Sobre finestres

 

Diuen que visitar la casa d’un artista és una manera de conèixer i apropar-se a la figura del pintor, de l’escriptor, del músic. Amb el mobiliari antic i original pots fer-te una idea de l’època, amb els objectes personals, fotografies i cartes, pots endinsar-te en la intimitat del personatge, però a mi el que realment em fascina d’aquestes cases són les finestres. Veure què veia l’artista, què mirava. Sé que moltes vegades aquest paisatge urbà -o rural-, pot haver canviat molt, però tot i així, no puc deixar de mirar. Suposo que això em ve de petita, de quan em passava hores davant de la finestra.
La meva habitació donava a un edifici molt vell, de color marró, que estava tan sols a sis o set metres. Sovint ma mare deia: que lleig és això, t’ha tocat la pitjor finestra, i marxava tot rumiant possibles solucions. Jo em quedava parada sense entendre que allò que jo veia pogués ser lleig o bonic perquè jo, l’edifici vell i marró, ni el veia, només em fixava en el que hi havia dins d’aquelles finestres rectangulars, aquelles persones amb les seves rutines, aquells trossets de vida… eren històries! I les històries poden tenir gràcia, fer-te por, poden estar ben explicades o ser avorrides, però lletges? Encara recordo la veïna enamorada del quadre. Era una dona d’uns cinquanta anys, quasi sempre anava amb un batí de seda. Una tarda me la vaig trobar abraçant el quadre de la seva habitació. El quadre era gran, i hi havia un home pintat. Ella, dreta a la cantonada del quadre, l’abraçava amb les dues mans; amb una l’agafava pel costat i, amb l’altra, per baix. I amb la galta enganxada a la tela, com si l’home li estigués parlant fluixet. S’estava així uns minuts. Vaig pensar que estava enamorada d’aquell home, potser el coneixia, i per què no podien estar junts? O potser s’havia enamorat a base de mirar-lo cada nit. La vaig veure una segona vegada, la mateixa manera d’abraçar-lo, i una tercera, però aquesta darrera vegada, algú que no vaig veure va entrar a la habitació, ella es va apartar ràpidament del quadre i va fer veure que es posava una arracada. De sobte, una mà va aparèixer a la finestra i va córrer les cortines.
No va ser fins al cap d’uns mesos, quan vaig veure la dona comptant bitllets damunt del llit, que vaig descobrir que no abraçava el quadre sinó que al darrera hi amagava un sobre amb diners. Quan jo pensava que l’abraçava, el que feia era separar-lo de la paret, molt a poc a poc, devia pesar molt, fins que el sobre lliscava i l’atrapava amb la mà.

Un dia la mare em va dir que ja tenia la solució. La solució, a què? A això tan lleig que es veu. I a l’ampit de la finestra em va col·locar una filera de torretes amb flors de diferents colors. Ja veuràs quan creixin, t’ho taparan tot. Però no van créixer, es van morir totes. L’edifici no només era lleig sinó que a més no deixava entrar el sol. I les flors artificials que em va col·locar després, se les va endur una ventada de primavera. Així que finalment va fer venir dos senyors a canviar-me la finestra, i quan vaig tornar de l’escola em vaig quedar glaçada, com els vidres, que eren grisos i no em deixaven veure res. Translúcids, nena, es diuen translúcids.

 

Fa unes setmanes, vaig tenir l’oportunitat de visitar la casa del pintor Albert Durero, a Nuremberg. Em va agradar molt. És una casa gran, del segle XV, amb aquell entramat de bigues de fusta tan típic. I té un munt de finestres. Senyal de riquesa, explica l’audio-guia només entrar-hi, però quan pujo les escales i trepitjo les primeres estances… ai, quina desil·lusió, no es veu res! Com pot ser que des del taller on Durero feia els seus gravats i pintava aquells quadres tan grans no es vegi res del carrer? Per què les finestres les han fet amb pavès de vidre que només deixen passar la llum però no et deixen veure les cases veïnes, ni la plaça, ni el túnel de pedra excavat a l’antiga muralla?
Potser recrea el vidre de l’època (no ho crec); o potser al senyor Durero no li agradava mirar per la finestra o que els veïns el veiessin; potser, i a jutjar pels seus nombrosos autorretrats, el pintor era més aviat de miralls, que no deixen de ser, diuen, finestres des d’on contemplar-nos a nosaltres mateixos. O potser qui va reformar la casa fa uns quants anys va triar aquest vidre perquè és molt resistent i un bon aïllant tèrmic, o simplement, com a ma mare, no li va agradar el que es veia per la finestra. Sigui com sigui, és llàstima que una visita com aquesta no inclogui també el poder jugar amb la imaginació, el preguntar-se què devia veure o mirar l’artista.

Curiosament, uns dies més tard, vaig anar al Mas Miró, la casa d’estiueig del pintor Joan Miró, situada al poble de Mont-roig. Dic curiosament perquè aquí sí que els arquitectes/historiadors que han dut a terme la reforma del mas han donat una importància cabdal al paisatge que l’artista contemplava des de casa. I mirant des del seu dormitori les muntanyes de Prades, vaig recordar una altra finestra de la meva infància.

Els avis vivien a l’Eixample, en un primer pis d’aquells que tenen una gran terrassa d’interior d’illa. Podíem córrer, jugar a pilota, jugar amb els llençols estesos i regar les plantes. Res, doncs, de tafanejar les finestres del davant, més que res perquè totes quedaven per damunt nostre. Però n’hi havia una, en forma de galeria, molt gran, tota coberta de vidre i alumini blanc: la dels veïns del costat. La tenien més enllà de la seva terrassa, que era com la nostra, paret per paret, però que no feien servir per a res. Allà hi vivien un matrimoni i vuit gats. Tots eren artistes, l’home feia escultures, la dona pintava i els gats rondaven per aquell estudi tot fregant-se els lloms entre les potes dels cavallets, les peanyes i els tamborets de les models.
Les models les pintaven els alumnes de la dona, que venien cada dissabte al matí. Posaven despullades, amb algun mocador al coll o un barret, o també estirades en una tarima plena de coixins. Jo sabia a quina hora començava la classe perquè tots els gats, els vuit, s’estaven a la terrassa miolant. Vaig pensar que quan hi havia models despullades no els deixaven estar allà a dins. Després vaig saber que no, que els feien fora per les al·lèrgies al pèl de gat. Ho vaig saber el mateix dia que em vaig trobar dos senyors posant un mur de bruc que separava una terrassa de l’altra. No n’han de fer res els veïns, del que fem a la terrassa!, va dir la meva àvia.

Aquell any, però, els Reis van portar al meu germà petit un gronxador. Ell va estar molt content; jo el gronxava a la terrassa dia sí dia també fins que em vaig cansar i vaig pujar-hi jo. Quin descobriment! Si m’empenyia fort, arribava a veure, per damunt d’aquell mur de pi sec, la galeria d’art. Només eren uns segons però els ulls se m’obrien com si intentessin fotografiar-ho tot. Fins que un dia em vaig donar tant d’impuls que vaig donar la volta al gronxador i vaig caure de cap al terra.

 

Com deia, això ho vaig recordar mirant per la finestra del dormitori de Joan Miró. Des d’aquesta estança Joan Miró va pintar “Mont-roig, vinyes i oliveres”. I et mostren un còpia del quadre. I mires per la finestra i no veus res. Bé, sí que veus alguna cosa: el mur de l’autopista que van construir uns quants anys després. Per damunt d’aquest mur només es veuen els pics de les muntanyes, i sí, són les mateixes que va pintar Joan Miró. Em van venir ganes d’agafar una banqueta i enfilar-me a veure si aconseguia veure alguna cosa més, però no ho vaig fer. L’experiència em diu -i la cicatriu al cap m’ho recorda- que quan mirar resulta perillós, val més imaginar-s’ho.

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: