“El far i la balena”, premi Contes que Compten 2015

El conte infantil “El far i la balena” ha guanyat el primer premi del Concurs Contes que Compten, de la Seu d’Urgell.

 

El Far i la Balena

Només feia tres dies que l’havien col·locat al capdemunt d’aquell turonet, i el petit Far Vermell es moria de ganes de veure arribar el seu primer vaixell. Com serien els mariners vistos d’aprop? Els sentiria cantar o explicar històries d’alta mar?

Una nit, quan menys s’ho pensava, allà a l’horitzó, va veure un vaixell.

─Dos llums curtes, una de llarga… dos llums curtes, una de llarga…─s’anava repetint en veu alta per tal de no equivocar-se.

I és que a la fàbrica de fars li havien dit que era molt important que sempre fes la mateixa llum. Només així, els mariners, en veure’l, sabrien a quin lloc del món es trobaven.

Aquell vaixell, però, en comptes d’apropar-se-li, se’n va allunyar fins a  desaparèixer. El Far es va quedar tot estranyat però no es va desanimar i va continuar il·luminant el mar tota la nit.

 

Quan ja començava a clarejar, el va sorprendre una altra llumeta. Aquest cop, va agusar la vista per veure què passava dins d’aquell vaixell. De seguida, amb les mans al timó, va reconèixer el capità. Duia una barba espessa i mirava fixament la seva llum com si no acabés d’estar segur del que veia. Aleshores va deixar un moment el timó, va consultar el mapa i, de sobte, va cridar:

-Mitja volta, mariners! Allunyem-nos d’aquí!!!

Ara sí que no entenia res de res.

─Però en quina mena de lloc estic –es preguntava el petit Far─, que ningú vol venir?

Aleshores, tot i  que el seu coll només li permetia mirar endavant, a un costat i a l’altre, va intentar girar-se enrere amb totes les seves forces.

─No et giris tant que et trencaràs! –va dir una veu─. A més, al teu darrere no hi ha res.

─Qui ha dit això? ─va exclamar el Far─. I què vol dir que darrere meu no hi ha res?

Aleshores va veure una balena que treia el cap de l’aigua.

─Ets a la fi del món, amic meu! Darrere teu no hi ha res, només les aigües gelades del Pol Sud. És normal que els vaixells, en veure’t, marxin foragitats, no volen morir congelats!

-Al Pol Sud…? Però això no pot ser! Això vol dir que cap mariner s’aproparà fins on sóc jo!

La balena se’l va quedar mirant estranyada, i què tenia allò de terrible? pensava ella, però el Far va continuar lamentant-se.

-Jo volia conèixer els homes de mar, guiar-los fins a terra ferma, escoltar les seves històries, les seves cançons…

─I ara, què dius?!  ─va exclamar la balena mig rient─. Però si ets un far, i els fars sou la imatge de la solitud per a qualsevol poeta!

 

El petit Far Vermell  va estar quatre dies ensopit i mort de fred. No va veure cap més vaixell, i només volia marxar d’allà.

Al cap de cinc nits, va haver-hi una forta tempesta. El vent bufava amb violència i aixecava unes grans onades, però el Far estava tan trist amb el seu destí, que va decidir tancar els ulls i no il·luminar més aquell mar.

A mitja nit, la balena va treure el cap de l’aigua. “Com pot posar-se a dormir en una nit com aquesta?”, es va preguntar, i quan ja estava a punt de capbussar-se va veure, enmig de la tempesta, un vaixell perdut que es dirigia cap al Far. Ràpidament va intentar despertar-lo, però les onades picaven tan fort contra les roques del petit turonet, que no sentia res.

─Encén els llums! –li anava cridant–. Desperta d’una vegada o aquests homes moriran!

 

Finalment el Far es va despertar, va encendre els llums i ràpidament el vaixell va fer mitja volta i se’n va allunyar.

 

Quan la tempesta va amainar, el Far encara estava capficat i avergonyit pel seu comportament.

─Deus pensar que sóc un monstre… una mica més i aquells homes…

─Una poeta no pensa mai això… –el va interrompre la balena.

─Una poeta?

-Sí, bé… o una aprenent de poeta ─va dir mig ruboritzada la balena─. A veure què et sembla, l’estava fent mentre contemplava els teus rajos de llum sota l’aigua:

A la fi del món hi ha un far

que il·lumina la foscor de l’oceà.

És el nostre Sol de Mar.

…

Al far se li va escapar una rialla sota el nas.

─Però si ets una balena! Què fas fent rodolins?

La balena, molesta per aquell comentari, va dir:

─Doncs no ho sé ben bé, però sí sé que tot buscant la inspiració sota l’aigua, m’he adonat que estaves apagat i he pogut evitar que uns mariners morissin en les gelades aigues del Pol Sud.

El Far va deixar de riure.

─Em sap greu… ─va dir un altre cop avergonyit─. I doncs… què pensa una poeta?

─Que potser tanta solitud… també pot arribar a enfosquir un far… talment com un eclipsi de Sol.

I dit això, es va capbussar.

El petit Far es va quedar contemplant el rastre d’escuma que havia deixat aquella estranya balena. De sobte, es va veure reflexat al mar. Potser sí que havia arribat l’hora d’acceptar-se com l’últim far del món.

 

A l’endemà, a mig matí, un doll d’aigua el va despertar.

─Eh? Què passa?

I obrint un ull va veure’s envoltat de balenes que s’esquitxaven les unes a les altres.

−Em sembla que volen jugar amb tu ─li va dir la balena poeta.

−Amb mi? Però si només sóc un far solitari que espanta els homes…

−I per què et penses que hem vingut a viure a prop teu? Quan els homes et veuen, marxen, i si marxen, no pesquen balenes… –va dir-li tot picant l’ullet.

 

 

I així va ser com el petit Far Vermell va descobrir que mai no s’està sol del tot, que quan algú s’allunya de tu, pot ser que algú altre se t’apropi.

─Només cal una cosa  ─li va recordar la balena─, tenir sempre els llums ben encesos!