Avui fa un any

 

Avui fa just un any que me’n vaig a anar a Barcelona a fer el bloc d’escriptura creativa. No calia haver anat a la ciutat comtal, és clar, però dos motius em van empènyer a pujar a aquell tren. El primer, de caire més material: allà tenia l’únic amic amb coneixements informàtics que em podia ajudar a fer-ho. I el segon: els projectes més importants de la meva vida havien començat a Barcelona.

Recordo que estava molt nerviosa. Mirava la senyora que dormia plàcidament al meu costat i em venien ganes de despertar-la i explicar-li el pànic que em provocava la idea de tenir un bloc. Què ensenyaré, pensava, el que escric? I per què, qui ho veurà, a qui li pot interessar? Perquè així era com veia un bloc, com una gran finestra, com un aparador on mostrar als altres el que un fa i com ho fa. I l’altre aspecte que em tirava enrere, i que quant més hi pensava més sensació de velocitat tenia dins d’aquell vagó, era el compromís. Si creava un bloc sobre escriptura, sobre els concursos, els tallers de contes, sobre… no podia, de sobte, deixar d’escriure. Tenir un bloc era la manera de dir a la gent  que això d’escriure ja no era només una dèria sinó que anava en serio, o si més no, així ho pretenia. I aleshores em va sobrevenir aquella pregunta que hauríem de tenir prohibit fer-nos-la: I si no ho aconsegueixo?

El tren va frenar en sec -Sants-Estació-, i la senyora del costat es va despertar de cop, em va mirar i, amb un somriure, em va dir: què, ens aixequem o no?

 

Durant aquest any he descobert, entre d’altres coses, que el bloc no només és un aparador perquè la gent pugui veure el que fas sinó que també pot ser un mirall on veure’s reflectit. Com aquella àvia de Riudecanyes, de cabells llargs i blancs, que es passava hores a la finestra i jo l’observava i pensava què deu mirar tanta estona?, fins que un dia em vaig fixar bé i em vaig adonar que no mirava res, que simplement es pentinava, cada dia de dotze a una, perquè era aleshores quan el sol convertia la seva finestra en un mirall.

Jo durant aquest any m’hi he mirat unes quantes vegades, sobretot quan les coses no em sortien com volia; quan aquella editorial que em va dir que trucaria no trucava o quan aquella idea que veia tan clara dins el meu cap no la veia de cap manera sobre el paper. M’hi he mirat i m’ha agradat el que he vist: la il·lusió d’aquell premi, la satisfacció dels projectes engegats, aquella foto amb les noies del primer taller de conte infantil… I aleshores m’he dit, continua, que ja sortirà.   I pel que fa al compromís, sí que ho és, no puc ni vull fer-me enrere així com així, però és un compromís amb mi mateixa i amb ningú més. I de tant en tant, tenir-ne un d’aquests és, senzillament, un luxe.

I avui que ja en fa un any, vull aprofitar per animar tothom que vulgui escriure, que ho faci, i tothom que vulgui compartir el que escriu a través d’un bloc, que  pugi al tren.  I parlant de trens, també voldria agrair al Marc Castellví, l’amic que m’esperava a l’Estació de Sants, pel bloc tan bonic que em va fer, amb aquest color verd que, tal i com va dir ell, no podia ser de cap altre color.