“Turbulències”, premiat al Concurs Literari Antònia Abelló

http://www.reus.cat/noticia/lliurament-dels-premis-de-pintura-rapida-ralli-fotografic-i-relats-de-la-regidoria-de

 

Aquest és el relat que va ser premiat amb el primer premi al Concurs Literari Antònia Abelló.

 

Turbulències

La llumeta del cinturó s’ha encès en ple vol.

L’hostessa enfila ràpidament el passadís cap a la part davantera de l’avió tombant el cap a dreta i esquerra. I un cop comprovat que tothom ha seguit les normes d’abord, s’asseu a la seva butaca, just darrera de la cabina del pilot i de cara als seients de la primera fila.

Creua les cames, agafa el cinturó, l’estira, se’l creua i, sense deixar de mirar endavant, fa el crec de seguretat. Aleshores, a poc a poc va recolzant l’esquena fins que la pinça que li recull els cabells li queda a un centímetre del respatller. Els cabells negres, estirats enrera i ben tibants com les regnes d’un cavall, semblen voler realçar-li el color dels ulls; d’un blau prou absent per no alterar-se per unes turbulències, i prou altiu per no parpellejar quan l’americana del copilot, el mateix que ahir semblava tornar-la boja, li frega lleument el braç en passar-li pel costat.

De sobte, però, aquest rostre gèlid i imperturbable veu una navalla. Immediatament s’enduu la mà al maluc per aixecar-se, però tot d’una, s’atura. El passatger de la finestra està pelant una poma;  vermella, grossa i lluenta com treta d’un conte de fades. I una pela finíssima i allargada va caient,  tota cargolada, fins a ficar-se dins una bossa de plàstic que duu penjada del dit petit de la mà esquerra.

L’hostessa queda paralitzada. Fins ara havia estat una olor, o una cançó, allò que li havia portat records oblidats, però el que té ara al davant, i la trasbalsa,  és un gest, una manera de pelar la fruita  -fins i tot de penjar-se la bossa al dit-  idèntica a la d’aquelles mans fortes i robustes que va tenir tan a prop aquell estiu, de fa ja una pila d’anys, asseguts a la platja d’Aigües Blanques.

L’hostessa empassa saliva, intenta desviar la mirada, fer veure que no ha vist cap objecte prohibit, però aquella pell rogenca amb forma d’encenall sembla atrapar-la, hipnotitzar-la, i dur-la de nou a aquella sorra tova on amagava els peus nus mentre esperava, somrient en silenci, que ell acabés de pelar la fruita que després assaboririen junts. I era tanta la tendresa amb què  ho feia, que aquell silenci seu, ombrejat pels penya-segats que envoltaven la platja, s’anava impregnant de la remor que precedeix una declaració. Fins i tot les onades, que els havien sentit xerrar tot el que havia durat la sessió de fúting, s’allargassaven fins als seus peus, encuriosides per aquell silenci que semblava fet de paraules que, abans de ser dites, algú s’empassava gola avall. Però tarda rere tarda,  s’entornaven al mar, buides, convertides en escuma que també la sorra engulia.

Les saccejades de l’avió continuen. L’home ha acabat de pelar la fruita i, aliè a la meteorologia, aixeca lleument l’allargada i cargolada pela de poma com si fos un trofeu. L’hostessa sent una punxada a la panxa, just on el cinturó la cenyeix cada vegada amb més força. Es passa la mà pels cabells, i baixa fins al clatell on s’atura un segon com si trobés a faltar alguna cosa. Potser són aquells rínxols seus, que un dia foren també de color rogenc, i  que ja no sap ni quants anys fa que els va allissar, potser els mateixos anys que fa que dóna tombs pel món donant sempre l’esquena al passat, i esquivant l’enyorança. Però ara no pot fugir, no pot sortir corrents per cap de les portes d’emergència que ha estat indicant abans d’enlairar-se. Ara ha de mirar de cara l’home que talla el tros de fruita i sentir el crec de la polpa tendra que, sens dubte,  ha de ser per a la dona que ha estat dormint al seu costat, i que tot d’una, aixeca  les parpelles, somriu i, en silenci s’enduu a la boca el bocí de poma.

I és aleshores que l’hostessa sent com li brollen dues llàgrimes dels ulls, com li van lliscant per les galtes fins a arribar a la barbeta, on s’aturen un segon per continuar plegades coll avall. I s’adona del munt d’anys que no  sentia el plor en el seu rostre, i se sorprèn del llarg recorregut que poden fer dues llàgrimes quan un sap per què plora. I és que potser tot el que ha estat buscant, anant d’una punta a l’altra de món, era tan senzill com això, trobar algú amb qui compartir en silenci una poma.

De sobte, la llumeta del cinturó s’apaga, fi de les turbulències.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: