“La ballarina, el mag i el saxofonista”, conte finalista del premi Mercè Rodoreda de Molins de Rei 2018

Anava tota vestida de blanc. Al cap, unes plomes també blanques com les que recobrien el seu vaporós tutú. No sé per què vaig llençar-li una moneda; potser perquè estava tan nerviós per l’entrega de premis d’aquella tarda que necessitava fer la bona obra del dia. La ballarina, en sentir el so metàl·lic, va començar a fer contorsions i a moure els braços com si fossin dues enormes ales fins que, de nou, va restar immòbil.

─Cinquanta cèntims? ─va dir de sobte─. Això és tot el que em dones, després del que he hagut d’aguantar?

D’entrada, vaig pensar que aquelles paraules formaven part d’alguna mena de performance, tot i que m’estranyava que actués només per a mi. A aquella hora del migdia hi havia ben poca gent a la Rambla.

─És pot saber per què havies de canviar el final de la història? ─va continuar─. Ah, ja ho veig, ni tan sols saps qui soc…

Em vaig quedar parat, tenia la sensació d’haver vist aquella estàtua en algun altre lloc.

─Sí sí… ja em pots mirar així, ja, que m’hi vas vestir tu, així de ridícula!

Déu meu! Era la ballarina del meu conte! Però això… no podia ser, era impossible!

─El saxofonista s’enamorava de mi! ─em va replicar movent tan sols els llavis─. I va, i per una crítica que et fan, decideixes canviar-ho tot!

Com ho sabia? Era cert que les paraules d’aquell Soralles m’havien afectat molt. Em titllava d’escriptor poc madur, amb tendència als finals feliços i no sé quantes coses més. Recordo que aquell mateix matí, amb dècimes de febre i tot, vaig agafar el conte amb què estava treballant i no em vaig aixecar de la cadira fins ben entrada la nit.

Començava amb una noia que un matí, al metro de la Plaça Catalunya, es queda embadalida escoltant la melodia d’un saxofonista. Li agraden aquelles mans fortes amb què aferra l’instrument, i delicades al mateix temps, i sobretot, el somriure que li dedica cada cop que creuen les mirades. Com es pot somriure al mateix temps que es bufa? es pregunta, però lluny d’endevinar-ho, treu unes monedes de la butxaca i li’n llença una de cinquanta cèntims.

Quan surt del metro, camina Rambla avall arrossegant la maleta fins que arriba al Liceu. Aleshores s’atura i obre la maleta. Treu un vaporós tutú blanc i mentre el contempla sospira feixugament, com fa cada matí abans de convertir-se en una estàtua humana.

Al cap de dues hores, el saxofonista sortirà del Metro i caminarà Rambla avall passant per davant seu. La mirarà, però no la reconeixerà.

─I com m’havia de reconèixer amb la cara empastifada de crema?
─I com volies que et pintés, si representes l’Odette del Llac dels Cignes!

Aquella estàtua m’estava començant a posar nerviós. Podia acceptar que un dels meus personatges se m’hagués convertit en una persona de carn i ossos -no era el primer cop que passava-, però el que no podia suportar era que m’interrompessin a cada moment.

Per on anava? Ah sí, quan arriba al final de La Rambla, el saxofonista passa per davant d’un mag i s’atura. Observa bocabadat com fa aparèixer un colom d’un tros de paper blanc. L’aplaudeix com la resta de turistes i li dona una moneda.
Al cap d’unes hores, el mag recull el seu material i puja la Rambla. Quan passa per davant del Liceu, veu l’estàtua de la ballarina. Té un cos perfecte; prim, flexible, àgil… Deixa la gàbia dels coloms a terra, i treu la moneda de cinquanta cèntims.

─Una mica pesadet, no, amb tanta moneda amunt i avall?! ─m’etziba l’estàtua.
─Tampoc t’agraden els mcguffins?
─Els què? No em parlis de magdalenes que vomito.
─Macguffin! Ho va inventar Hitchcock! La moneda és només un recurs, no té gaire rellevància però és el que motiva la història!
─Hitchcock? Au va, no em facis riure! A més, no sé a què ve tanta història si al final no me l’acaba donant.

Estava clar que el millor era que m’assegués en una d’aquelles cadires i mirés de no perdre la paciència. D’acord, al final el mag no li dona cap moneda; se la torna a ficar a la butxaca perquè vol oferir-li una cosa millor: treballar plegats. Cada dimarts i dijous fa un espectacle al Magical, un local a prop de La Rambla, i fa temps que no pot fer el número de la caixa de les espases perquè no té cap còmplice. El pla és simple i efectiu: ella ha d’asseure’s a la barra o en una de les taules, com si fos una espectadora més, i quan el mag demani voluntàries per ficar-se dins la caixa, la traurà a ella. La ballarina, que ja hem dit que és prima i molt flexible, s’hi ficarà, es doblegarà com si fos de mantega i així evitarà que les espases la travessin.

─I no penses dir que era un fastigós, que em mirava el cul contínuament?
─Però què dius, què t’inventes? Només un dia, quan ja portàveu tres setmanes treballant junts, et va fer netejar la gàbia dels coloms! A més, t’estàs avançant als fets…
─Que què? Ja! Ara veuràs com m’avanço als fets!

I de sobte, la ballarina va baixar de la tarima on feia d’estàtua, va agafar uns papers rebregats de la butxaca del seu abric i es va posar a llegir en veu alta.

─Això és meu! –vaig exclamar–. És una versió antiga del meu conte! D’on ho has tret?
─De la brossa! On vas enviar-me la nit que ho vas canviar tot!
─Només vaig canviar el final! Aquell crític tenia raó, no puc fer un mag tan dolent, no puc caure en la dualitat del bo i del dolent, això és molt infantil!
─Però que no veus que aleshores no s’entén que jo ja no vulgui treballar amb ell?
─Però tu qui et penses que ets? Soc jo l’escriptor!

Reconec que aquella estàtua m’estava fent sortir de polleguera. Sort que en aquell moment van arribar uns russos amb les galtes plenes de sangria i les butxaques carregades d’euros, i van fer que la noia tornés ràpidament a la tarima. Per on anava? Ah sí, per l’actuació de màgia. Ella vol deixar de treballar amb el mag perquè està enamorada del saxofonista i se’n vol anar amb ell. Que quan s’hi enamora? El dia que se’l torna a trobar al Metro  i el sent tocar “El llac dels cignes”. Casualitat? Doncs no se sap, però ella està convençuda que l’ha vist a La Rambla, vestida com la blanca Odette de Txaikovski, i ara, que l’ha reconegut tot i no anar maquillada ni vestida, toca aquesta peça perquè sàpiga que ell també l’estima.

Però, estranyament, unes hores més tard passarà davant seu i ni la mirarà. Qui sí s’aturarà davant els seus encants, en canvi, serà el mag. Tot i tenir la mirada clavada al terra, ella sap perfectament que és ell perquè sent el parrupeig dels coloms, així que aprofita l’ocasió per dir-li que no hi anirà més al Magical, i que li doni els diners que li deu de l’última actuació.

─Serà fastigós! Mira que dir-me que no té els diners, i fer-me tornar a aquell antre per recuperar-los!

 

Aquella nit, el local és ple de gom a gom. La ballarina s’asseu a la barra i li demana els diners al cambrer, el mateix que cada nit li paga els vint euros.  Aquest li diu que el mag encara no els hi ha donat, que s’esperi a que acabi l’actuació. La ballarina s’aixeca donant un cop de puny a la barra quan, de sobte, veu entrar el saxofonista. Aleshores… ell la mira i li diu però si ets la noia de cada matí! S’asseuen junts i comencen a parlar  de la música, de Barcelona i de la cervesa que prenen. Quan ja se senten prou confiats l’un amb l’altre, ell li ensenya el seu saxo, una relíquia, diu, heretada del meu avi, i ella el mira amb els ulls brillants mentre s’imagina ballant en un gran escenari seguint el ritme de la seva música.

Però el mag, que fa estona que els observa des de darrere del petit teló, es posa furiós. Ha estat ell qui, per treure’s el saxofonista del damunt -mai s’havia trobat amb algú tan pesat i que li fes tantes preguntes sobre els trucs-,  li ha dit que passés pel local, que l’encarregat també buscava músics. I ara veu com, davant dels seus nassos, li pren la seva ballarina!

No pot endarrerir més l’actuació, així que comença ràpidament  amb el número de cartes, pendent en tot moment del que passa a la barra.  Després fa desaparèixer un mocador vermell, converteix un tovalló en un bitllet de cent i, de sobte… De sobte, veu que el saxofonista s’aixeca per anar al lavabo  i decideix canviar de plans i fer el truc de les espases. Posa ràpidament  la caixa enmig de l’escenari i demana voluntàries. Una alemanya grassa aixeca la mà però ell fa veure que no la veu i se’n va directe cap a la barra. La ballarina es gira, no s’ho pot creure, ha vingut només per cobrar! Però aleshores tot el públic comença a animar-la picant de mans. Morta de vergonya i sense saber com sortir-se’n, s’aixeca. El mag l’agafa de la mà i, d’una revolada, la fica dins la caixa.

─Bravo!! ─crida de sobte l’estàtua donant-me un ensurt de por─. Em fa desaparèixer i així quan l’altre surt del lavabo es pensa que me n’he anat. No si… com a estratègia no està malament… però que al damunt es pensi que li he robat el saxo? Jo, una lladre?  Això sí que no t’ho perdono!
─Dona… si el cambrer veu un instrument tan valuós, sol, damunt la barra, el més normal és que el guardi perquè ningú…
─I que es pensi que jo li he pres i marxi corrents del local?
─Però al final torna al Magical i el cambrer, en veure’l, li dona el saxo i tot queda en un malentès.
─Sí, però aleshores jo ja no hi soc! Ja fa estona que he sortit de la maleïda caixa i he marxat d’allà!

─Dona, no t’ho prenguis així…

─I, oh, quina casualitat, me n’he anat per l’altra direcció i no ens tornem a veure mai més! Mai més! Perquè és clar, el cambrer no només li torna el saxo sinó que també li ofereix feina i aleshores deixa de tocar al Metro, i jo em quedo sola, plantada enmig de La Rambla!

La ballarina se’m va posar a plorar com una magdalena, potser sí que m’havia passat amb aquell final però volia fer una referència explícita al Llac dels Cignes. En el ballet rus, el mag Rothbart segresta l’Odette, i la converteix en un cigne, malefici que només es desfarà quan algú s’enamori d’ella. Al Magical, quan el mag la veu parlar amb el saxofonista, també la segresta ficant-la dins la caixa… Que no es veu clar? Si és fantàstic!

─Però tu realment creus que això, el lector ho entén?
─No subestimis els meus lectors!
─A més, tu potser d’escriure en sabràs molt però de ballets no en tens ni idea, o és que potser no saps que hi ha moltes versions del Llac dels Cignes, i molts finals! No coneixes la versió en què el príncep mata el mag, desfà el malefici i viuen feliços per sempre més?
─Però tu qui et penses que ets per ficar-te amb el meu conte? Només ets un simple personatge, no sé ni què faig aquí parlant amb tu!

Aleshores, tot d’una, la ballarina es va arrencar la faldilla de tul, i me la va llençar al damunt.
─Però què fas, a on vas ara?
─Que potser et penses que m’estaré tota la vida fent d’estàtua? ─va dir desfent-se també de les plomes blanques del cap. I aleshores, cobrint-se de dalt a baix amb un abric negre, va sentenciar─: Tu tampoc no subestimis els teus personatges!

Em vaig quedar petrificat. Tenia un mal pressentiment, com si aquell abric que encara veia allunyar-se passeig amunt representés el Cigne Negre…, l’engany… la traïció! De sobte, vaig sentir el so d’una moneda. Com? Un japonès m’acabava de llençar cinquanta cèntims! El flash em va enlluernar, i potser per això, vaig recordar tot d’una l’entrega de premis.

 

Vaig arribar a l’Ateneu traient el fetge per la boca. El jurat dels Premis ja havia designat els finalistes, només els quedava revelar el nom del guanyador. Abans, però, i per fer-ho més emocionant, van fer un petit resum del conte que havia estat votat per majoria.
Van començar a parlar d’un llarg passeig anomenat La Rambla, d’una estàtua… no m’ho podia creure, el meu somni es feia realitat! Però tot d’una, vaig percebre un canvi, i cap al final de la història… un altre. Que vol dir que la ballarina acaba actuant al Liceu amb el saxofonista? Però què era allò, una broma? I de sobte, van dir el nom del guanyador. En Soralles?? Però com podia haver-me robat el conte? Allò era impossible… a no ser que hagués entrat dins el meu ordinador!
I aleshores, quan el crític es va aixecar per anar a recollir el premi, la vaig veure a ella, aplaudint-lo i petonejant-lo, amb aquelles dues plomes al cap, tan refotudament negres com el seu abric.

 

 

 

 

https://www.lapremsadelbaix.es/noticies/cultura/19247-ivet-duran-guanya-el-concurs-de-narrativa-literaria-merce-rodoreda.html

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: