“Gosadies”. Presentació

Per aquells que no vau poder assistir a la presentació del llibre “Gosadies”, de la Carme Andrade, aquí penjo el text de la meva presentació.

dscf11171

                                            Escola de Lletres de Tarragona

Benvinguts a la presentació de Gosadies, de la Carme Andrade. Per aquells que no la conegueu, la Carme és filòloga, ha treballat com a mestra, i en l’actualitat, no para de fer coses:  pinta, escriu poesia, escriu relats curts, forma part del col·lectiu literari  Reusenques de Lletres, de la secció literària d’Òmnium Baix Camp,  del col·lectiu Safareig Poètic de Reus, col·labora en el programa literari de RàdioNova “Vols venir a la meva barca?”… i segurament em deixo altres col·laboracions i participacions en aquesta vida tan culturalment activa i polifacètica.

Té diversos relats publicats, i també un llibre de poesia. I entre altres premis, aquest any ha estat guanyadora de la Flor Natural dels Jocs Florals del Rosselló.

 

Bé, abans de començar també vull dir que em molta il·lusió presentar Gosadies perquè és el primer llibre que presento i, com tot el que es fa per primer cop, a banda de la il·lusió, té un punt d’atreviment, de fer un pas nou, d’arriscar-se i que és, curiosament, del que parla el títol del llibre. Això també ho dic perquè el fet que la Carme confiés la presentació en algú sense l’experiència indica que estem parlant d’una persona que de gosadies, en fa, però tant de literàries com de no literàries. I bé, jo només espero no defraudar i col·laborar així, una mica,  a que entre tots ens animem a proposar i fer gosadies.

 

Entrem ara sí a les gosadies del llibre. Trobarem un recull de 23 relats curts, 8 poemes i 3 pintures i 1 dibuix.

Si abans de llegir el llibre ja vaig veure, ja vaig veure,  pel que acabo de dir,  que la Carme és una persona agosarada, després de llegir-lo puc dir que la Carme també és una autora molt “finestrera”, de finestra. I perdoneu l’expressió però a classe juguem a inventar-nos paraules i al final tot s’encomana.

Per què dic això de finestrera? Doncs perquè en 8 dels 23 relats de Gosadies hi apareix la paraula “finestra” o alguns dels seus sinònims, porticó, finestral, claraboia… També en un dels seus dibuixos, hi apareix aquest element de la finestra amb un rostre que mira de fora en dins i que no deixa de ser un valuós recurs literari, que condiciona un tipus de mirada (mirar sense ser vist)  i també, podríem dir que  és metàfora de la curiositat i símbol de la veritat i de la llibertat.  Bé, tot això i més és el que trobem, doncs,  en els relats de Gosadies.

 

Jo no és que m’hagi volgut dedicar a comptar quantes vegades sortia la paraula finestra o sinònims perquè sí, sinó perquè penso que és una manera d’aproximar-nos als temes que li agraden i que toca la Carme.

Només n’esmentaré quatre exemples.

-Com a metàfora de la curiositat, i d’algú que mira de fora en dins, com en el dibuix que us comentava,  trobem el relat titulat  Aquí, una finestra, on una noia, sent una melodia provinent d’una finestra, arran de carrer, i arrossegada per la bellesa de la música, es posa de puntetes i observa  “… amb una fascinació creixent una mà bellíssima que toca les cordes d’un violoncel. A la mà li segueix un braç i al braç li segueix el cos esvelt d’una dona amb una llarga cabellera arrissada que s’escampa sobre l’instrument com un devessall d’aigües  agitades i escumoses”.

Quan parlem de finestres pensem, també, en els sentits, en els cinc sentits, especialment en la vista, però també en la oïda, com en aquest cas, perquè les finestres de Gosadies les trobem tancades, amb el vidre, però també obertes.

-També tenim mirades de dins en fora. Al relat  Darrera el porticó  una nena, des de la familiaritat i la innocència de la casa dels seus avis, observa una persona al carrer, el Francisco, que se’n va a un món inexplorat i desconegut per a ella. Una nena que : “… només esperava que parés el soroll per guaitar pel porticó i que passés el Francisco amb la seva gavardina beix llardosa a esperar l’autocar de l’Alsina Graells…”. Aquest autocar, cada dilluns,  porta el Francisco a la ciutat, a una casa on : “… la propietària el rebria amb una copeta d’anís a la mà per fer més lleugera l’espera d’alguna de les noies que en veure’l, l’agafava del bracet com si fossin vells coneguts. Traspassaven la sala tot intercanviant somriures i salutacions fins que la parella desapareixia darrera d’una de les portes folrades de vellut vermell”.

-També trobem la finestra com a símbol de llum, de veritat, al relat  L’avi Abel, un mossèn que està lloant la vida del difunt senyor Abel, les seves bones obres com a pare i espòs cristià,  a mig sermó, tot mirant la llum que entra pel gran finestral de l’església, decideix dir la veritat sobre el difunt i… tela amb el que acaba confessant.

-Per últim a Ocellots, trobem la finestra com a símbol de llibertat. I aquest, dins un llibre com Gosadies, ple de vitalitat, no podia faltar.

Una dona que ha anat al cine a veure una pel·lícula, entra al lavabo i, de sobte,  es transforma en un ocellot. Se n’adona sobretot quan es mira al mirall del lavabo, que no deixar de ser, el mirall, una altre tipus de finestra que ens mostra a nosaltres mateixos. A l’adonar-se’n d’aquesta transformació, lluny d’espantar-se, la dona observa que a la claraboia del lavabo hi falta un vidre i, diu:    “ … Amb una embranzida d’ales arribo fins als fluorescents  que pengen del sostre i durant uns segons respiro, aleno una nova vida.   …   Abans de prendre el vol definitiu, faig una llambregada multidimensional  cap a la sala on m’he retrobat amb la meva ànima lliure.

 

Doncs bé, amb aquest joc d’anar a buscar la paraula més utilitzada per l’autora he intentat fer una aproximació als temes de que parla la Carme quan escriu, que els podríem resumir amb aquesta recerca de la llibertat, de la veritat, del desconegut i de la bellesa.

 

Amb tanta poètica de la finestra és fàcil arribar a la conclusió que la Carme Andrade és una gran Observadora, una incisiva i lúcida observadora, com tan bé diu la Lena Paüls al pròleg de Gosadies.

I aquesta capacitat d’observació podríem dir que la Carme la practica a dues bandes.

-Observant de dins a fora : és a dir, la realitat del seu entorn, la quotidianitat, els gestos, les mirades… i d’aquest observar, ella en fa literatura. Com? ens podríem preguntar, perquè només d’observar… doncs amb una d’observació activa, diuen que al poema no se l’espera sinó que se’l busca, i això és justament el que fa la Carme amb la seva prosa i és aquesta idea, aquest observar actiu, el que plasma en alguns dels seus poemes, que més endavant ens recitarà l’Antònia Farré.

-Observant de fora en dins: és a dir, bevent del seu interior, aquí és on trobem els escrits més íntims, plens de records i de la vida viscuda. Només començar Gosadies, ens trobem amb un relat on un vaixell està a punt de naufragar  però sortosament  se’n surt, i el primer que fa el protagonista en sortir a coberta és recordar, tot mirant les  estrelles, “…les cuques de llum que hi havia al mas dels avis quan als estius es quedava a dormir”.

Però dins d’aquest mirar en dins, d’aquest Interior, també tenim la observació del seu procés creatiu, o d’alguns aspectes del seu procés creatiu. En aquest sentit trobem un text molt interessant, que porta per títol  Perdonin les molèsties, on una dona que està pintada en un quadre, però inacabada, es queixa de la pintora justament perquè no l’acaba mai, perquè sempre l’està retocant. Amb aquest relat la Carme ens parla d’aquesta sensació que podem tenir com a  escriptors,  pintors, a artistes,   de no poder acabar mai les obres, aquella sensació que sempre les estaríem retocant. De vegades aquí a l’Escola de Lletres, a les classes, se’n parla d’això, d’aquesta diríem “incapacitat” -que no ho és- de donar per acabada una obra. I el text acaba així, la dona del quadre diu que l’autora segurament no l’acabarà mai, sempre l’estarà retocant i per tant sempre estarà en construcció permanent, i d’aquí el títol boníssim de “Perdonin les molèsties”. I es que segurament no és una incapacitat sinó un senyal que l’obra d’un artista o d’un escriptor, està íntimament  lligada a l’evolució de l’artista, i a cada passa que fem endavant, a cada petit progrés volem portar-nos la nostra obra amb nosaltres.

Aquest text a mi m’ha agradat molt i a més m’ha passat una cosa que passa poques vegades i que crec que és fantàstic quan passa i és que me l’he fet meu, aquesta dona del quadre se m’ha aparegut alguna vegada, a  la nit, a casa meva, mentre reescrivia algun text, i se m’ha aparegut tot dient, l’acabaràs algun dia o què?

Bé, del procés creatiu ja ens en parlarà la Carme després.

 

I ja per acabar, només volia fer un segon rànquing, però molt breu, de paraules emprades per la Carme. En aquest segon lloc tenim la paraula maleta. I aquí sí que no apareix en cap sinònim perquè potser és només la paraula maleta la que dóna la idea de viatge. I és que els personatges de la Carme  viatgen molt, ens els dibuixa en continu moviment. Van en autobús, metro, tren, paracaigudes, vaixell… però més enllà del transport que fan servir, que això seria anecdòtic, els seus personatges tenen dues maneres de viatjar.

 

-un viatge quotidià, com pugui ser agafar el bus per anar a visitar un parent o donar de menjar al gat… però on se’ns  planteja un viatge quotidià no exempt de la possibilitat que alguna cosa, ja sigui un revolt de l’autobús o una conversa, provoqui un trencament de la rutina. Tindríem doncs rumbs inesperats.

-viatjar, més com a  testimoni  d’una insatisfacció que impulsa les persones cap a la recerca i el descobriment de nous horitzons. O fins i tot un viatjar més oníric, dels somnis, com el relat, “el Joc de la Oca”, on el viatge expressa o és símbol de la recerca del sentit de la nostra pròpia vida.

 

I bé, per realitzar aquest tipus últim de viatge, crec que se’n necessita molt, d’aquest atreviment que dèiem al principi, d’aquest arriscar-se i d’aquesta vitalitat  que transmeten els textos de Gosadies. I fins i tot, la Carme ens expressa aquesta idea directament en l’últim relat, que no és casualitat que es digui Gosadies. Amb una magnifica utilització de la segona persona, ens interpel·la com a lectors i ens convida a conduir les regnes de la nostra vida, a ser valents, a  prendre les nostres decisions encara que, i llegeixo: “Els camins de vegades es perden, es confonen amb la brolla i l’herbassar i et cal refer part del senderó i tornar de nou i aleshores jo, que sóc tu, et somric i t’agraeixo la teva insistència i la teva gosadia i t’invito a no abandonar mai la teva aventura personal de seguir escrivint la teva pròpia i única vida”.

Bé, doncs nosaltres sí que t’agraïm, Carme, aquestes paraules que de ben segur seran profitoses.

thumbnail_dscf11271

La Carme Andrade

14876535_222009198212359_2186078406404430083_o1

La Magda Borrull i l’Antònia Farré en un moment de l’espectacle de coreografia i recitació

 

 

 

Anuncis

One thought on ““Gosadies”. Presentació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: