La maleta de la Xià (conte infantil)

 

La meva germana fa només un mes que ha vingut a casa, i té cinc anys. Va arribar de la Xina amb una maleta vermella, quasi tan gran com ella, d’aquestes que tenen quatre rodetes. Em va explicar la mare que a l’orfenat la tenia amagada sota el llit. Buida completament i amb les rodes trencades. I que quan el pare les hi va arreglar, ella va dir el seu nom per primer cop.
La Xià i la seva maleta són inseparables. De vegades, quan té por o algun malson, s’aixeca del llit, l’obre i s’hi fica a dins. Tota cargolada! No sé com s’ho fa per cabre-hi i, menys, per quedar-s’hi adormida. Però els pares em diuen que no l’hem de deixar dormir així, que s’acabarà fent mal. I què hi puc fer jo?

Aquesta nit ho ha tornat a fer. Ha plogut molt, i crec que són els trons que l’espanten. Quan m’he despertat a mitja nit, el seu llit era buit. He mirat la maleta, que sempre la té a terra, al costat del nostre escriptori, i ja he sabut que era allà dins. La maleta s’anava movent a cada respiració de la Xià. Aleshores he desitjat que em parlés, que em digués per què la meva germana fa això, que m’expliqués la seva història i així poder-la ajudar. I amb aquest desig, he agafat el coixí i el llençol i m’he estirat al terra, al seu costat.
De sobte, he sentit una veu. “Xià?”, he preguntat mirant dins de la maleta, però ella dormia… i m’he tornat a estirar. I de nou he sentit la veu.
Aquesta vegada, però, ja no he obert els ulls.

 

***

 

 

Sóc la Sensenit… -ha xiuxiuejat la veu-, em dic així des que ella em va trobar. Abans no tenia nom, i em passava el dia anant amunt i avall arrossegada per un amo que sempre tenia pressa. Voltava per tot el món però només coneixia aeroports i habitacions d’hotel. Un dia, però, la meva vida va canviar. Estàvem fent cua a la parada de taxis d’un aeroport, quan vaig notar una estrebada. Algú se m’enduia i el meu amo cridava lladre!, lladre!
Suposo que el lladre es va endur l’ordinador, l’ipad… i em va llençar en un descampat, perquè quan em vaig despertar estava envoltada d’herbes i terra. Al cap d’una estona, vaig sentir que algú s’apropava. Em va tocar una cremallera, les rodetes… i em va posar dreta. Aleshores vaig veure que era una nena com jo, vull dir…de la meva alçada, i em mirava d’una manera… com si no hagués vist mai res de semblant.
Doncs potser sí que no havia tingut mai res de semblant perquè després d’estirar-me la nansa cap a dalt, em va somriure i em va abraçar amb totes les seves forces.

 

 

Casa seva era molt estranya. Entraven i sortien persones que no li deien res, com si no la veiessin. Ella dormia al pis de dalt, al colomar, en una mena de jaç fet de palla.   Cada matí em baixava per aquelles escales velles i estretes i sortíem al carrer. Durant el camí, les pedres em feien trontollar totes les cremalleres però quan per fi arribàvem a la presa del pantà, tot es tornava fantàstic. El terra era llis, fet de ciment. I com si fos una ballarina, em donava voltes i més voltes i jugàvem a veure qui en feia més. Ella sempre acabava caient al terra mig marejada i, tot i així, esclafia a riure. També s’enfilava damunt meu, i amb els braços i les cames estirades, fent veure que volava, lliscàvem per aquella pista de ciment. I també ballàvem… i contemplàvem les muntanyes que quedaven a l’altra banda de la frontera.

 

 

 

Un dia, però, quan tornàvem cap al poble, ens vam topar amb un grup de nois que em van voler prendre. Ella em va agafar ben fort, s’hi va resistir, però un d’ells, amb una empenta, va apartar-la del camí. Aleshores els nois es van posar a discutir entre ells; un se’m volia quedar per vendre’m al mercat; l’altre, per carretejar les gallines; l’altre, per treure’m les rodes i posar-les al seu carro… Jo anava passant d’unes mans a unes altres i, de sobte, enmig d’aquest estira-i-arronsa, vaig sortir pels aires i vaig caure per un penya-segat. Vaig quedar estabornida.

 

 

Quan em vaig despertar, ella era al meu costat. Em vaig alegrar molt, com havia pogut recuperar-me? Però aleshores em vaig adonar que em faltaven les rodes… les quatre! Ja no podríem patinar… ni ballar.
Aleshores, com si el cel es trenqués, es va sentir un tro estrepitós i va començar a ploure. Em va agafar en braços, i em va portar corrents a casa.

Aquella nit va ploure moltíssim, i van caure centenars de llamps. Ella s’esglaiava cada cop que la llum de la tempesta s’escolava per la finestra. Finalment es va ficar dins meu, tota cargolada, i s’hi va quedar adormida.
A l’endemà, hi havia molt de soroll a la casa. Tothom cridava i corria. Tot d’una, vaig entendre el que deien: la presa del pantà s’havia trencat, i aviat el poble quedaria inundat. Oh, no! Algú havia d’endur-se-la d’allà! Però ningú pujava al colomar. I quan per fi es va despertar, ja era massa tard: per la finestra es podia veure com els carrers del poble s’havien convertit en un immens riu.
Enfilada a la finestra, va començar a demanar ajuda. I en veure que ningú contestava, em va agafar i em va llençar a l’aigua. Què fa?! em vaig espantar, però abans que pogués reaccionar vaig notar com ella també s’hi llençava i queia damunt meu. Ens vam enfonsar totes dues, allò era el final!, vaig pensar. Però de sobte, com un miracle, vam tornar a la superfície. Suràvem!
I així, amb ella damunt meu com un nàufrag, vam navegar per una aigua marronosa que només deixava veure la teulada d’alguna casa i la part més alta dels arbres.

 

I el que va passar després que ens rescatessin tampoc no ho vaig acabar d’entendre. Ens van portar a un lloc on hi havien moltes nenes. De tant en tant venien homes i dones, d’altres països, a veure-les. Totes es posaven contentes amb les visites i no paraven de repetir els seus noms. Però ella no; m’obria, es ficava dins meu tota cargolada, com el dia de la tempesta, i no parlava amb ningú.
─No veus que no et voldran si no parles! ─li cridava una dona alta i grassa.

Un dia, mentre seia al meu costat fent uns rams de gessamí, una dona d’ulls clars se la va quedar mirant amb un somriure:
─Què fas amb aquesta maleta?
No va contestar.
─Sense rodetes… ─va continuar la dona─ no podràs anar gaire lluny.

Quanta raó tenia!, pensava jo.
─Vols que l’arreglem?
Aleshores, la nena va fer una cara estranya, i ràpidament, em va obrir una de les butxaques interiors i… no m’ho podia creure, les meves rodetes! Em devien haver sortit el dia de l’accident i les havia guardat!

Al cap d’uns minuts, l’home que acompanyava la dona d’ulls clars va aparèixer amb unes eines i, amb un tres i no res, em va col·locar les quatre rodes.
La nena em va posar dreta, i tal i com havia fet el primer dia, em va estirar la nansa i em va donar voltes com una ballarina. Tornava a funcionar! I aleshores es va girar cap a ells i, tocant-se el pit, els va dir:
─Xià, Xià…

 

***

 

─Nenes! Què feu dormint a terra?
Quan he obert els ulls, la Xià estava estirada al meu costat! Els pares no entenien què havia passat. I jo tampoc. Havia estat un somni?? Aleshores he mirat la maleta, estava tota oberta i buida, potser és que ja no amagava cap més secret… i, agraïda, he continuat abraçada a la Xià.

 

 

Il·lustracions de Núria Bonet

 

One thought on “La maleta de la Xià (conte infantil)

  1. Molt xulo Núria!

    Libre de virus. http://www.avast.com

    On Tue, Apr 23, 2019 at 11:03 PM núria naval bonet wrote:

    > nurianaval posted: ” La meva germana fa només un mes que ha vingut a > casa, i té cinc anys. Va arribar de la Xina amb una maleta vermella, quasi > tan gran com ella, d’aquestes que tenen quatre rodetes. Em va explicar la > mare que a l’orfenat la tenia amagada sota el ll” >

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: