El banc de la Suzanne

 

Aquell hivern van arreglar el camí que voreja la carretera. Van arrencar les males herbes, van aplanar la terra i van col·locar un banc a tres kilòmetres de l’entrada del poble. Un banc de fusta on no semblava que s’hi hagués de seure ningú, un banc que mirava cap a la carretera i donava l’esquena a les poques persones que es deixaven veure per aquell camí.

Un dia, a mitjans de març, va néixer una flor groga sota el banc. Una flor d’aquestes que ningú planta, que ningú s’espera. I la flor silvestre va anar creixent fins arribar quasi a l’alçada del seient. Amb aquells llistons de fusta damunt el cap, que només li deixaven veure un cel blau estret i allargassat, s’hi va passar tot el mes d’abril. Però al maig, la curiositat la va empènyer cap amunt fent-la grimpar entre dos llistons. I la flor groga va poder contemplar els cotxes, els tractors, alguna moto…. però no va veure cap persona. Si en passava cap per aquell camí, ho feien per darrera del respatller.

Al cap d’unes setmanes, però, altres flors van anar enfilant-se entre els llistons, i també unes de color lila van començar a aparèixer per l’altra punta del banc. Al mes de juny el banc n’estava ple, totes un pam per damunt del seient, semblaven flors assegudes en un banc contemplant el paisatge.

Però el paisatge era la carretera, i un dia, un conductor que tornava al poble després de molts anys es va quedar meravellat en veure aquell banc florit. El va captivar la tendresa d’aquells colors enmig de la duresa de la carretera. I un cop va haver passat de llarg el va continuar contemplant a través del retrovisor fins que en un giravolt el cotxe va sortir de la carretera.

Al cap d’uns dies, una dona, amb un ram de flors a les mans, va anar caminant fins el kilòmetre on el seu fill havia perdut la vida. Tot d’una, encara amb el ram a la mà, es va fixar en aquell banc. S’hi va apropar i s’hi va asseure a la cantonada, a la punta, per no aixafar cap flor. Com podia haver tanta bellesa al mateix lloc on havia succeït la desgràcia?
La dona va tornar a l’endemà, i a l’altra. Va agafar el costum d’anar-hi cada matí. Asseguda en aquell banc pensava en el seu fill, i tot el que no li havia pogut dir els ho explicava en veu alta a les flors.
Les liles de la cantonada van acabar per deixar-li més espai, potser per l’ombra que projectava la dona, es van anar vinclant lleugerament cap a un costat. Era l’única persona que havien conegut. Ningú més del poble va anar a seure en aquell banc, van preferir deixar-li per a ella. Fins i tot els cotxes que arribaven al poble intentaven passar ràpid per no destorbar-la o només miraven de reüll.

Al setembre, la dona ja no va tornar al banc. Però les flors, encara vinclades per l’ombra o la tristor, van mantenir la seva presència.
I ja arribada la tardor, la flor groga va desaparèixer i, de seguida, també la resta. I suposo que a la primavera següent en van néixer d’altres i, amb elles, una altra història. Però la gent del poble va continuar anomenant aquell banc, on la bellesa i la tragèdia s’havien trobat, amb el nom del Banc de la Suzanne.