Per què escriure?

N’havia sentit a parlar moltes vegades, fins i tot n’havia escrit algun article… I ara s’adonava que no en tenia ni idea.
No és manca d’idees. No és que res del que escrius t’agradi, ni tampoc una mandra incomprensible a asseure’s a l’ordinador. O potser sí, potser és tot això, però hi falta una altra cosa: una pregunta. Una pregunta que et colpeja un dia el cap, així, de cop, i que t’ho enfosqueix tot. Quin sentit té escriure?
Per què dedicar-hi les hores i els dies? La pregunta se li havia aparegut com un núvol d’estiu, d’aquells que, tot estirada a la platja, et tapa de sobte el sol i t’esborrona la pell, i quan t’incorpores i mires al llarg de la platja, t’adones que només te l’ha tapat a tu, perquè aquells que es banyen feliços, més enllà, tenen sol, i els de l’altre costat, també.
I sola, sense compartir-ho amb ningú, esperes, un dia i un altre, que marxi, que passi de llarg. I quan veus que passen els dies i no marxa, el que desitges és que descarregui ja d’una vegada, que plogui i provoqui la gran tempesta per poder-ho engegar tot a rodar. Tampoc seria tan greu, es dedicaria un altre cop al restaurant i punt. Però no pot, perquè el núvol no porta pluja, només ombra, només li enfosqueix les idees i la vitalitat. Ni la deixa escriure ni la deixa no escriure.
El que més li sobte és la vergonya que sent en pronunciar aquestes paraules. Tinc una crisi… dirà. Com? Una crisi creativa. Li sembla penós. Per a ella això era només cosa dels artistes, dels bohemis… la gent corrent no es pot permetre aquests luxes, li sona tan esnob com l’avorriment d’un multimilionari.
Recorda que de petita tenia un conte que anava sobre un senyor que vivia amb un núvol damunt del cap. Un dia, l’home s’adona que està plovent i obre un paraigües, però el núvol, hàbil i maliciós, se l’hi fica a dins. L’home continua amb el paraigües. No li serveix per aixoplugar-se de la pluja, però sí perquè ningú s’adoni que està xop.

Prou de paraigües. Es decideix a fer-ho, a explicar-ho, no pot continuar amb aquell “bé, anar fent” quan li pregunten què tal? i quan ja fa tres mesos que no “fa”. Evidentment comença amb els amics que sap que seran més comprensius, aquells que de seguida li diran allò de “ja passarà”, cosa que encara li fa pensar més amb el seu núvol, que no passa de llarg.
També hi ha qui li aconsella escriure sobre això, sobre la crisi. I pensa que potser no és una mala idea, tot i que el conte d’algú que viu amb un núvol al cap ja està escrit.
I arriba el dia en què els amics comprensius s’acaben i encara li queda aquella persona a qui tant li costa dir-li-ho. I sap perfectament per què. La seva mare va ser l’única persona a qui no li va semblar bé que es dediqués a escriure. “No ho veig gens clar, Olívia”, això de renunciar a un treball estable, i tota la pesca. Així que, tot i que amb el temps la seva mare s’ha tornat una fan de tot el que escriu, que sembla que quasi n’estigui orgullosa, no pot evitar témer aquell “ja t’ho vaig dir”, tan seu.
Però quan ja està preparada per combatre’l, passa una cosa inesperada. La mare se li planta al mig del menjador amb la màquina d’escriure del pare. Una Olivetti de les que tenien aquell color tan estrany, entre verd i blau.

Aquella màquina, que havia estat al traster durant tants anys, li recorda tant el seu pare… tant, que de sobte li ve una imatge de quan era petita. Ella, dreta al passadís de casa, rere la porta entreoberta del despatx del pare. I per l’escletxa de llum, sentint com s’escola també el soroll del teclat. Les barres dels caràcters estavellant-se contra el carro de la màquina, i el so del carro en arribar a l’esquerra de tot, ¡cling!, i de nou cap a la dreta.
El pare escrivia informes per a la feina, conferències… i de tant en tant, escrivia el que realment li agradava, poesia. Des de darrera la porta l’Olívia podia saber perfectament en què estava ficat, si feina o poesia, per la rapidesa en què premia les tecles, per les pauses entre una paraula i una altra i, sobretot, per la respiració.
Però de poesia n’escrivia molt poca, molt menys de la que hagués volgut. Sempre va dir que s’hi dedicaria quan es jubilés. I ho deia amb una cara quasi de golafreria, com si, arribat el dia, s’hagués de menjar totes les hores lliures, només per a ell i els seus poemes. Però quan es va jubilar… al cap d’un any, li van diagnosticar que aquell desorientar-se pel barri no era gens normal, i que aquelles faltes de memòria… encara menys. L’alzheimer, una de les paraules més lletges que l’Olívia havia sentit mai.
Aquesta malaltia sempre es detecta quan ja fa temps que un la pateix, però el pitjor de tot és que ella l’havia detectat de seguida, l’única pega és que no sabia que existia. En els primers mesos de la jubilació el pare no feia res més que seure davant l’Olivetti, havia de recuperar el temps perdut. Però un dia, rere la porta, l’Olívia el va sentir murmurar. No era per comprovar la sonoritat, o la rima d’uns mots, com feia de vegades, sinó per buscar una paraula que no li sortia… una paraula tan poc “oblidable” com el nom d’un fill. També la lentitud de les tecles era estranya… era una lentitud forçada, acompanyada d’una respiració forta, nerviosa. I així, fins el dia de Nadal, al matí, en què va deixar anar aquell renec, hòstia!, que segurament no es va plasmar en el full perquè el va dir al mateix temps que colpejava el teclat amb les dues mans. Totes les barres dels caràcters es devien quedar allà, al carro, encallades les unes amb les altres, tan estranyades com l’Olívia.
El dia de Nadal va ser l’últim dia que el va veure assegut a la màquina d’escriure. Després, o caminava amunt i avall pel passadís, o s’estava assegut a la butaca del menjador amb un llibre a les mans. I quan l’Olívia li preguntava què fas, ell deia estic cansat. I quan li preguntava, no escrius, avui? li deia prefereixo llegir. Mai havia vist ningú llegint amb uns ulls tan tristos.
I va arribar el dia del seu aniversari i tots els dubtes se li van confirmar. El pare sempre li havia escrit un poema per al seu aniversari, un poema que li recitava a l’hora de dinar, a les postres, tot aixecant-se de la cadira i titulant-lo sempre de la mateixa manera: per a la meva filla.
Aquell trentè aniversari va ser el primer sense poema. Va ser un dinar incòmode, unes postres llargues, on no sabia si volia fruita o pastís, si no prendre cafè o prendre’n tres tasses… Li va costar aixecar-se de la taula, s’hi resistia, però la resta de la família es va aixecar, com si res, i també el pare, que ja estava molt més tranquil, havia oblidat fins i tot la seva tristesa.
L’alzheimer del pare va ser el que va empènyer l’Olívia a dedicar-se a l’escriptura. Quan va veure el pare que, a l’arribar a la jubilació, es quedava sense memòria i sense paraules, que just quan havia d’abocar els seus pensaments en un paper es quedava sense saber qui era, va tenir por que a ella li passés el mateix.

L’Olívia contempla l’Olivetti. Té gràcia, com se semblen els dos noms… Toca les tecles i s’adona que el carro no va, que no es mou cap a l’esquerra, amb la qual cosa les lletres es tinten unes al damunt de les altres i al final no s’entén res.
Tots dos espatllats, pensa. El pare sense paraules… i la màquina sense espais, sense silencis…. tan necessària una cosa com l’altra.
La mare, que ha entrat a la cuina, li fa la pregunta. “Vols que l’arreglem i te la quedes?”. L’Olívia comença a plorar. No podia tenir millor regal d’aniversari, tenir-la és com tornar a sentir aquells poemes amb què el pare li deia que l’estimava. I encara des de la cuina, la mare li pregunta també què era allò que li volia dir. I ella, encara plorant, pensa en aquella pregunta que s’ha fet dia rere dia, per què escric?, i s’adona que ja no ho veu tan fosc, com si el núvol que li feia ombra hagués marxat de cop. O potser és que ja ha trobat la resposta.

Per estimar? Perquè l’estimin?

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: