“El mirall”, Premi de Narrativa Montserrat Roig 2016

El mirall

L’ascensor es va tancar amb un cop de porta tan sec que el serrell se li obrí justament per la meitat del front,  com el teló d’un petit escenari que s’obre per a la funció. Què coi anava a fer al pis dels pares? Feia deu anys que no hi posava els peus i estava convençuda que no hi tornaria mai més. Però quan el seu germà va trucar-li per dir que per fi havia aconseguit vendre el pis i que aquella mateixa tarda entregaria les claus als nous propietaris, va sentir la necessitat d’anar-hi. Potser et fa gràcia endur-te alguna cosa dels papes…, li va dir amb el mateix to incòmode amb què sempre li havia parlat.

Ella? I què en faria de tots aquells quadres que omplien les parets, amb aquelles motllures sumptuoses que, més que emmarcar la pintura, semblava que la volguessin asfixiar? I dels llums que penjaven del sostre? Segur que encara valien una ronyonada tot i que, d’il·luminar, només havien il·luminat els ulls de la mare quan contemplava orgullosa com la Remei en treia minuciosament la pols, llàgrima a llàgrima.

A l’arribar al sisè pis, l’ascensor la va sacsejar. Si no volia  endur-se’n res, per què havia vingut? Segur que si encara tingués la Lola al seu costat, li hagués sortit amb alguna teoria de les seves, que potser tot tenia a veure amb el comiat i la importància de dir adéu a les coses i a les persones. Sempre li sortia amb aquestes collonades…. i com les trobava a faltar, ara.

Va posar la clau al pany i va empènyer la porta amb determinació, com si no dubtés de res, com si la foscor que li va aparèixer al davant amb aquell alè a resclosit no li fes venir angúnia. Va ficar-hi el braç i el va estendre cap a la paret de la dreta fins a tocar l’interruptor. Va ser aleshores, quan es va encendre el llum, que va sentir l’esgarrifança.

De sobte, tots aquells quadres que tant recordava, no hi eren. En el seu lloc, havien quedat les marques de cada un d’ells; rectangles i quadrats molt més blanquinosos que els trossos de paret on no hi havia hagut res penjat. Es va quedar mirant fixament una d’aquestes marques i li va semblar veure encara la mirada de l’home que durant tants anys havia estat emmarcat. Qui li havia de dir que l’absència d’aquells quadres encara seria més espantosa. El paraigüer de ceràmica xinesa tampoc no hi era, però la presència d’aquest objecte havia estat molt més vàcua, i el rectangle esclarit que deixà dibuixat a la rajola, li va semblar com el que deixa, a l’asfalt, un cotxe després d’un plugim.

Què en devia haver fet el seu germà de tot allò? A l’entrar al menjador, però, va veure que no ho havia pres tot. El racó on sopaven i dinaven cada dia, el racó on la família havia passat tantes hores junta, aquell espai sagrat, format per una taula arrambada a la paret, cadires, un mirall i la tele, estava intacte.

S’hi va apropar. Es va fixar que la taula estava corcada i les cadires tenien la part de la reixeta tota feta malbé, amb forats o estripada d’alguna cantonada. Dur tot allò als Encants per revendre-ho encara li hagués sortit més car, al seu germà. Com la tele, una vella Sanyo, que ocupava el mateix espai que vuit televisors de pantalla plana.

Però…, i el mirall? Aquest objecte sí que estava ben conservat i, segons la mare, havia estat comprat en un dels millors antiquaris del barri de Gràcia. Era estrany que l’hagués deixat allà.

 

 

 

L’Olívia va comptar mentalment les cadires de la taula. Quatre. Tornaven a haver-hi quatre cadires, com abans, com quan eren una família com qualsevol altra, amb un pare, una mare, un germà gran i ella, tots asseguts a la taula i mirant la tele tant a l’hora de dinar com de sopar, tant si feien alguna cosa interessant com si només era per dir no fan res de bo. I amb aquella habilitat per menjar, mirar, parlar i fer veure que s’escoltaven els uns als altres, van ser feliços durant uns quants anys.

Tot va canviar el dia que l’avi va venir a viure amb ells. Tot va canviar el dia que va haver de cedir-li el seu lloc. I a on va seure ella? En una cinquena cadira plegable que van col·locar a l’únic lloc que quedava a taula, d’esquena a la tele i de cara a la paret.

Amb la ingenuïtat dels deu anys, va pensar que potser a partir d’aquell moment ja no es mirarien els programes ni les sèries durant els àpats.  O que potser algú li canviaria el lloc, al menys quan fessin el seu concurs preferit. Però no va passar res de tot això.

Al principi intentava girar-se, sobretot quan veia que els altres reien, perquè ella també tenia ganes de riure, però era molt incòmode i només aconseguia tacar-se la roba o tirar-se la sopa al damunt. I després l’avi la renyava. No molt, però suficient com per començar a sentir la mateixa aversió que sentia la mare cap al sogre. Que l’avi vingués a viure amb ells va crear molt mal ambient a casa. La seva mare no el suportava i es va discutir molt amb el pare. I si hi havia alguna cosa que no suportava l’Olívia, eren els crits i les discussions. Segurament per tal d’evitar-les, va preferir aguantar-se i no queixar-se. Als deu anys encara no sabia que conformar-se podia comportar unes conseqüències inesperades.

Va canviar radicalment el seu comportament. Es va tornar cada cop més insociable; a taula no tenia amb qui parlar, i quan s’aixecaven i recollien, ja no tenia ganes de parlar.

La manera de menjar, també va canviar. Abans dels deu anys, assaboria les coses i s’interessava pels ingredients o per com s’havia fet un pastís d’albergínies. Però des que sopava de cara a la paret, va començar a engolir el menjar. Tenia pressa per acabar, ja que així podia aixecar-se de la taula i marxar. Li era igual si li agradava, si li venia de gust, si ja ho havia menjat a l’escola o no. Engolir i marxar.

Però curiosament, tot i no fer sobretaula ni afartar-se de fruits secs com feien els altres fins que acabava la telenovel·la, es va començar a engreixar. El temps que transcorria entre el primer i el segon plat se li feia etern. La mare no portava el pollastre fins que tothom  hagués acabat la sopa, i la sopa sempre es troba encara massa calenta quan es té una pantalla al davant. Així doncs, va intentar matar aquesta espera insuportable atipant-se de pa i més pa que sucava al plat fins a deixar-lo net.

I com més distanciada se sentia, més s’engreixava. La mare, al distanciament no li va donar gaire importància però a l’engreixar-se, sí. Els sacsons a la panxa i les cuixes que sobresortien de la cadira no devien quedar bé amb el disseny de la casa. I aleshores va ser quan, a més de tenir-la de cara a la paret, li  va començar a fer, només per a ella,  verdura i peix bullit. Però tot i així, al seu cos no li va donar la gana d’aprimar-se, al contrari, encara semblava que s’eixamplés més, com si volgués conquerir terreny fins a recuperar el seu lloc. Finalment van anar al metge.

El psicòleg infantil  va resultar ser un home amb la veu molt greu i les mans molt grans que feia moltes preguntes. Era igual si ella, amb la mirada clavada a la taula, contestava amb un sí o un no, ell teclejava l’ordinador tanta estona com li semblava, sobretot amb els nos. Després, feia entrar la mare.

Hi va anar quatre vegades. Després d’aquesta última sessió, devia passar alguna cosa entre el metge i la mare perquè quan va tornar a casa, es va trobar amb el que es va trobar.

Hi va arribar a l’hora de sopar. Des del replà, va sentir les veus de tots, això volia dir que ja estaven asseguts a taula, i també sentia la veu del presentador d’”Amor a primera vista”. Li encantava aquell concurs. Eren homes i dones que sense veure’s, només escoltant-se, havien de triar-se com a parelles. Al final s’aixecava el parapet que els separava, es veien per primer cop, i guanyaven els que s’havien triat mútuament. El pare deia que era una merda de programa, i l’avi, que les parelles estaven amanyades. Ho deien perquè ells mai no n’encertaven cap. En canvi, l’Olívia, que només escoltava les veus, que pràcticament semblava una concursant més, sempre l’encertava.

Però quan va entrar, quina va ser la seva sorpresa quan va veure que a la paret blanca, la que consumia la seva ràbia, hi havia un mirall enorme. Un mirall de motllures daurades, col·locat de forma horitzontal. La mare la va mirar amb un somriure. Queda bé, oi? Trobo que fa més ample al menjador. Es va passar tot el sopar parlant  del mirall, de les aigües barroques que feia a les cantonades, de com havia costat traslladar-lo…. No va ser capaç de dir-li que  l’havia comprat perquè així, a través del reflex, ella també pogués mirar la tele i no donés més maldecaps. L’Olívia no s’ho podia creure. Això era tot, continuar de cara a la paret però amb un mirall al davant per poder veure la tele?

Aquell dia va tenir clar que ja no hi havia res a fer amb la seva família. De sobte la ràbia li va anar marxant del cos  i un sentiment d’indiferència i fredor va ocupar el seu lloc. A partir d’aquell dia se’ls va començar a mirar com si també els veiés a través d’un mirall. I què diferent  és mirar a la cara algú que està plorant que veure les seves llàgrimes reflectides, i com van regalimant per les galtes al mateix temps que els mocs arriben a la barbeta, com aquell dia que el pare va esbroncar el seu germà per haver trencat el rellotge de sorra que no havia trencat ell i ella ho contemplava tot en silenci mentre anava bufant la sopa perquè, aquell dia, sí que la trobava encara massa calenta.

 

Però aviat aquestes petites venjances casolanes van deixar de satisfer-la.

Un vespre, mentre al seu darrera sonava l’encomanadissa cançó d’Amor! Amor! Amor a primera vista! va pensar en el concurs literari que organitzava l’escola. Els de cinquè, el seu curs, havien de fer un conte sobre monstres. I tot d’una se li va aparèixer un nom: Oynàs. Aquest nom era el que cada vespre veia reflectit al mirall, era la marca Sanyo de la televisió, del revés. I com que eren els Jocs Florals va pensar que era millor posar un accent ben obert a la a d’Oynàs, que es va convertir en un monstre que vivia dins una caixa fosca i que cada vespre engolia tothom que se’l quedava mirant fixament, tant si eren joves, grans o vells.  Aquell vespre, després de sopar, se’n va anar corrents a l’habitació i va escriure una història.

Quan al cap d’unes setmanes li van dir que la guanyadora en la categoria Englantina d’Or havia estat ella, no s’ho podia creure, com tampoc no es podia creure les paraules de la directora quan li va donar el trofeu. Davant de tothom, i amb el micròfon a la mà, va començar a parlar de l’enginyosa al·legoria que havia fet sobre la televisió i els efectes nocius que pot provocar si la mirem en excés.

L’Olívia no havia pretès fer res de tot això, senzillament la seva història anava d’un monstre que l’alliberava de la seva família.

Però fos com fos, va recollir el premi i, a partir d’aquell dia, cada vespre imaginava històries amb uns personatges de noms ben estranys, que treia dels mots que se li emmirallaven al seu davant. I després de sopar se n’anava a la seva habitació a escriure-les en el seu quadern groc. El va omplir tot de dalt a baix.

I a mida que l’anava omplint d’històries i monstres també va començar a aprimar-se fins a tornar a ser com abans, com quan eren una família qualsevol que miraven tots la televisió. I és que es distreia tant contemplant el mirall i imaginant totes aquelles històries que  ja no engolia, més aviat menjava poc perquè tenia coses molt més interessants a fer. Segur que la mare va acabar recomanant aquell psicòleg infantil a alguna veïna.

 

 

 

L’Olívia, dempeus enmig d’aquell menjador, es va adonar que aquell mirall l’havia salvat. Havia convertit la seva ràbia, la seva soledat i la seva tristesa en petits contes. No el podia deixar allà, no se’l podien quedar els nous propietaris! Aquell mirall era seu.  I de sobte, va començar a enretirar les cadires, la taula i el va despenjar com va poder. El va posar de peu  i amb una manta al terra el va anar arrossegant fins a l’ascensor.

Quan es va trobar al mig del carrer, però, amb el bullici de la gent, el soroll dels cotxes en ple Eixample i, aquell sol enlluernador, es va sentir perduda. Que carai estava fent? I sense saber ni cap a on tirar ni què fer amb la seva vida, es va posar a plorar abraçada al seu rostre.

De sobte, algú la va cridar, i se li va apropar. Era el Toni del súper, es coneixien de tota la vida. Ell era quatre anys més gran i portava el súper des de ben jove.

─Surts de casa els pares, oi? –va dir veient-li els ulls vermells- Tranquil·la, són tants records… Però… on vas amb aquest mirall?

─Hem venut el pis… ─va dir refent-se─  i me l’haig d’endur avui.

─Però no veus que no…

─És un record.

Aleshores el noi va mirar a banda i banda, com si calculés alguna cosa, i finalment, va dir:

─Et porto a casa.

Entre els dos, més un senyor que els va voler ajudar, van portar el mirall fins al camió dels congelats. Mentre el noi enretirava unes quantes caixes per poder posar el mirall, va dir:

─Potser arribarà congelat… però val més així, no?

L’Olívia no va contestar però va pensar que potser sí que era millor congelar tots aquells records. I de sobte, amb el cop sec amb què van tancar el camió, se li va tornar a embullar el serrell. Per què havia deixat d’inventar-se aquelles històries? Per què havia deixat d’escriure? Intentava recordar el motiu però només li venia al cap una nebulosa en què s’ajuntava la mort de l’avi, la recuperació del seu lloc a taula i la desaparició misteriosa del seu quadern groc.

I va ser mentre creuava la ciutat, asseguda a la cabina d’aquell camió de congelats,  amb el mirall darrera seu, que l’Olívia va decidir  tornar a escriure.  No sabia quina seria la seva primera història, ni tampoc que es convertiria en una gran novel·lista, només tenia clar que el seu pseudònim seria Olívia Almirall.

Anuncis

One thought on ““El mirall”, Premi de Narrativa Montserrat Roig 2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: