L’Espai que m’acompanya

Avui mentre esmorzàvem he sentit la notícia que el Museu Chillida tornava a obrir les seves portes després de vuit anys d’estar tancat. Me n’he alegrat molt. De sobte, m’ha vingut un record de quan vaig anar-hi de petita amb la família. Un sentiment de felicitat, d’una tranquil·litat absoluta mentre passejava per aquell immens jardí arbrat, d’un silenci inspirador… I de seguida he dit als nens que hi podríem anar aquest estiu, que és un museu molt xulo, amb unes escultures impressionants. I just quan he dit això, m’he posat a fer memòria d’alguna d’aquestes escultures i no n’he recordat cap. Només em venia al cap la Pinta del Vent, de Donosti, i alguna més, però cap de les que vaig veure al museu.

No recordava cap obra i, en canvi, el record del que vaig sentir passejant per allà el tenia molt present sense saber-ho. I he continuat esmorzant amb més calma i molta pau, fins i tot m’he posat a observar detingudament els cereals dels nens, aquelles boles amb un forat al mig… una forma tancada, amb un forat; espai buit, buit com el silenci… era això? De tant recordar sensacions hem fet tard a l’escola.

Quan he tornat a casa m’he adonat que sovint em passa això. No arribar tard a l’escola sinó que quan una exposició m’agrada molt, l’espai on està ubicada, sempre té alguna cosa a veure.
Potser és exagerat dir això, però és que fa unes setmanes em va passar una cosa semblant. Vaig anar a Barcelona a veure l’exposició “Vida? o Teatre?” de la Charlotte Salomon. Una pintora jueva, nascuda a Berlin, i assassinada a Auschwitz. L’exposició la composen uns més de dos-cents guaixos que expliquen la seva vida. Em va encantar. Però crec que no va ser només per l’obra en si, sinó pel lloc on es mostren aquestes pintures. El Monestir de Pedralbes, un lloc que crec que no podia ser més adient. Quan entres i accedeixes al claustre et trobes que l’exposició està justament a l’altra banda, amb la qual cosa has d’anar passejant entre aquells arcs, sentint els ocells, l’aigua de la font, la verdor dels arbres fruiters… i, sense voler-ho, et vas omplint del silenci i de la introspecció que et provoquen aquests espais. L’obra de la Charlotte Salomon és això, una introspecció, la seva vida narrada amb pintura, des que va néixer fins a uns mesos abans de morir. Quan arribes a l’altre extrem del claustre, has de pujar al segon pis, per unes escales de fusta, quasi sense barana. Fa la sensació que els quadres estiguin amagats, que és el que va haver de fer ella per intentar escapar dels nazis. Va pintar reclosa en una casa al sud de França, tancada en una habitació. Però després, quan entres a la sala d’exposició, et trobes amb un espai gran, diàfan… com immens és l’interior de les persones. L’artista, privada de llibertat, es va refugiar en l’art i en els seus records com a via escapatòria i catàrtica. Vaja, que l’espai em va semblar una metàfora de l’exposició que acull.

 

I suposo que també deu ser important que els museus que reuneixen obres de diferents autors triïn bé el lloc per a cada artista. L’espai dins de l’espai. La frase sona una mica surrealista però es que estic pensant en el Teatre-Museu Dalí.
No fa gaire vam anar a Figueres i vam visitar aquest museu que, a part de l’obra de Salvador Dalí, acull la d’altres artistes, cosa que no en tenia ni idea. I vaig fer un descobriment: Antoni Pitxot.
Una part del segon pis està dedicat a la seva obra. Una part que no deixa de ser un passadís, estret i en forma corba (segon pis que envolta el pati de butaques d’un antic teatre). Aquest artista va pintar, sobretot, pedres. Pedres que posades de tal manera recorden figures humanes, sobretot dones. Em va semblar meravellós. Que amb pedres recollides de les platges de Cadaqués, pedres salvatges, pogués fer aquells quadres que transmeten tanta harmonia i espiritualitat. Però al que anàvem; el passadís té quadres a banda i banda. En una d’aquestes parets, et vas trobant de tant en tant una mena d’entrades, molt petites i poc il·luminades, com si fossin coves, i allà pots gaudir d’un o tres quadres. Són petites coves com les que et pots trobar caminant per les roques del Cap de Creus. A l’altra banda del passadís, hi ha les finestres que donen al pati. Com que el passadís és corb, caminant i mirant per les finestres vas veient el mur de la façana del teatre, un mur fet amb pedres. Aleshores et trobes amb la gràcia de tenir les pedres pintades als quadres i les pedres reals de l’antic teatre, es com si la finestra fos també, en si mateix, un quadre inspirat en Antoni Pitxot. I ja al fons del passadís, l’impressionant “Al·legoria de la memòria”.
M’hagués quedat hores al passadís contemplant aquest oli, sinó fos perquè els nens em passaven pel meu costat buscant no sé què en els quadres, potser és que venien del pis de sota, on hi ha aquelles obres d’en Dalí que juguen amb la il·lusió òptica, i pots trobar dobles i triples significats en cada quadre. Fos el que fos, vaig mirar els nens i per primer cop vaig veure que, dins d’un museu, no feien cara d’avorrits. Eureka! Potser es van deixar endur pel joc i la provocació d’en Dalí, potser aquest geni els va saber donar la mà per acompanyar-los i endinsar-los pel seu món.
I aleshores vaig pensar que potser jo també soc com un d’ells, com un nen, i perquè una obra m’agradi és important que em donin la mà, i m’introdueixin i m’embolcallin… però en el meu cas, crec que és l’ESPAI qui fa aquest paper d’acompanyant.

 

                                    

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: