Als vint-i-cinc anys em vaig apuntar a un curs d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès. Hi anava cada dijous. El pare m’hi acompanyava i mentre jo feia classe ell es quedava a la biblioteca o al jardí, llegint i escrivint poesia. Quan la classe acabava, sortíem junts i ens en anàvem a les Rambles. Allà, al costat de la Font de Canaletes, esperàvem la mare, que havia anat a Sant Lluch a dibuixar. I mentre l’esperàvem, ens distrèiem mirant les estàtues humanes. Aleshores no hi havia tants turistes (com abans de la pandèmia), i les Rambles i les estàtues encara eren una mica nostres. Al pare li feien molta gràcia, suposo que aquells personatges tan maquillats i vestits d’època li recordaven el món del teatre, que tant li agradava. Cada dijous ens trobàvem amb la mateixa ballarina vestida de blanc, i el pare sempre li tirava una moneda. Quan la ballarina li feia la salutació, ell somreia, i quan tornava al meu costat es posava més seriós i fluixet em deia: a aquesta gent se’ls ha de donar una empenteta. I si la mare trigava més del compte ens assèiem al banc del costat i parlàvem de les classes, els contes i la poesia.
Quan ella arribava, obria la carpeta de dibuix i ens ensenyava el que havia fet aquella tarda. El pare sempre tenia paraules d’admiració. La frase “aquest dibuix és el millor de tots els que has fet”, li vaig sentir dir moltes vegades. I satisfets cadascú amb lo seu, ens ficàvem al metro i tornàvem cap a casa.
En aquella època els pares tenien un projecte en comú molt bonic: fer un recull de poemes amb il·lustracions. Un projecte que, malauradament, es va quedar a mitges.
Fa un any, la mare i jo vam decidir fer un recull de contes, dels que havia escrit jo durant els últims anys, il·lustrats per ella. Fer un llibre sempre fa il·lusió. Fer-lo amb la teva mare, és ser una afortunada. Mai m’hagués imaginat que les nostres fotos sortirien juntes a la solapa d’un llibre!
Avui, vigília de Sant Jordi, m’ha passat una cosa curiosa. He agafat el nostre llibre (de tant en tant el fullejo), l’he obert per on tenia ficada la solapa (tinc la mania de fer-la servir com a punt de llibre) i ens he vist, a la mare i a mi, enmig d’un conte que passa a les Rambles de Barcelona, on la protagonista és una ballarina que fa d’estàtua humana. El conte no té res a veure amb el pare ni amb les nostres converses, però avui també és dijous. I m’ha fet gràcia veure’ns davant de la ballarina dibuixada amb un barret al terra. De sobte he sentit el so d’una moneda, he vist el somriure del pare, i he escoltat com deia, fluixet, allò de donar una empenteta.
Crec que el llibre “Arrels i pinzells”, a banda dels 14 contes i les seves il·lustracions, està fet d’aquestes empentetes del pare, d’aquest encoratjar tothom que volia dedicar-se al teatre, la pintura, l’arquitectura, l’escriptura… i a l’art en general. I potser també té l’ànima d’aquell projecte de poemes inacabat per culpa d’un alzheimer que l’únic consol que deixa és adonar-te que mentre a un li pren la memòria, a tu te la potencia (a l’igual que a tots els que se l’estimen) fent que recordis moments quotidians que no sabies que recordaves i que són els que més diuen.
I el perquè del títol? Un dia vaig veure una fotografia on apareixia un pinzell, amb mànec i virolla però sense pèls; en comptes de pèls, tenia arrels. Unes arrels petites i finíssimes amb les quals, vaig pensar, podríem pintar i escriure la nostra història.
Bona diada de Sant Jordi!
núria naval bonet 
Tot està connectat Núria!
Felicitats pel nou llibre a tu i a la teva mare.