El carrer del Dijous

 

A casa l’àvia, sovint havia sentit l’expressió No em diguis que vas al carrer del dijous!, que volia dir: no em diguis mentides! Sempre vaig pensar que era una frase feta de l’estil “aixecar la camisa” o “prendre el pèl”, però un dia, a l’escola, davant la mirada estupefacta de la mestra, vaig descobrir que no existia tal expressió, que era una invenció de casa meva. Quan aquella mateixa tarda vaig preguntar-li a l’àvia d’on venia, em va dir que li preguntés a la mare… que ella ho sabia millor que ningú. Però no li podia pas preguntar si no hi era, i ves a saber quan tornaria, així que l’àvia va preferir parlar abans que allargar aquell silenci.
Quan la mare tenia onze anys la família va baixar al poble a passar les vacances, com feien cada estiu. Aquell any, però, l’àvia havia agafat una malaltia estranya que feia que se sentís molt cansada, i va preferir que la mainadera l’acompanyés per ajudar-la, sobretot, amb els dos bessons petits.
Es veu que la mare tenia una fixació per escapar-se de casa i anar al pantà. Sola, no la deixaven anar més enllà de la presa, però aquell estiu va pensar que l’àvia no la podia controlar gaire i un dia va agafar la bici i va sortir de casa per anar al pantà. Només tombar el carrer es va topar de cara amb la mainadera, i quan aquesta li va preguntar a on anava, ella va respondre a casa d’una amiga. Quina amiga? La que viu al carrer del Dijous. I va marxar corrents.
La dona, que només portava dos dies al poble, ja s’havia adonat que els carrers portaven el nom dels dies de la setmana. De fet, els avis vivien al carrer del Dimecres. I com ja deus saber, si és que tants anys fora no t’han espatllat la memòria, al poble pots trobar des del carrer del Dilluns fins al carrer del Diumenge, tots els dies de la setmana, tots, menys el Dijous. La qüestió és que la mare es va sortir amb la seva i es va passar tot l’estiu anant al pantà. Fins un dia que, l’àvia, ja més recuperada, va preguntar per ella. La mainadera li va dir que estava a casa d’una amiga. Quina amiga? La que viu al carrer del Dijous.
Es va muntar un bon rebombori; van sortir a buscar-la l’avi, els veïns i fins i tot l’alcalde. Després de tres hores, la van trobar dins una cabana abandonada situada dalt d’un petit monticle enmig del camí que voreja el pantà.
No sé si la mare va dir moltes o poques mentides, al llarg de la seva vida, però aquesta expressió se la va haver de sentir moltes vegades. I avui, que fa just un any de la seva mort, crec que l’hauria d’estar recordant per altres coses i no per aquesta anècdota, però el teu quadre me l’ha fet present.

Fa tres anys la mare va pintar un quadre molt semblant al teu, diria, per la perspectiva, que està fet exactament des del mateix lloc. Ella el va anomenar “Els tres blaus”. Eren tres línies blaves: a dalt, el cel, al mig, el mar; i a baix, el pantà. Va ser l’únic quadre que va deixar penjat al menjador; després d’aquest, no en va voler fer cap altre. És el quadre que la va canviar de dalt a baix, que ens va portar a casa la calma i la felicitat. Un quadre que sovint me l’he quedat mirant esperant que m’expliqui el secret.

La mare només pintava a l’estiu, durant els deu dies que s’estava amb nosaltres al poble. I durant aquells dies els ulls se li tornaven més grans i brillants i la pell més suau i rosada. Però la mare pintava igual que s’enamorava, i aquesta felicitat durava ben poc. Un cop acabava l’estiu i tornàvem a Barcelona, tot canviava. Tenia el costum de penjar la tela al menjador de casa. I ho feia satisfeta del que havia fet, però un cop a la paret, començava a trobar-li defectes. No sé si era el fet de passar per davant tantes vegades o de mirar-lo de massa a prop que acabava per avorrir-lo. No trobes que aquest verd és massa clar? em deia, o que aquella cama -això si havia pintat un pescador- és massa curta? Jo no hi veia mai cap defecte perquè l’únic que veia era l’estiu, lo millor del món. De fet, Riudecanyes era l’únic lloc on jo era realment feliç, vivint amb els avis i veient la mare només els últims deu dies.

Aleshores començava a retocar el quadre. Però tot i els canvis, no hi havia segona oportunitat, el quadre deixava d’agradar-li. El mirava i esbufegava, deia que no en sabria mai, que per què perdia el temps en això… Finalment el despenjava i el guardava al traster, amb la resta de quadres.
Amb els homes que apareixien a la seva vida feia igual. Quan començava una relació, quan s’enamorava, estava radiant i pletòrica però quan la relació començava a anar en serio i ell venia a viure a casa era com quan penjava el quadre, tot s’espatllava. Ja no els trobava ni tan llestos, ni tan divertits, ni tan convenients per a mi.
El pitjor va ser que amb els anys, a mida que la mare s’anava fent gran, ni tan sols aquest moment d’enamorament se salvava. Acumulava ja tants fracassos que la por a un altre ja no la podia amagar ni sota capes de maquillatge. Coneixes la cançó Simply Falling? M’esgarrifa. És com si estigués veient la mare en aquella època. La cantant diu que s’està enamorant, de nou. I la mires i l’escoltes i no veus felicitat per enlloc, hi ha un punt dramàtic en la seva veu, com si ja s’hagués enamorat tantes vegades, que aquest “cor que cavalca de nou” no pogués deslliurar-se del dubte i la por. Perdona… sempre faig igual, quan no estic massa segura de fer-me entendre sempre estiro de la música.

I evidentment quan la cosa es trencava venia la depressió, però aquest capítol te l’estalviaré perquè suposo que tots els desamors es deuen assemblar molt. Prefereixo parlar-te de com m’afectava a mi que tot el barri anés ple de la vida sentimental de la mare. És curiós, tot i viure a Barcelona i estiuejar en un poble, allà on patia més la xafarderia era a la ciutat. I és que la mare, que no se n’amagava mai de les seves relacions, tenia el detall de venir al poble sempre sola, era com si el poble fos un lloc sagrat. Però el barri… tant se li’n donava. En canvi, jo, em vaig anar convertint en una adolescent obsessiva i desconfiada que sempre es pensava que malparlaven d’ella i de la seva família. Recordo que la mare em feia anar a comprar a un colmado on la dependenta era una dona xafardera, i ultracatòlica, que sempre embolicava els ous amb paper de diari, però no un diari qualsevol sinó religiós, i quan estaves tranquil·la a casa teva i volies fer-te una truita sempre t’apareixien bisbes i sotanes. Ho fa per tocar els ous! em queixava a la mare, i ella, de primer arrufava el nas, pel vocabulari, i després es posava a riure. Però el que volia dir-te era que un dia vaig anar al colmado, i només entrar, la dona em va dir, alçant els seus dits boteruts, saps, nena, que ja tenim Papa?! Es referia, és clar, al Papa de Roma, però jo, com que no tenia pare, o al menys pare conegut, tot m’ho prenia amb segones. Vaig comprar el pernil de mala gana i també mitja dotzena d’ous. Al dia següent, quan vaig anar a desembolicar-los vaig veure que el paper de diari s’havia enganxat. M’havia donat un ou trencat, segur! Quan vaig començar a estirar el paper d’un dels ous em vaig fixar que algunes lletres del diari s’havien quedat impreses a la closca. Eren lletres i paraules incomprensibles, del revés, emmirallades… I em vaig entretenir a veure si entenia alguna cosa. De sobte vaig veure escrita la paraula AMOR (amb la R al revés), de seguida vaig adonar-me que era la paraula ROMA, devia ser de la notícia del Papa. Però a mi aquella paraula AMOR, envoltada de paraules incomprensibles em va fer pensar… Tan difícil era estimar? Tant difícil era que la mare trobés algú que la fes feliç? Vaig prémer l’ou amb tanta força que se’m va trencar a la mà.

Tot això t’ho explico perquè entenguis com va canviar la mare fa tres anys, després de pintar “Els tres blaus”. Com sempre, el va penjar al menjador de casa. Però aquella vegada, no el va retocar, no em va fer preguntes, no esbufegava cada vegada que passava per davant. Sinó tot el contrari. De vegades me la trobava embadalida mirant-lo. Vaig pensar que per fi havia fet un quadre que li havia agradat. Què havia de pensar, sinó? Un dia, quan ja feia mesos que el teníem a casa, me la vaig trobar despenjant el mirall del menjador, un mirall que havia comprat feia molts anys en una fira d’antiquaris i que li havia costat molts diners. I quan li vaig preguntar per què ho feia em va dir que trobava que no quedava bé amb els blaus. Aleshores va ser quan vaig entendre que “Els tres blaus” era especial. No només li agradava sinó que estava disposada a canviar-ho tot pel quadre.
I tant que va canviar! De sobte, vaig deixar de tenir una mare insegura, inestable, que podia passar d’una felicitat desmesurada i histriònica a un estat d’hivernació absolut. Una mare que es buscava nòvios cada vegada més joves i que també s’entaforava faldilles cada vegada més curtes. Res, tot això va desaparèixer. Es va assossegar de cop; es va tornar una persona que parlava tranquil·la sobre les seves classes, que gaudia amb l’art, es va deixar estar d’homes, va tornar a llegir, sobretot llibres en francès, fins i tot em va venir a veure a algun assaig… Era com si hagués fet les paus amb ella mateixa i al seu voltant tot es posés en ordre. Fins i tot el colmado va tancar. Van ser dos anys meravellosos.

Avui, després de la missa que han fet al poble en record del primer any de la seva mort, he entrat a l’Heura i he vist que feien una exposició de pintura. Hi he entrat més que res per la frescor que sempre fa en aquesta casa de pedra. A més, havia d’esperar l’àvia, que s’estava acomiadant de mig poble. Quan he vist el teu quadre, aquelles tres línies blaves… que només es veuen des d’un petit monticle situat enmig del camí que voreja el pantà, m’he quedat parada, però quan he llegit el títol m’he quedat glaçada. “Vista panoràmica des del carrer del Dijous”.

De camí a Barcelona li he preguntat a l’àvia si coneixia algú del poble o dels voltants que es digués E. Frenchette, així signes el quadre. I tota sorpresa m’ha dit, els Frenchette? Que han tornat?? I aleshores m’ha parlat d’una família belga que havien viscut a l’urbanització del pantà feia una pila d’anys, quan la mare era petita. També m’ha dit que tenien una filla molt amiga de la mare, de la mateixa edat, es portaven un dia. És curiós com la memòria grava aquests detalls i en canvi oblida el nom de les persones…
Crec que durant el viatge he agafat el volant tant fort com vaig agafar aquell ou amb la paraula AMOR. Quan hem arribat no podia ni desenganxar les mans, crec que també l’hagués acabat trencant.

Me l’havia fet tantes vegades aquella pregunta… Tant difícil era que la mare trobés algú que la fes feliç? I ara, un any després de la seva mort, em trobo refent la pregunta: O és que potser ja feia anys que l’havia trobat, quan agafava la bicicleta per anar-se’n al carrer del Dijous?

 

 

Il·lustració: Núria Bonet.

 

 

Aquesta història i moltes més les podreu trobar al llibre “Veus” de Reusenques de Lletres, publicat per Arola.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: