleshores me’n vaig a la punta del mirador, m’assec en una pedra i torno a contemplar aquesta bellesa que a mi tant m’embadaleix i que és la mateixa que va provocar la mort d’aquest territori.

El meu avi va marxar del poble als disset anys i suposo que viure el despoblament des de la distància, des de Barcelona, és molt diferent. No sé què en pensava ell sobre la construcció d’aquestes infraestructures, del control de les sequeres o l’energia hidroelèctrica perquè, ja ho he dit, mentre ell parlava jo jugava i cantava. Però, curiosament, mentre observo com l’aigua va canviant de color, cap a un blau més clar, el record que em ve al cap és el de l’avi banyant-se a la piscina. Li encantava l’aigua! Banyar-se en aigües tranquil·les i, sobretot, fer el mort.  Amb més de vuitanta anys, es llençava a la piscina de cap, feia quatre braçades i es passava l’estona quiet, surant. Només li sobresortien els peus, la  panxa i el nas. Quan feia el mort la seva cara era la d’un home tranquil i satisfet, agraït. En què devia pensar? En res, segurament, o en tot. Jo volia saber com ho feia, com podia aguantar-se així tanta estona, i em posava les ulleres i feia tombs sota l’aigua encerclant-lo com un tauró fins que em convencia que no hi havia truc. Allà sota només hi havia silenci i quietud; moure’s, només es movien els pèls de les seves cames i ho feien amb aquell moviment sinuós com el que segurament fan les herbes de sota el pantà entre les runes d’aquell poble submergit.      

El conductor em crida, la família m’està buscant! M’aixeco ràpid i m’entrebanco amb una pedra. Ell riu al mateix temps que treu el fum del cigarret. Té gràcia que sigui un romanès qui ens hagi dut fins aquí i qui, mentre demostra una gran habilitat conduint la furgo-taxi per aquests camins de terra, ens expliqui un munt de coses sobre els animals salvatges de la zona, algunes millores d’accés que ha fet l’Ajuntament de Viacamp, de qui depèn el despoblat de Fet, etc. Al cap d’una estona nosaltres li hem explicat qui érem i què veníem a fer: complir el desig de la mare de tornar a Fet abans de morir. Aleshores s’ha fet un llarg silenci, realment el camí  està ple d’escòrrecs, i només al cap d’una estona ens ha parlat del seu país. Mentre ell anava compartint la seva nostàlgia jo m’anava preguntant si l’avi devia tenir totes les monedes de Romania. L’avi col·leccionava  monedes d’Europa i de tot el món. Si el volies fer content, havies de viatjar, i tornar sense haver gastat les monedes en cap botiga d’aeroport o benzinera. Que l’avi es passés hores mirant amb lupa les monedes que la família li portava, o que canviava ell al Mercat de Sant Antoni, era divertit perquè feia que només el sentissis parlar o de Fet o de tots els països que tenia a l’àlbum. De Fet ens anàvem a Singapur, i de la República del Congo a Fet. Sí, segur que devia tenir totes les monedes de Romania, i també amb la lupa devia contemplar la cara de la cruel repressió que va fer que el nostre conductor marxés del seu país fa tants anys. Amb un somriure al retrovisor, ens diu que ja se sent mig aragonès. Ves per on, penso, com l’avi, que també se sentia mig aragonès i, sobretot, mig català, per molts dictadors que hi haguessin a les monedes.  

El meu germà em crida. Ha trobat Casa Jordà. Contemplem junts l’arc de la porta, el forat de la finestra i algun detall curiós com un plat de ceràmica blanc i blau enganxat a l’arrebossat de la façana. Em diu que li aguanti el pal mentre fa fotos. En farà moltes. Unes per documentar l’estat de les runes, i d’altres, més espectaculars, per imprimir i emmarcar en un altre menjador.  

Encara amb el pal a les mans, dono uns copets a l’arc de la porta, no sé si com demanant permís per entrar o per assegurar-me que cap pedra ens caigui al cap. I escoltant aquest so, penso en l’avi i en el seu inseparable bastó. Era com una extensió del seu braç; amb el bastó l’avi donava cops i picava qualsevol cosa  per comprovar la seva consistència, o agafava papers del terra −no sé com s’ho feia però, amb un cop sec, el paper es quedava enganxat com si a la punta del bastó hi tingués una punxa−, o bé, també el feia servir per amenaçar els conductors de la  Diagonal. Quan travessàvem la gran avinguda aixecava el seu bastó i els apuntava com dient si no freneu, garrotada! I amb aquest bastó, que a estones també el feia servir per caminar,  em va venir a buscar els dos primers anys d’escola. M’agradava sentir la campana de les cinc de la tarda, sortir corrents −o el que em permetien les monges− i veure’l sempre allà. Al pedrís de la porta d’entrada, dret i pelant-me la poma que em portava cada dia per berenar. No era gaire alt, l’avi. Més aviat, rabassut, i sempre vestia amb colors foscos, grisos i marrons; i al cap, sempre la boina. Afable, pacient, sofert i tossut. Molt tossut. I de vegades, quan baixàvem el carrer Numància em feia passar vergonya. Li agradava parar a cada contenidor que tingués trastos vells al costat. Deia que la gent ho llençava tot i que les coses sempre podien aprofitar-se. Jo no volia que cap nena de l’escola ens veiés allà parats, així que quan jo veia algun contenidor amb trastos intentava distreure’l desviant la seva atenció,  però tot i les cataractes que li entelaven la vista i que no volia operar-se perquè què han de saber els metges, sempre els veia. Aleshores jo no hi queia: ell, que vivia a Sants i cada tarda pujava caminant fins a Sarrià a buscar-me, ja estava fent el camí de tornada. Tot pot fer servei algun dia, repetia i, començava a mirar si podia arreplegar algun cargol, claus, filferros o qualsevol peça amb què, després, a l’estiu, ens arreglaria el timbre de la bici.

Ara soc dins del menjador de Casa Jordà. Veig els pisos superiors, tot destrossat, ple de bardisses i pals de fusta caiguts. En un d’aquests pisos, trobo una pedra grisa, llisa, arrodonida… com de riu. Però de quin riu, del d’abans que construïssin el pantà? L’agafo i em sorprèn la seva fredor. Per què vull aquesta pedra, no ho sé, però me la guardo a la motxilla.   

Al tornar del viatge a Fet vaig deixar la pedra a l’estudi, a la prestatgeria on tenim les guies i els llibres de viatge. Casualment, davant de “El viatjar infinit” de Claudio Magris. I aquest matí he mirat la pedra i m’ha recordat a Fet, potser a totes les pedres a les que em vaig enfilar, seure, ensopegar, fotografiar… diuen que “les pedres guarden dins seu un secret per nosaltres indesxifrable: el secret de la presència. Tenen una vida que no podem comprendre de tan callada que és”(**). I Claudio Magris, en el llibre que ara custodia la pedra, també diu:  “Els llocs de vegades parlen, de vegades callen, tenen les seves epifanies i els seus tancaments”. M’han vingut ganes de dir-li que jo he tingut la sort de conèixer un poble que té les quatre coses alhora. Fet m’ha parlat, i molt, també ha callat; m’ha revelat històries familiars que desconeixia i haver-hi anat ha estat un gran  tancament de la memòria familiar, si més no, del capítol de l’avi Vicenç Bonet.

I quanta raó tenia, tot pot fer servei algun dia, fins i tot una pedra, que m’ha fet seure a l’ordinador i escriure el que potser hagués callat.  

Vicenç Bonet

* El plànol de Fet amb el nom de totes les cases ha estat elaborat per Josep Miquel Bonet Santacreu, autor del bloc:  https://blogdehistoriadefet.wordpress.com/ . Moltes gràcies per compartir-ho!

En aquest bloc, hi ha una entrada que parla sobre l’avi i la seva família:  https://blogdehistoriadefet.wordpress.com/2019/08/16/casa-jor  da-una-familia-amb-quatre-fills-a-la-guerra-civil/

** Laia Montserrat: https://dialogal.org/les-pedres-del-cami/

Claudio Magris: El viatjar infinit. Edicions de 1984

One thought on “Viatge a les arrels

  1. Què bo! La meva parella és de Benavarri i hi hem estat alguna vegada per Fet passejant!

    Missatge de núria naval bonet del dia dc., 8 de set. 2021 a les 10:10:

    > nurianaval posted: ” Retrat del meu avi des de Fet Fet és el poble del meu > avi, un poble deshabitat ja fa més de seixanta anys. Com molts altres > pobles d’aquesta part d’Osca, on el riu Noguera Ribagorçana fa de frontera > natural amb Lleida, es va anar despoblant ar” >

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: