Amb les ulleres posades

Feia dies que buscava alguna idea per escriure un conte. Normalment no les buscava, les idees, li venien soles, fins i tot quan no les volia perquè no tenia temps d’escriure o s’havia proposat dedicar-se a altres coses. Però aquell mes de desembre es va adonar que feia molt de temps que no li venia cap argument al cap, ni personatges interessants, res. I, capficada, es va posar a buscar.

-Què et passa mama, què busques?

-Alguna idea per un conte.

-Ah.

-Crec que he perdut la inspiració…

-I aleshores, per què no busques la inspiració, i no una idea?

Va entrar a l’estudi, va engegar l’ordinador i va veure que tenia nous missatges al correu. Dos de la biblioteca reclamant préstecs, un de l’escola del nen i, l’últim, d’un desconegut. Es presentava. Era músic. Li deia que havia compost una cançó inspirat en un conte seu. Que l’havia llegit a la revista Núvol. I li donava les gràcies, i també l’enllaç per si la volia escoltar. Va clicar de seguida. Mai ningú havia posat música a les seves paraules, a les seves imatges… i aquella història d’El banc de la Suzanne feta cançó li va semblar un regal meravellós.

La porta de l’estudi es va obrir i, encara amb la música de fons, li va explicar al nen el que havia passat.

-Per això no la trobaves.

-El què?

-La inspiració.

-Com?

-T’ha passat com a la iaia, quan busca les ulleres i les porta posades.

I, de seguida que la porta es va tancar, va començar a escriure un conte titulat Tu ets la inspiració.

-Fi-

Aquí deixo l’enllaç de la cançó de Vicenç Cusí Cussó i l’enllaç de la revista Núvol amb el conte d’El Banc de la Suzanne. Gràcies Vicenç per escriure’m aquell email al desembre.