La guerra dels cigrons

 

FET és un petit poble de la província d’Osca, situat dalt d’un promontori. El poble del meu avi ja fa molts anys que està abandonat, més de cinquanta, però tot i així, malgrat les cases sense teulada, encara conserva la seva fesomia. És com si es resistís a desaparèixer del tot, per això m’he emocionat quan he sabut que Josep Miquel Bonet ha creat un blog sobre el poble: https://blogdehistoriadefet.wordpress.com/. Hi penja informació sobre l’estat de les runes, notícies dels pobles de la zona i moltes fotos, antigues i actuals. Però també vol que sigui un blog obert i convida a explicar històries i anècdotes sobre les persones que van néixer i viure a Fet. Una manera molt poètica, trobo, de preservar la memòria d’un poble. Penso que cada història que s’escrigui sobre un dels seus habitants serà com agafar una pedra caiguda i posar-la de nou a la teulada.

 

 

*

De petita, l’avi em venia a buscar a l’escola cada dia. A les cinc, quan sonava el timbre, sempre me’l trobava allà, assegut al pedrís de l’entrada, pelant-me una enorme poma groga mentre xerrava i feia riure a sor Ascen, la monja encarregada de la porta i de la infermeria.
El que més recordo són les històries que m’explicava de camí cap a casa. Anàvem a peu i, tot i que el trajecte de Sarrià fins a Sants fa baixada, potser ens estàvem més d’una hora. És clar que el seu bastó s’anava aturant sempre que la conversa ho requeria.
El primer que em preguntava sempre l’avi era què havia menjat. A mi, de l’escola, m’agradava tot menys un plat: els cigrons, que els odiava. Estan secs i durs! em queixava i aleshores ell, que havia tingut durant molts anys una botiga de llegums al carrer Galileo, em deia tot el que havien de fer les monges per coure’ls bé. Jo aquesta part no l’escoltava gaire perquè ja intuïa que la meva repulsió als cigrons no era només una qüestió de bullir-los amb més o menys sal. De vegades, quan em perdia tota l’hora del pati perquè no em deixaven aixecar fins haver acabat el plat, pensava que un dia faria com la nena de la flauta. El seu pla era perfecte. Amb l’excusa que volia practicar les cançons, s’enduia la flauta a l’hora del pati i l’entrava al menjador amb una corda penjada al coll. Asseguda davant del plat, la descargolava per la part de dalt, del bec, i anava posant els cigrons d’un a un. Quan la flauta s’omplia fins dalt, la tornava a cargolar. I un cop al lavabo, la tornava a obrir de nou, ara per la part de baix, i els cigrons anaven caient al vàter.
Clong clong clong! li vaig dir a l’avi divertida, però ell no va riure, i enmig de la Diagonal, mentre la travessàvem, va clavar el bastó a terra i em va dir tu, nena, no llencis mai el menjar!
Un dia, però, els cigrons van deixar d’estar secs i durs i van passar a tenir molt de suc. Jo no els vaig menjar perquè aquella setmana havia estat malalta i em donaven arròs, però tothom deia que estaven encara més dolents; estovats, farinosos i amb molta pellofa. Quan li vaig explicar a l’avi, va remugar no sé què de la monja i dels tipus i tipus de cigrons. Pobre sor Ascen, vaig pensar, i què havia de saber ella, si li feien fer de tot! I de sobte em vaig adonar que l’avi, un dia, mentre m’esperava a la sortida, li havia estat explicant com s’havien de coure les llegums perquè quedessin bé, i ella li havia dit a la cuinera, i la cuinera…    I què, la nena de la flauta? -em va preguntar l’avi- li han agradat els cigrons amb suc? Doncs no ho sabia, no ens havíem assegut juntes, però aquesta vegada l’avi sí que va riure mentre ens imaginàvem com li devia haver quedat la bata amb tot el suc regalimant pel forat de la flauta.
I aleshores va ser quan em va explicar la seva història de cigrons.

L’avi va haver d’anar a la guerra. I com que tenia la botiga de llegums el van fer cuiner. Cuinava per a tot un regiment! I per ensenyar-me com d’enormes eren les olles, es va aturar, em va donar el bastó i va obrir els dos braços fent una gran rodona.
Un dia, mentre feia una bona olla de cigrons i amb les dues mans anava remenant un cullerot, li van disparar un tret a la mà. Qui, els dolents? No, un company seu, un home prim i llargarut, no gaire destre amb les armes, que mentre en netejava una se li va disparar sense voler. La bala li va entrar per una banda i li va sortir per l’altra. Toca, toca… em deia perquè notés la durícia que li havia quedat entre el dit polze i l’índex. L’avi es va embolicar la mà amb un drap i va continuar amb els cigrons. Si el coronel s’arribava a assabentar de l’incident, aquell company seu estava perdut. Només ho van saber els tres que l’ajudaven amb el sopar i el que havia disparat, és clar. I saps on va anar a parar la bala? Dins de l’olla! L’avi va intentar agafar-la amb el cullerot, oh ves, no podíem tornar a fer una altra, però abans de pescar-la, ja va venir tot el regiment.
Va servir a cadascun dels soldats, patint a cada cullerada per si sentia el cling! de la bala dins de les carmanyoles d’acer. I mentre menjaven, tots per allà asseguts al terra o damunt de caixes, els quatre que sabien el que havia passat, anaven remenant els cigrons a poc a poc, amb la cullera cap aquí, cap allà, separant-los com si cremessin… per si sortia la bala. L’avi patia sobretot per si li apareixia al coronel, que sempre seia una mica apartat de la resta, entremig de dos barrils. Però de seguida aquest es va aixecar sense dir res, va escopir al terra, i se’n va anar a la seva tenda.
La bala no li va aparèixer a ningú i tampoc va quedar al fons de l’olla. Però l’avi no es va entretenir més perquè se’n va anar corrents a la infermeria. Aquell vespre, mentre es curava la ferida, els que van anar al riu a netejar estris i olles, cosa que feia sempre ell, van ser assaltats pel foc enemic.
Al cap d’unes setmanes, encara amb la mà embenada i amb la pena d’haver perdut dos dels seus amics i ajudants de cuina, va agafar els barrils on sempre s’asseia el coronel, per moure’ls de lloc, i allà, mig enterrada, va trobar la bala.
Se la va guardar a la butxaca i li va portar a l’àvia quan va acabar la guerra.

La podré veure quan arribem a casa?? Oh, si l’àvia ens deixa… I com sabies que era la teva bala i no una altra? I com va anar a parar entre els dos barrils? I com…, l’avi va aixecar el bastó i me’l va posar al davant perquè anés més a poc a poc.

Ja feia temps que sospitava que aquell coronel que escopia i s’asseia apartat de la resta, entre els barrils, llençava al terra el menjar que no li agradava. En aquell temps el menjar escassejava, em va dir, però sempre n’hi ha, fins i tot a la guerra, que arramben amb provisions i privilegis. Tu, nena, no llencis mai el menjar, em sents? va tornar a dir mentre se sentien els primers clàxons a la Diagonal.

Començava a fer calor i a l’escola ja no ens van donar més estofats. Al curs següent, l’avi ja no em va venir a buscar.
El primer dia que em vaig trobar davant d’un plat de cigrons, ho vaig passar fatal. Els continuava trobant horribles, amb suc o sense, i no sabia què fer. No me’ls volia menjar però tampoc no els podia llençar, ara que sabia tota la història de l’avi. Així que vaig estar molta estona remenant, apartant els trossos de pastanaga, bufant… vaja, com si jo també busqués la bala. Però m’estava perdent tant de pati que al final vaig agafar una cullerada i me la vaig empassar. De sobte, vaig notar una pellofa enganxada a la gola, i em vaig ennuegar. Vaig tossir tan fort que em van saltar les llàgrimes.
S’havia fet tard i a aquella hora ja entraven les monges al menjador. Quan sor Ascen em va veure eixugant-me els ulls va venir i em va preguntar què em passava. Li vaig dir la veritat, que no podia amb aquells cigrons perquè em feien pensar en l’avi. La monja, que ja no el veia cap tarda, es va pensar que alguna cosa li havia passat, i es va asseure al meu costat. A ell no li havia passat res, només que ja s’havia fet gran com per caminar amunt i avall, però en comptes de dir-li això em vaig posar a explicar-li la història de la guerra i la bala… i aquella ferida a la mà… i que aquells cigrons amb suc eren com els que feia l’avi…
Tot d’una sor Ascen es va aixecar, em va treure el plat del davant i me’l va canviar pel seu. I durant tot aquell any no vaig tastar ni un sol cigró, cada vegada que n’hi havien, la senyora que servia el menjar em deia, tu ets la que m’han dit que no li senten bé, oi? Jo aixecava les espatlles i, mentre em deixava omplir la safata d’arròs, pensava que l’avi estaria content de veure que no vaig llençar mai el menjar.

 

Dedicat a Vicenç Bonet Fuster,
nascut a Fet el 1907.

Anuncis

One thought on “La guerra dels cigrons

  1. Retroenllaç: Casa Jordá: una familia con cuatro hijos a la guerra civil – Blog de Fet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: