“La ballarina, el mag i el saxofonista”, conte finalista del premi Mercè Rodoreda de Molins de Rei 2018

 

 

 

Era una ballarina tota vestida de blanc. Al cap, duia unes plomes blanques iguals que les que recobrien el seu vaporós tutú. No sé per què li vaig llançar una moneda; potser perquè estava tan nerviós per l’entrega de premis d’aquell vespre que necessitava fer la bona obra del dia. El cas és que la ballarina, en sentir el so metàl·lic, va començar a fer contorsions i a moure els braços com si fossin dues enormes ales fins que va tornar a restar immòbil, i em va mirar fixament.

─Cinquanta cèntims? ─em va dir tot d’una─. Això és tot el que em dones, després del que m’has fet?
D’entrada, vaig pensar que aquelles paraules formaven part d’una performance, però em va estranyar no veure ningú més al meu voltant.
─És pot saber per què havies de canviar el final de la història? ─va continuar─. Ah, ja veig, ni tan sols saps qui soc…
Em vaig quedar perplex, tenia la sensació d’haver vist aquella estàtua en algun altre lloc.
─Sí sí…, ja em pots mirar així, ja, que m’hi vas vestir tu, així de ridícula!
Déu meu! Era la ballarina del meu conte!
─El tio del saxo s’enamorava de mi! ─em va replicar movent tan sols la boca─. I va i per quatre comentaris que et fan, decideixes canviar-ho tot!

Com ho sabia? Era cert que les paraules d’aquell crític m’havien afectat molt. Em titllava d’escriptor poc madur, amb tendència als finals feliços i no sé quantes coses més. Recordo que aquell mateix matí, amb dècimes de febre i tot, vaig agafar el meu últim conte i no em vaig aixecar de la cadira fins ben entrada la nit.
Començava amb una noia que un matí, al metro de la Plaça Catalunya, es queda embadalida escoltant un saxofonista. Li agraden aquelles mans grans amb què aferra l’instrument amb força i delicadesa al mateix temps, i sobretot, el somriure que li dedica cada cop que creuen les mirades. El mira una darrera vegada i li llença una moneda de cinquanta cèntims.
Quan surt del metro, camina Rambles avall arrossegant una vella maleta fins que arriba a l’alçada del Liceu. S’atura. Aleshores obre la maleta, treu un vaporós tutú blanc i sospira feixugament com fa cada matí abans de convertir-se en una estàtua humana.
Al cap de dues hores, el saxofonista sortirà del Metro i caminarà Rambles avall passant per davant seu, la mirarà, però no la reconeixerà.

─I com m’havia de reconèixer amb aquesta cara tota empastifada de blanc?
─Ets l’Odette del Llac dels Cignes! Com volies que et pintés?

Aquella estàtua m’estava començant a posar nerviós. Podia assumir que un dels meus personatges se m’hagués convertit en una persona de carn i ossos -no era el primer escriptor a qui li passava-, però el que no podia suportar era que m’interrompessin a cada moment.
Per on anava? Ah sí, quan arriba al final de Les Rambles, el saxofonista passa per davant d’un mag i s’atura. Observa bocabadat com fa aparèixer, d’un tros de paper, un colom blanc. L’aplaudeix com la resta de turistes i li dóna una moneda.
Al cap d’unes hores, el mag recull el seu material i puja les Rambles. Quan passa per davant del Liceu, veu l’estàtua de la ballarina. Té un cos perfecte; prim, flexible i àgil. Deixa la gàbia dels coloms a terra, i treu la moneda de cinquanta cèntims.

─Una mica pesadet, no?, amb tanta moneda amunt i avall! ─em va etzibar l’estàtua.
─Tampoc t’agraden els mcguffins?
─Els què? No em parlis de magdalenes que vomito.
─Macguffin! Ho va inventar Hitchcock! La moneda és només un recurs, no té gaire rellevància però és el que motiva la història.
─Tu tens de Hitchcock el que jo de Natalie Portman! A més, no sé a què ve tanta història si al final no me l’acaba donant.

Estava clar que el millor era que m’assegués en una d’aquelles cadires i mirés de no perdre la paciència. D’acord, al final el mag no li dona cap moneda; en comptes d’això, li proposa treballar plegats. Cada dimarts i dijous fa un espectacle al Magical, un local a prop de les Rambles. Fa temps que no pot fer el número de la caixa de les espases perquè no té ningú que li faci de còmplice. El pla és simple i efectiu: ella ha d’asseure’s a la barra o en una de les taules, com si fos una espectadora més, i quan el mag demani voluntàries per ficar-se dins la caixa, la traurà a ella. La ballarina, que ja hem dit que és prima i molt flexible, s’hi ficarà, es doblegarà com si fos de mantega i evitarà que les espases la travessin.

─I no penses dir que era un fastigós, que em mirava el cul contínuament?
─Però què dius, què t’inventes? Només un dia, quan ja portàveu tres setmanes treballant junts, et va fer netejar la gàbia dels coloms! A més, t’estàs avançant als fets…
─Que què? Ja! Ara veuràs com m’avanço als fets!

I de sobte, la ballarina va baixar de la petita tarima on feia d’estàtua, va agafar uns papers rebregats de la butxaca del seu abric i es va posar a llegir en veu alta.

─Això és meu! –vaig exclamar–. És una versió antiga del meu conte! D’on ho has tret?
─De la brossa!, on em vas enviar la nit que ho vas canviar tot!
─Només vaig canviar el final i quatre coses més! Aquell crític tenia raó, no puc fer un mag tan dolent, no puc caure en la dualitat del bo i del dolent, això és molt infantil!
─Però que no veus que aleshores no s’entén que jo vulgui plegar?
─Però tu qui et penses que ets, soc jo l’escriptor!

Reconec que aquella estàtua m’estava fent sortir de polleguera. Sort que en aquell moment van arribar uns russos amb les galtes plenes de sangria i les butxaques carregades d’euros, que la van fer tornar ràpidament a la tarima. Per on… ah, sí, per l’actuació de màgia. Ella vol plegar perquè està enamorada del saxofonista i se’n vol anar amb ell. Ho sap del cert el dia que se’l torna a trobar al Metro i està tocant la melancòlica peça de Txaikovski. Esta convençuda que l’ha vist a les Rambles interpretant el Cigne Blanc i que aquesta és la seva forma de declarar-s’hi.
Però el cert és que unes hores més tard tornarà a passar davant seu sense reconèixer-la, i qui sí s’aturarà davant els seus encants serà el mag. Tot i que no el veu, perquè té la mirada clavada al terra, ella sap perfectament que hi és perquè sent el parrupeig dels coloms, així que aprofita l’ocasió per dir-li que no hi anirà més al Magical, i que li doni els diners que li deu de l’última actuació.

─Serà fastigós! Mira que dir-me que ara no els té, i fer-me tornar a aquell antre per vint euros!

Aquella nit, el local és ple de gom a gom. La ballarina s’asseu a la barra i li demana els diners al cambrer. Aquest li diu que el mag encara no els hi ha donat, que s’esperi a que acabi l’actuació. La ballarina s’aixeca donant un cop de puny a la barra però de sobte, veu entrar el saxofonista i aleshores… sí que la reconeix, ets la noia de cada matí!, li diu somrient. S’asseu de nou i comencen a parlar i a beure cervesa. Ell li ensenya el saxo, una relíquia heretada de l’avi, li diu, i ella el mira amb els ulls brillants mentre s’imagina ballant en un gran escenari seguint el ritme de la seva música.
El mag, rere el teló del petit escenari, els veu de seguida i es posa furiós. Ha estat ell qui, per treure-se’l del damunt -no parava de preguntar-li pel truc dels coloms-, li ha dit que es passés pel local, que l’encarregat també busca músics, i ara arriba i li pren la seva ballarina.
Comença l’actuació amb el número de cartes, pendent en tot moment del que passa a la barra. Després fa desaparèixer el mocador vermell de dins un barret i, de sobte, veu que el saxofonista s’aixeca i se’n va al lavabo. Aleshores decideix canviar els plans i fer el truc de les espases. Ràpidament posa la caixa enmig de l’escenari i demana voluntàries. Una alemanya grassa aixeca la mà però ell fa veure que no la veu i se’n va directe cap a la barra. La ballarina es gira, no s’ho pot creure, ha vingut només per cobrar! Però aleshores tot el públic comença a animar-la picant les taules amb les mans. Morta de vergonya i, sense saber com sortir-se’n, s’aixeca. El mag l’agafa de la mà i, d’una revolada, la fica dins la caixa.

─Bravo!! ─va cridar l’estàtua donant-me un ensurt de por─. Com a estratègia, no està malament, em fa desaparèixer i així quan l’altre surt del lavabo es pensa que me n’he anat. Però que també cregui que soc una lladre? Això sí que no t’ho perdono!
─Dona… si el cambrer veu un instrument tan valuós, sol, damunt la barra, el més normal és que el guardi i…
─… i que es pensi que jo li he pres i marxi corrents del local perseguint-me?
─Però al final hi torna i, en veure’l, el cambrer li dóna el saxo i tot queda en un malentès.
─Sí, però aleshores jo ja no hi soc! Ja he sortit de la maleïda caixa i he marxat del local i… oh, quina casualitat, me n’he anat cap a l’altra direcció i no ens tornem a veure mai més! Perquè és clar, no només li dona el saxo, el cambrer, sinó que també li ofereix feina i aleshores ja no toca mai més al Metro, i jo em quedo sola, plantada al mig de Les Rambles…

La ballarina se’m va posar a plorar com una magdalena, potser sí que m’havia passat amb aquell final però volia fer una referència explícita al Llac dels Cignes. En el ballet rus, el mag Rothbart segresta l’Odette, i la converteix en un cigne, malefici que només es desfarà quan algú s’enamori d’ella. Al Magical, quan el mag la veu parlar amb el saxofonista, també la segresta ficant-la dins la caixa. Però que no se n’adona? És fantàstic!

─Però tu realment creus que això, el lector ho pilla?
─No subestimis els meus lectors!
─A més, tu potser d’escriure en sabràs molt però de ballets no en tens ni idea, o és que potser no saps que hi ha moltes versions del Llac dels Cignes, i molts finals! No coneixes la versió en què el príncep mata el mag, desfà el malefici i viuen feliços per sempre més?
─Però tu qui et penses que ets per ficar-te amb el meu conte? Només ets un simple personatge, no sé ni què faig aquí parlant amb tu!
Aleshores, tot d’una, la ballarina es va arrencar la faldilla de tul, s’hi va eixugar els mocs, i me la va llençar al damunt.
─Però què fas, a on vas, ara?
─Que potser et penses que m’estaré tota la vida fent d’estàtua? ─va dir desfent-se també de les plomes blanques del cap. I aleshores, cobrint-se de dalt a baix amb un abric tot negre, va sentenciar─: Tu tampoc no subestimis els teus personatges.

Em vaig quedar petrificat. Tenia un pressentiment estrany, com si aquell abric que encara veia allunyar-se passeig amunt representés el Cigne Negre…, l’engany… la traïció. De sobte, vaig sentir el so d’una moneda. Un japonès carregat amb una gran màquina de fotos m’acabava de llençar cinquanta cèntims. El flash em va enlluernar, i em va fer recordar l’entrega de premis.

Vaig arribar a l’Ateneu traient el fetge per la boca. El jurat del Concurs Literari ja havia nomenat els finalistes, només els quedava desvelar el nom del guanyador. Abans, però, i per fer-ho més emocionant, van fer un petit resum del conte que havia estat votat per majoria.
Van començar a parlar d’un passeig anomenat Les Rambles, d’una estàtua… no m’ho podia creure, el meu somni es feia realitat! Però tot d’una, vaig percebre un canvi, i cap al final de la història… un altre. Que vol dir que la ballarina acaba actuant al Liceu amb el saxofonista? Però què era allò, una broma? I de sobte, van dir el nom del guanyador. El crític??? Però com em podia haver robat el conte? Allò era impossible… a no ser que hagués entrat dins el meu ordinador!
I aleshores, quan es va aixecar per anar a recollir el premi, la vaig veure a ella, aplaudint-lo i petonejant-lo, amb aquelles dues plomes al cap, tan refotudament negres com el seu abric.

 

 

 

 

https://www.lapremsadelbaix.es/noticies/cultura/19247-ivet-duran-guanya-el-concurs-de-narrativa-literaria-merce-rodoreda.html

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: